esberlar

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	/əz.bərˈɫa/
Occidental:	nord-occidental /ez.βerˈɫa/
	valencià /ez.beɾˈɫaɾ/, /ez.βeɾˈɫa/
Informal:	nord-occidental /az.βerˈɫa/

• Rimes: -a(ɾ)
• Homòfon: esberlà
• Etimologia: Incerta, d’origen onomatopeic o del llatí vulgar exvirgulare, de virgula ‎(«petita branca»), segle XIX.

esberlar trans., pron. ‎(pronominal esberlar-se)

1. Obrir o trencar en pedaços pel punt que ofereixi menys resistència.

   «La solemnitat va quedar esberlada quan, un cop dret, va fer un gest trontollant i va recolzar amb força les dues mans sobre la taula fent témer als comensals que arrossegaria les estovalles i tot el que hi havia al damunt.» (Imma Monsó, Germanes, pàg. 87, nov. 2020.)

Paradigmes de flexió: esberlo, esberla, esberlem
Vocal rizotònica: /ɛ/

• Síl·labes: es·ber·lar (3)
• Anagrama: reblares

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot