Daniel

Català

Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /də.niˈɛɫ/, occidental /da.niˈɛɫ/
Rimes: -ɛl
Etimologia: De l'hebreu דניּאל ‎(Dāniyyêl), procedent de la unió del terme hebreu משפט (dan, «llei, jutge, justícia») ^[1] i de la paraula semítica אֵל, (El’, «déu»).^[2] , és a dir, es pot interpretar de dues maneres: «Déu és el meu jutge» o com a «Justícia de Déu».

Daniel m.

Prenom masculí
Teònim o nom diví.
Segons la càbala, emanació de Déu, la seva justícia.
Nom d'un profeta israelita.
Nom de diversos sants, commemorats per l'església cristiana 3 de gener, 6 de febrer, 10 de juliol, 10 d'octubre, 13 d'octubre i 11 de desembre.^[3]

↑ En aquest nom, Dan és paraula acabada en i, ja que li donà un caràcter possessiu: «La Justícia de...».
↑ De l'hebreu: אֵל, que originalment s'utilitzà per denominar a la divinitat principal del panteó ugarític, el déu El’, i que més tard fou utilitzada per diferents pobles del Llevant mediterrani, o bé per referir-se a qualsevol divinitat, o per incloure-la en els noms de moltes divinitats de la regió, entre elles Elohim, Baal i Alá.
↑ Santoral català

Etimologia: Del grec antic Δᾱνῑήλ ‎(Dānīḗl), de l’hebreu דָּנִיֵּאל ‎(daniyél, «Déu és el meu jutge»).

Daniel

Daniel anim.

Nom propi animat en consonant