Samari

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)

Samari
	62Sm
	prometi ← samari → europi
Aspecte
	Blanc platejat; ; ; ; Línies espectrals del samari
Propietats generals
Nom, símbol, nombre	Samari, Sm, 62
Categoria d'elements	Lantànids
Grup, període, bloc	n/d, 6, f
Pes atòmic estàndard	150,36
Configuració electrònica	[Xe] 6s2 4f6; 2, 8, 18, 24, 8, 2;
Propietats físiques
Fase	Sòlid
Densitat; (prop de la t. a.)	7,52 g·cm−3
Densitat del; líquid en el p. f.	7,16 g·cm−3
Punt de fusió	1.345 K, 1.072 °C
Punt d'ebullició	2.067 K, 1.794 °C
Entalpia de fusió	8,62 kJ·mol−1
Entalpia de vaporització	165 kJ·mol−1
Capacitat calorífica molar	29,54 J·mol−1·K−1
Pressió de vapor
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació	4, 3, 2, 1; (òxid bàsic feble)
Electronegativitat	1,17 (escala de Pauling)
Energies d'ionització	1a: 544,5 kJ·mol−1
	2a: 1.070 kJ·mol−1
	3a: 2.260 kJ·mol−1
Radi atòmic	180 pm
Radi covalent	198±8 pm
Miscel·lània
Estructura cristal·lina	Romboèdrica ;
Ordenació magnètica	Paramagnètic
Resistivitat elèctrica	(t, a,) (α. poli) 0,940 µΩ·m
Conductivitat tèrmica	13,3 W·m−1·K−1
Dilatació tèrmica	(t, a,) (α. poli) 12,7 µm/(m·K)
Velocitat del so (barra prima)	(20 °C) 2.130 m·s−1
Mòdul d'elasticitat	(forma α) 49,7 GPa
Mòdul de cisallament	(forma α) 19,5 GPa
Mòdul de compressibilitat	(forma α) 37,8 GPa
Coeficient de Poisson	(forma α) 0,274
Duresa de Vickers	412 MPa
Duresa de Brinell	441 MPa
Nombre CAS	7440-19-9
Isòtops més estables
	Article principal: Isòtops del samari

El samari és un element químic el símbol del qual és Sm i el seu nombre atòmic és 62. Pertany al 6è període de la taula periòdica; a la sèrie dels lantanoides; i, amb ells, al conjunt de les terres rares. Fou descobert espectroscòpicament el 1879 pel químic francès Paul-Émile Lecoq de Boisbaudran a partir del mineral samarskita-(Y), i l'anomenà a partir de la mateixa arrel, això és el llinatge del coronel rus V.Y. von Samarski-Bykhovets, cap del cos de mines rus, que havia aportat el mineral. És el primer element químic anomenat a partir del nom d'una persona.

Història

El samari fou un dels lantanoides que més desconcertà als químics de la dècada del 1800. La seva història començà amb el descobriment d'un altre lantanoide, el ceri, el 1803 pel químic suec Jöns Jacob Berzelius (1779-1848) i el geòleg suec Wilhelm von Hisinger (1766-1852) i, independentment pel químic l'alemany Martin Heinrich Klaproth (1743-1817).^[2]

Aviat se sospità que el ceri no era un element pur i que en contenia d'altres. El 1839, el químic suec Carl Mosander (1797-1858) afirmà haver obtingut dos nous elements, el lantani i el didimi. Si bé tenia raó sobre el lantani, s'equivocà amb el didimi, que donava espectres atòmics lleugerament diferents en funció del mineral d'on se l'obtenia. El 1879, el químic francès Paul-Émile Lecoq de Boisbaudran (1838-1912) extragué didimi de la samarskita-(Y). Després realitzà una solució de nitrat de didimi i hi afegí hidròxid d'amoni. Observà que el precipitat que es formava baixava en dues fraccions. Concentrà l'atenció en el primer precipitat i en determinà l'espectre atòmic, que revelà que es tractava d'un nou element. Anomenà samari a aquest nou element a partir de la mateixa arrel que el mineral, això és el llinatge del coronel Vasilii Yefrafovich von Samarski-Bykhovets (1803-1870), cap del cos d'enginyers de mines rus que havia aportat el mineral, que també havia sigut batejat amb el seu nom.^[3]^[2] És el primer element químic anomenat a partir del nom d'una persona.^[4]

Estat natural i obtenció

El samari és el cinquè lantanoide per ordre d'abundància i quatre vegades més abundant que l'estany.^[2] Hom pot trobar-lo en unes quantes desenes de minerals. Els que el contenen en un percentatge superior al 3 % són: monazita-(Sm) 13,59 %, shabaïta-(Nd) 7,75 %, churchita-(Dy) 5,30 %, fergusonita-beta-(Nd) 5,27 %, schuilingita-(Nd) 4,32 %, aluminocerita-(Ce) 3,83 % i kozoïta-(Nd) 3,66 %.^[5]

Actualment, el samari és obtingut principalment a través d'un procés de bescanvi d'ions de la sorra dels minerals del grup de la monazita que en contenen al voltant d'un 3 % de mitjana. També s'obté de la bastnäsita i de les argiles iòniques riques en lantanoides de la Xina. Els principals jaciments de samari són a la Xina, EUA, Brasil, Índia, Sri Lanka i Austràlia. Es calcula que les reserves mundials són al voltant de 2 milions de tones. La producció anual mundial és d'unes 700 tones d'òxid de samari(III).^[2] El metall es produeix escalfant l'òxid mesclat amb bari o lantani a altes temperatures (1 400 °C) i baixes pressions (0,0133 Pa), pràcticament el buit, i es produeix la sublimació del samari que permet separar-lo. La reacció és:^[6]

${\ce {Sm2O3 + 2 La -> 2 Sm + La2O3}}$

Propietats

Propietats físiques

El samari és un metall de densitat 7,520 g/cm³, punt de fusió 1 072 °C i punt d'ebullició 1 794 °C. És moderadament tou amb una lluïssor platejada.^[7] El samari existeix en tres formes al·lotròpiques. La fase α (o estructura del tipus Sm) és una disposició romboèdrica única entre els elements, a temperatura ambient. Aquesta fase canvia a la fase β a 734 °C, que és hexagonal tancada. A 922 °C la fase β es transforma en la fase γ, que és cúbica centrada en el cos. L'estructura electrònica del samari és [Xe] (4f)⁶(6s)².^[7]

Propietats químiques

El samari s'oxida lentament exposat a l'aire i es crema fàcilment per formar òxid de samari(III), groc, l'únic òxid conegut. La reacció és:^[8]

${\ce {4 Sm + 3 O2 -> 2 Sm2O3}}$ El samari és força electropositiu i actua com a divalent i, majoritàriament, com a trivalent. Reacciona lentament amb aigua freda i força ràpidament amb aigua calenta, per formar hidròxid de samari(III):^[8]

${\ce {2 Sm(s) + 6 H2O(l) -> 2 Sm(OH)3(aq) + 3 H2(g)}}$

Clorur de samari(III)—aigua(1/6) ${\ce {SmCl3*6H2O}}$

Reacciona amb tots els halògens donant els corresponents halogenurs de samari(3+):^[8]

${\ce {2 Sm (s) + 3 F2 (g) -> 2 SmF3 (s) [blanc]}}$ ${\ce {2 Sm (s) + 3 Cl2 (g) -> 2 SmCl3 (s) [groc]}}$ ${\ce {2 Sm (s) + 3 Br2 (g) -> 2 SmBr3 (s) [groc]}}$ ${\ce {2 Sm (s) + 3 I2 (g) -> 2 SmI3 (s) [taronja]}}$

El samari es dissol fàcilment en àcid sulfúric diluït per formar solucions que contenen els ions samari(3+), que existeixen com a complexos ${\ce {[Sm(OH2)9]^3+}}$ .^[8]

Altres composts de samari(3+) són: el nitrat de samari(III) ${\ce {Sm(NO3)3}}$ , el nitrat de samari(III)—aigua(1/6) ${\ce {Sm(NO3)3*6H2O}}$ , l'acetat de samari(III)—aigua(1/3) ${\ce {Sm2(C2H3O2)3*3H2O}}$ , el bromat de samari(III)—aigua(1/9) ${\ce {Sm(BrO3)3*9H2O}}$ , el carbonat de samari(III) ${\ce {Sm2(CO3)3}}$ , el sulfur de samari(III) ${\ce {Sm2S3}}$ , el tel·lurur de samari(III) ${\ce {Sm2Te3}}$ , l'hexaborur de samari ${\ce {SmB6}}$ , o el silicur de samari ${\ce {SmSi2}}$ .^[7]

La majoria dels composts del samari són compostos de samari(3+), però també n'hi ha uns pocs de samari(2+), com el fluorur de samari(II) ${\ce {SmF2}}$ , el clorur de samari(II) ${\ce {SmCl2}}$ , el bromur de samari(II) ${\ce {SmBr2}}$ ^[7] i el iodur de samari(II) ${\ce {SmI2}}$ .^[9]

Isòtops

A la natura hom pot trobar set isòtops del samari: samari 144 (3,1 %), samari 147 (15,0 %), samari 148 (11,2 %), samari 149 (13,8 %), samari 150 (7,4 %), samari 152 (26,8 %) i samari 154 (22,0 %). Són estables el samari 144, el samari 150, el samari 152 i el samari 154. Els altres tres isòtops naturals es desintegren amb emissió de partícules alfa. Aquest són part d'un total de 34 isòtops radioactius (excepte els isòmers nuclears) que s'han identificat. El seu nombre màssic oscil·la entre 128 i 165 i la seva semivida va de 0,55 segons per al samari 129 fins a 7×10¹⁵ anys per al samari 148.^[10]

Aplicacions

Fabricació d'imants

Guitarra elèctrica on s'observen les pastilles electromagnètiques sota les cordes.

Els imants dels aliatges de samari-cobalt ( ${\ce {SmCo5}}$ i ${\ce {Sm2Co17}}$ )^[2] són molt potents (els més potents després dels de neodimi). Tenen una alta resistència a la desimantació i treballen perfectament a temperatures de fins a 700 °C (millor que els de neodimi). Això els fa molt útils en els motors dels cotxes elèctrics i dels híbrids, i en els dels helicòpters militars.^[11]

També s'utilitza en la fabricació dels imants de les pastilles electromagnètiques de les guitarres elèctriques i els instruments de música electrònics.^[11]

Medicina

El samari 153 és un radioisòtop que es desintegra amb emissió de partícules β amb una semivida de dos dies.^[2] S'empra per a tractar el dolor intens en el càncer d'ossos. El nom comercial del medicament és Quadramet.^[11] La desintegració dona europi 153, un electró i un antineutrí electrònic:

${\ce {_{62}^{153}Sm->\ _{63}^{153}Eu\ +\ _{-1}^{0}e\ +_{0}^{0}{\bar {\nu }}}}$

Datació

El radioisòtop samari 147 es fa servir en la datació samari-neodimi (¹⁴⁷Sm/¹⁴³Nd) per a determinar l'edat de les roques ígnies i metamòrfiques i també pels meteorits. Amb aquest mètode es pogué estimar l'edat de la Lluna en 4 367 ± 11 milions d'anys, a partir d'una mostra de roca recollida per les missions Apol·lo.^[4] La desintegració del samari 147 dona lloc a un augment de la proporció de neodimi 143 respecte dels altres isòtops estables, com el neodimi 144, la qual cosa permet calcular el temps que s'ha desintegrat samari 147,^[12] que té un període de semidesintegració d'1,06 × 10¹¹ anys.^[13] La desintegració és:

${\ce {_{62}^{147}Sm -> \ _{60}^{143}Nd \ + \ _{2}^4 He}}$

Indústria nuclear

Esquema general de les reduccions amb iodur de samari(II).

El samari té una gran capacitat d'absorció de neutrons, essent el samari 149 l'isòtop amb més capacitat per absorbir-los, amb una secció eficaç de 74,5 barns.^[14] Per aquesta raó s'utilitza en la fabricació de les barres de control dels reactors nuclears, que tenen com a missió regular la reacció nuclear en cadena que produeix la calor que s'empra per obtenir electricitat.^[11]

Indústria química

El samari i alguns dels seus composts s'empren en catàlisi i com a reactius químics. Es fan ús en la descomposició de plàstics, en la descloruració de contaminats com els PCBs (bifenils policlorats). L'òxid de samari(III) es fa servir com a catalitzador en la deshidratació i en la deshidrogenació d'etanol i altres alcohols primaris.^[15] També és molt usat com a reductor el iodur de samari(II) ${\ce {SmI2}}$ en reaccions com la de Barbier, de Reformatsky, de Pinacol, de fragmentació, d'eliminació i altres.^[9]

Altres

L'òxid de samari(III) ${\ce {Sm2O3}}$ s'afegeix al vidre per a absorbir les radiacions infraroges.^[11] El perclorat de samari(III) ${\ce {Sm(ClO4)3}}$ és un compost que s'empra, dissolt en àcid perclòric ${\ce {HClO4}}$ , per calibrar els espectrofotòmetres en la regió de longituds d'ona entre 200-500 nm.^[16]

Referències

↑ Magnetic susceptibility of the elements and inorganic compounds, a Handbook of Chemistry and Physics, 81a edició, CRC press (anglès)
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 ^2,3 ^2,4 ^2,5 Emsley, John.. Nature's building blocks: an A-Z guide to the elements. Oxford: Oxford University Press, 2001. ISBN 0-19-850341-5.
↑ Lecoq de Boisbaudran, P.E. «Recherches sur le samarium, radical d'une terre nouvelle extraite de la samarskite». Compt. Rend., 1879, pàg. 212-214.
↑ ^4,0 ^4,1 Chiara, J.L. «Z = 62, samario, Sm. El primer elemento químico con nombre de persona». An. Quím., 115, 2, 2019, pàg. 125. Arxivat de l'original el 2020-02-07 [Consulta: 9 febrer 2020].
↑ «Mineral Species sorted by the element Sm Samarium». [Consulta: 13 gener 2020].
↑ Naboychenko, Stanislav S.; Murashova, Irina B.; Neikov, Oleg D. Chapter 22 - Production of Rare Metal Powders. Oxford: Elsevier, 2005, p. 485–537. DOI 10.1016/b978-1-85617-422-0.00022-7. ISBN 978-1-85617-422-0.
↑ ^7,0 ^7,1 ^7,2 ^7,3 William M. Haynes. CRC handbook of chemistry and physics: a ready-reference book of chemical and physical data. 94a edició. Boca Raton, Florida: CRC Press, 2016. ISBN 978-1-4665-7114-3.
↑ ^8,0 ^8,1 ^8,2 ^8,3 «WebElements Periodic Table » samarium » reactions of elements». [Consulta: 12 gener 2020].
↑ ^9,0 ^9,1 Nicolaou, K. C.; Ellery, Shelby P.; Chen, Jason S. «Samarium Diiodide Mediated Reactions in Total Synthesis» (en anglès). Angewandte Chemie International Edition, 48, 39, 14-09-2009, pàg. 7140–7165. DOI: 10.1002/anie.200902151. ISSN: 1433-7851. PMC: PMC2771673. PMID: 19714695.
↑ «Samarium | chemical element» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica, inc., 24-01-2018. [Consulta: 13 gener 2020].
↑ ^11,0 ^11,1 ^11,2 ^11,3 ^11,4 Sanz Balagué, J.; Tomasa Guix, O. Elements i recursos minerals: aplicacions i reciclatge. 3a. Iniciativa Digital Politècnica, 2017. ISBN 978-84-9880-666-3.
↑ Diccionario de ciencias de la tierra: 9.500 entradas, 100 ilustraciones, Vocabulario inglés-español. 1. reimpr. española. Madrid: Ed. Complutense, 2004. ISBN 978-84-89784-77-2.
↑ «Isotope data for samarium-147 in the Periodic Table». [Consulta: 20 novembre 2023].
↑ Aitken, K. L.; Littler, D. J.; Lockett, E. E.; Palmer, G. H. «The pile-neutron absorption cross-section of samarium-149». Journal of Nuclear Energy (1954), 4, 1, 01-01-1957, pàg. 33–37. DOI: 10.1016/0891-3919(57)90112-2. ISSN: 0891-3919.
↑ Spellman, Frank R. The science of rare earth elements: concepts and applications. First edition. Boca Raton London New York: CRC Press, 2023. ISBN 978-1-032-39666-8.
↑ Voncken, J. H. L.; Voncken, Jakobus Hubertus Lambertus. The rare earth elements: an introduction. Cham: Springer, 2016. ISBN 978-3-319-26807-1.

Enllaços externs

Los Alamos National Laboratory - Samari Arxivat 2010-11-30 a Wayback Machine. (anglès).
webelements.com - Samari (anglès).
environmentalchemistry.com - Samari (anglès).
It's Elemental - Samari (anglès).

Viccionari

[magnet-1] Magnetic susceptibility of the elements and inorganic compounds, a Handbook of Chemistry and Physics, 81a edició, CRC press (anglès)

[:2-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 ^2,3 ^2,4 ^2,5 Emsley, John.. Nature's building blocks: an A-Z guide to the elements. Oxford: Oxford University Press, 2001. ISBN 0-19-850341-5.

[3] Lecoq de Boisbaudran, P.E. «Recherches sur le samarium, radical d'une terre nouvelle extraite de la samarskite». Compt. Rend., 1879, pàg. 212-214.

[:3-4] 4,0 ^4,1 Chiara, J.L. «Z = 62, samario, Sm. El primer elemento químico con nombre de persona». An. Quím., 115, 2, 2019, pàg. 125. Arxivat de l'original el 2020-02-07 [Consulta: 9 febrer 2020].

[5] «Mineral Species sorted by the element Sm Samarium». [Consulta: 13 gener 2020].

[6] Naboychenko, Stanislav S.; Murashova, Irina B.; Neikov, Oleg D. Chapter 22 - Production of Rare Metal Powders. Oxford: Elsevier, 2005, p. 485–537. DOI 10.1016/b978-1-85617-422-0.00022-7. ISBN 978-1-85617-422-0.

[:1-7] 7,0 ^7,1 ^7,2 ^7,3 William M. Haynes. CRC handbook of chemistry and physics: a ready-reference book of chemical and physical data. 94a edició. Boca Raton, Florida: CRC Press, 2016. ISBN 978-1-4665-7114-3.

[webelements-8] 8,0 ^8,1 ^8,2 ^8,3 «WebElements Periodic Table » samarium » reactions of elements». [Consulta: 12 gener 2020].

[:4-9] 9,0 ^9,1 Nicolaou, K. C.; Ellery, Shelby P.; Chen, Jason S. «Samarium Diiodide Mediated Reactions in Total Synthesis» (en anglès). Angewandte Chemie International Edition, 48, 39, 14-09-2009, pàg. 7140–7165. DOI: 10.1002/anie.200902151. ISSN: 1433-7851. PMC: PMC2771673. PMID: 19714695.

[10] «Samarium | chemical element» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica, inc., 24-01-2018. [Consulta: 13 gener 2020].

[:0-11] 11,0 ^11,1 ^11,2 ^11,3 ^11,4 Sanz Balagué, J.; Tomasa Guix, O. Elements i recursos minerals: aplicacions i reciclatge. 3a. Iniciativa Digital Politècnica, 2017. ISBN 978-84-9880-666-3.

[12] Diccionario de ciencias de la tierra: 9.500 entradas, 100 ilustraciones, Vocabulario inglés-español. 1. reimpr. española. Madrid: Ed. Complutense, 2004. ISBN 978-84-89784-77-2.

[13] «Isotope data for samarium-147 in the Periodic Table». [Consulta: 20 novembre 2023].

[14] Aitken, K. L.; Littler, D. J.; Lockett, E. E.; Palmer, G. H. «The pile-neutron absorption cross-section of samarium-149». Journal of Nuclear Energy (1954), 4, 1, 01-01-1957, pàg. 33–37. DOI: 10.1016/0891-3919(57)90112-2. ISSN: 0891-3919.

[15] Spellman, Frank R. The science of rare earth elements: concepts and applications. First edition. Boca Raton London New York: CRC Press, 2023. ISBN 978-1-032-39666-8.

[16] Voncken, J. H. L.; Voncken, Jakobus Hubertus Lambertus. The rare earth elements: an introduction. Cham: Springer, 2016. ISBN 978-3-319-26807-1.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

Registres d'autoritat	GND (1) LCCN (1) NKC (1)
Bases d'informació	GEC (1)