-a

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (verbal)

Oriental:	central /ə/, balear /ə/
	alguerès /a/
Occidental:	/a/

• Etimologia: Flexiu: del llatí -a.
• Etimologia: Verbal: del llatí -at.

-a f. ‎(plural -es)

1. Flexió de la forma femenina singular.

   Exemples: progenitor → progenitora, llarg → llarga.

-a ‎(verbal)

1. Forma conjugada en tercera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -ar.

   Exemple: cantar → canta.

• Usat també sistemàticament com a segona persona de l’imperatiu.

-a ‎(plural -ak)

1. el, la (article definit singular)

   etxe (casa, una casa) → etxea (la casa)

• Etimologia: (pendent)

-a ‎(adjectival)

1. Forma adjectius.

   Exemple: amiko → amika.

• Etimologia: Del llatí illa, nominatiu femení singular de ille.

-a f. ‎(plural -le, genitiu -lor)

1. la (article definit femení)

El sufix s'afegeix de la següent forma:

• El noms acabats per -ă redueixen -ăa en -a. Exemple: casă ‎(«casa») → casa ‎(«la casa»).
• El noms acabats per -e precedida de consonant, afegeixen -a formant diftong. Exemple: cruce ‎(«creu») → crucea ‎(«la creu»).
• El noms acabats per -ie redueixen -iea en -ia. Exemple: baie ‎(«bany») → baia f. ‎(«el bany»)
• El noms acabats per -a tònica, reforcen l'articulació afegint -ua. Exemple: stea ‎(«estrella») → steaua ‎(«l'estrella»).
• Els monosíl·labs acabats en vocal també afegeixen -ua. Exemple: zi ‎(«dia») → ziua f. ‎(«el dia»)
• Els dies de la setmana canvien -i per -ea. Exemple: luni ‎(«dilluns») → lunea f. ‎(«el dilluns»)

• -ua