forca

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈfor.kə/, occidental /ˈfoɾ.ka/
• Rimes: -oɾka
• Etimologia: Del llatí furca ‎(«estri per a llaurar amb dues o més puntes»), segle XIV.

forca f. ‎(plural forques)

1. Mena de vara, l'extrem de la qual acaba en més d'una punta de forma semblant a una forquilla, utilitzada principalment en feines del camp.
2. Eina semblant a l'anterior, amb només dues puntes, utilitzada en els forns per alimentar-los amb llenya.
3. Eina que recorda l'anterior, pròpia de la vidrieria, acabada també en dues puntes amb les quals es subjecten algunes peces de vidre, les que tenen coll o altre part per ser agafades.
4. Instal·lació per a executar els condemnats a mort composta per una estructura, típicament de fusta, d'on penja una corda que ha de lligar el coll de la víctima i per on quedarà suspès el seu cos provocant la mort per estrangulació.

• bifurcació, forquilla

forca

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de forcar.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb forcar.

• Síl·labes: for·ca (2)
• Anagrames: cofar, corfa

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB