pena

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (nom 1, verb) oriental /ˈpɛ.nə/, occidental /ˈpe.na/

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (nom 2,3)

Oriental:	central /ˈpɛ.nə/
	balear /ˈpə.nə/, /ˈpɛ.nə/
Occidental:	/ˈpe.na/

• Rimes: -ɛna
• Etimologia: [1] Del llatí poena, del grec antic ποινή ‎(poinḗ), segle XII.
• Etimologia: [2] Del llatí pinna ‎(«ploma»).
• Etimologia: [3] Del llatí pinna ‎(«merlet»).

pena f. ‎(plural penes)

1. Sentiment desagradable de mancança, patiment interior.
2. Càstig judicial.

• commiseració, compassió, llàstima, misericòrdia, pietat
• desconsol, disgust, dolor, penediment, pesar, recança, tristor, tristesa
• desgràcia, dolor, problema
• càstig, condemna, multa, penyora, pèrdua
• angoixa, abatiment, sofriment

• penós, penal

• fer pena = estar malament, causar compassió en un altre
• ànima en pena = esperit que no troba el descans al cel per les faltes comeses en la vida, per extensió persona que té un aspecte deprimit
• estar de pena = no tenir la suficient qualitat (col·loquial)

pena f. ‎(plural penes)

1. Part superior de l’antena d’una vela llatina.
2. Part més prima i oposada a la cabota d’un martell.

pena f. ‎(plural penes)

1. Forma alternativa de penya.

pena

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de penar.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb penar.

• Síl·labes: pe·na (2)

• Obres de referència: DIEC, GDLC

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈpe.na/
• Rimes: -ena
• Etimologia: Del llatí poena.

pena f. ‎(plural penas)

1. pena

• Síl·labes: pe·na (2)

• Pronúncia^ⓘ: /ˈpɛː.na/
• Etimologia: Del llatí poena.

pena f. ‎(plural pene)

1. pena

• Síl·labes: pè·na (2)

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈpɛ.na/

pena

1. nominatiu plural de penus
2. vocatiu plural de penus
3. acusatiu plural de penus