[go: up one dir, main page]

Vés al contingut

Cacodil

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 16:00, 28 feb 2022 amb l'última edició de EVA3.0 (bot) (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Infotaula de compost químicCacodil
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular209,937 Da Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaC₄H₁₂As₂ Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
C[As](C)[As](C)C Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata


El Cacodil o tetrametildiarsina va ser sintetitzat per primera vegada per Louis Claude Cadet de Gassicourt l'any 1760 provocant, així, el naixement de la Química organometàl·lica. Destaca per ser un líquid oliós d'una olor molt desagradable, semblant a la de l'all.

Història

[modifica]

Va ser Jöns Jacob Berzelius qui li va posar el nom de Kakodil (més tard canviat per cacodil) a aquesta molècula. Aquest nom provenia del grec kakodes (mala olor) i hyle (substància). Després d'una investigació de Edward Frankland i Robert Bunsen va ser designat com el primer compost organometàl·lic de la història.

A més, el cacodil va servir a Jöns Jacob Berzelius per provar la teoria dels radicals metils.

Síntesi

[modifica]

(Reacció de síntesi del Cacodil)

Louis Claude Cadet de Gassicourt va aconseguir aquesta molècula mitjançant la destil·lació tèrmica de l'acetat de potàssi amb triòxid arsènic. Curiosament, avui en dia se segueix utilitzant aquest procés de síntesi. Tot i així, hi ha un procés alternatiu de síntesi que consisteix a fer reaccionar clorur de dimetilarsenat amb dimetilarsina.

Usos

[modifica]

Històricament va servir per provar la teoria dels radicals augmentant així la seva utilització. Posteriorment, el seu interés va desaparèixer, a causa sobretot de la seva desagradable olor. Durant la Primera Guerra Mundial, es va estudiar la possibilitat d'utilitzar aquesta substància com a gas tòxic, però mai es va arribar a utilitzar.

Actualment, l'única utilització que té és com a lligand de metalls de transició.

Referències

[modifica]