fanum

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈfaː.nʊm/
• Etimologia: Segons Livi deriva de fari ‎(«dir») i voldria dir «un lloc dit temple»^[1]; però tenint en compte que en oscà existien els termes fesna i fesnum amb el significat de («sanctuari»), cal suposar que la forma primitiva en llatí va ser *fas-num, i derivaria de fas ‎(«diví, per mandat diví»), que segons Pokorny procedeix de l'arrel protoindoeuropea *dhes- («diví»). Segons Beekes, fanum ve de *fas-nom, procedent del protoindoeuropeu *dʰh₁s («fer»).

fānum n. ‎(genitiu fānī)

1. recinte sagrat
2. temple

• templum, aedes, delubrum

• fānāticus
• profanō
• profānus

• Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.259
• Robert Beekes, Alexander Lubotsky, Etymological Dictionary of Latn and the other Italic languages, 1991