[go: up one dir, main page]
Vés al contingut

Jazz

Modifica els enllaços
Els 1.000 fonamentals de la Viquipèdia
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de gènere musicalJazz
Orígens estilísticsBlues, Folk, marxes, ragtime
Orígens culturalsPrincipis de la dècada de 1900 a Nova Orleans
Instruments típicsSaxòfon, trompeta, trombó, clarinet, flauta, piano, guitarra, contrabaix, tuba, vibràfon, veu, guitarra elèctrica, baix elèctric
Popularitat al MainstreamPrincipalment entre les dècades de 1920 i 1960.
Formes derivadesRock and roll, R&B, ska, Reggae, krautrock, drum and bass
OrigenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Històriahistòria del jazz i origins of jazz (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Creació1917 Modifica el valor a Wikidata
Part demúsica popular Modifica el valor a Wikidata
Subgèneres
Bebop, Big band, Cool jazz, Free jazz, Gipsy jazz, Latin jazz, Mainstream jazz, Jazz modal, Neo bop, Post bop, Stride, Swing, Jazz tradicional, Jazz vocal,
Gèneres de fusió
Acid jazz, Afrobeat, Bluegrass, Bossa nova, Deep house, Free Funk, Hard bop, Jam band, Jazz blues, Jazz-funk, Jazz fusion, Jazz rap, Mambo, Mod revival, NoWave, Nu jazz, Nu soul, Post-metal, Roick progressiu, Punk jazz, Reggae, Rhythm and Blues, Ska, Ska jazz, Soul jazz, Ye-ye

Mostra d'àudio

Modifica el valor a Wikidata

El jazz és un estil musical[1] nascut a Nova Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica) a principis de la dècada del 1900, on es barreja una rítmica pròpia dels afroamericans dels Estats Units (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels")[2] amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets).[3]

Actuació d'una banda de jazz
Silueta d'un trompetista de jazz

Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jass Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917.[4] Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobretot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins a arribar, a les dècades de 1980 i 1990 a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.

Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxòfon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instruments que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxòfons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora, bongos).[5] Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir de la dècada de 1930 s'incorporaren al jazz.

Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam-sessions, trobades de músics al final dels concerts, en què tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals de la dècada de 1920 i fins a 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (Big Bands) de dotze o catorze instrumentistes.[6]

Després de la Segona Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció.[7] Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free-jazz, en què no se segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica.[8]

Des de la fi de la dècada de 1960 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky (nu Jazz), que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fusion.[9]

Característiques

[modifica]
The King & Carter Jazzing Orchestra actuant a Houston (Texas, Estats Units)
Disc de jazz de la dècada de 1940

Des dels seus inicis, el jazz s'ha ramificat en molts subestils, cosa que fa difícil la realització d'una descripció única que s'adapti a tots ells amb fiabilitat absoluta. No obstant això, es poden fer algunes generalitzacions, tenint en compte que en tots els casos hi ha excepcions.

Els intèrprets de jazz improvisen dins les convencions de l'estil que han escollit. En general, la improvisació s'acompanya d'una progressió d'acords d'una cançó popular o una composició original que es repeteixen. Els instrumentistes imiten els estils vocals negres (fins i tot l'ús de sons arrossegats d'una nota a una altra), les lleugeres variacions de to (incloent-hi les anomenades blue notes, tons de l'escala del blues desafinades a la baixa en un interval microtonal respecte a l'afinació occidental), i els efectes sonors (com ara grunyits i gemecs).[10]

La voluntat de crear un so personal de color tonal -amb un sentit del ritme i forma individual, i amb un estil propi d'execució- ha portat els músics a la utilització de ritmes que es caracteritzen per l'acte constant d'incloure síncopes en el text musical (els accents apareixen en moments inesperats del compàs) i també pel swing, un pols rítmic únic del jazz que es manifesta en les complexes relacions entre notes llargues i breus.[11] Les partitures escrites, si existeixen, es fan servir només com a guies de l'estructura dins la qual es desenvolupa la improvisació. La instrumentació típica comença amb una secció rítmica, formada pel piano, el contrabaix, la bateria i una guitarra opcional, a la qual es poden afegir instruments de vent. A les big bands, els instruments de vent s'agrupen en tres seccions: saxòfons, trombons i trompetes.[12]

Si bé hi ha excepcions en alguns subestils, el jazz, en general, es basa en l'adaptació d'infinites melodies a algunes progressions de determinats acords. El músic improvisa noves melodies que s'ajusten a la progressió dels acords, i aquests es repeteixen tantes vegades com es vulgui a mesura que s'incorpora cada nou solista.[13]

Si bé per a la improvisació de jazz s'empren peces, les pautes formals de les quals són molt diferents, n'hi ha dues estructures que s'utilitzen amb més freqüència en els seus temes. Una és la forma AABA de les tornades de les canços populars, la qual consta de 32 compassos dividits en quatre seccions de vuit compassos cadascuna: la secció A, la repetició de la secció A, la secció B (el pont, que acostuma a començar en una tonalitat nova), i la repetició de la secció A. La segona forma té arrels fondes en la música folklòrica de la comunitat negra nord-americana: el blues de 12 compassos. A diferència de la forma de 32 compassos en ABBA, els blues tenen una progressió d'acords gairebé uniforme.[14]

Els orígens

[modifica]
Notació musical de jazz

El jazz enfonsa les seues arrels en l'eclecticisme musical dels afroamericans. En aquesta tradició sobreviuen les empremtes de la música de l'Àfrica Occidental, de les formes musicals de la comunitat negra del Nou Món, de la música popular i clàssica europea dels segles xviii i xix, i de formes musicals populars posteriors que han influït en la música negra o que són obres de compositors negres.[15] Entre els trets africans es troben els estils vocals, que destaquen per una gran llibertat de coloració vocal, la tradició de la improvisació, les pautes de pregunta i resposta, i la complexitat rítmica, tant en la síncope de línies melòdiques individuals com en els ritmes complexos que toquen els diferents membres d'un conjunt.[16] Altres formes de música afroamericana són els cants que acompanyaven el treball,[17] les cançons de bressol i, encara que posteriors, els càntics espirituals i els blues.[18][19]

La música europea ha aportat estils i formes específiques: himnes, marxes, valsos, quadrilles i altres músiques de ball, de teatre, d'òpera italiana, així com elements teòrics -especialment, l'harmonia-, un vocabulari d'acords i la relació amb la forma musical.[20]

Entre els elements negres de la música popular que han contribuït al desenvolupament del jazz s'inclouen la música de banjo dels minstrel shows (derivats de la música de banjo dels esclaus),[21] els ritmes sincopats d'influència negra procedents de la música llatinoamericana (que s'escoltava a les ciutats del sud dels Estats Units), els estils de pianola dels músics de les tavernes del Mig Oest, i les marxes i himnes interpretats per les bandes de metalls de negres a la darreria del segle xix. En aquests anys va sorgir un altre gènere que va exercir una poderosa influència: el ragtime. Aquesta era una música que combinava molts elements, incloent-hi els ritmes sincopats (originaris de la música de banjo i d'altres fonts negres) i els contrastos harmònics i les pautes formals de les marxes europees.[22] A partir de 1910 el director d'orquestra William Christopher Handy va prendre una altra forma, el blues, i la va portar més enllà de la seua tradició precedent -estrictament oral-, amb la publicació dels seus originals blues amb la seua companyia discogràfica fundada el 1917 a Nova York.[23] A mans dels músics de jazz, els seus blues van trobar a la dècada de 1920 a qui seria un dels seus millors intèrprets: la cantant Bessie Smith, la qual en va gravar molts.[24]

La fusió d'aquestes múltiples influències en el jazz resulta difícil de reconstruir, atès que això fou abans que el fonògraf pogués oferir-ne testimonis fiables.

Història

[modifica]
Cançó He Comes Up Smiling interpretada per Arthur Fields i enregistrada el 1914 per a Columbia Records.
Cançó Hunting the Hun interpretada per Arthur Fields i enregistrada el 1918. Fou un èxit durant la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors.

La major part de la música primitiva del jazz s'interpretava en petites bandes de marxa o la tocaven pianistes solistes. A banda del ragtime i les marxes, el repertori incloïa himnes, espirituals i blues. Les bandes tocaven aquesta música, modificant-la mitjançant síncopes i acceleracions, a les festes campestres, casaments, desfilades i funerals. Era típic que les bandes toquessin cançons tristes de camí als funerals, i marxes alegres en tornar-ne. Si bé el blues i el ragtime van sorgir de manera independent del jazz i van coexistir amb ell, sí que van influir en el seu estil i les seues maneres, i van servir de vehicle important per a la improvisació jazzística.[25]

El jazz de Nova Orleans

[modifica]
The Old Plantation, oli de la dècada del 1780 mostrant esclaus afroamericans ballant amb música de banjo i percussió.
The Blackface Virginia Minstrels l'any 1843 amb pandereta, violí i banjo.

Amb l'inici del segle xx va sorgir el primer estil de jazz documentat, el centre del qual estava a la ciutat de Nova Orleans, a l'estat de Louisiana.[26] En aquest estil la corneta o la trompeta portava el pes de la melodia, el clarinet tocava florides contramelodies i el trombó interpretava sons rítmics mentre feia sonar les notes fonamentals dels acords o una harmonia simple. Darrere d'aquest trio bàsic, la tuba o el contrabaix interpretaven la línia del baix, i la bateria l'acompanyament rítmic. L'exuberància i el volum eren més importants que la delicadesa: la improvisació se centrava en el so del conjunt.[27]

Un músic que es deia Buddy Bolden sembla haver estat l'artífex de les primeres bandes de jazz, però la seua música i el seu so s'han perdut.[28] Si bé es poden percebre certes influències del jazz a les poques gravacions primitives en discs, la primera gravació d'una banda de jazz va haver d'esperar fins a 1917. Aquesta banda, un grup de músics de raça blanca de Nova Orleans, que es deia l'Original Dixieland Jass Band, va tindre un enorme èxit tant als Estats Units com a nivell internacional[4] (el terme dixieland seria emprat per definir més tard l'estil Nova Orleans interpretat per músics blancs).[29] Després apareixerien dos destacats grups, un de blanc i un altre de negre: el 1922 els New Orleans Rhythm Kings[30] i el 1923 la Creole Jazz Band, aquesta darrera liderada pel cornetista Joe King Oliver. Les gravacions realitzades pel grup d'Oliver són els registres més significatius de l'estil de Nova Orleans.[31] Altres destacats músics d'aquesta ciutat van ésser els trompetistes Bunk Johnson[32] i Freddie Keppard,[33] el saxofonista soprano Sidney Bechet,[34] el percussionisputata Warren Baby Dodds,[35] i el pianista i compositor Jelly Roll Morton.[36] Tanmateix, el músic més influent de l'estil de Nova Orleans va ser el segon trompeta de Joe King Oliver, Louis Armstrong.

L'impacte d'Armstrong

[modifica]
La Original Dixieland Jass Band al 1918
La cantant Bessie Smith l'any 1936

Armstrong va ser el primer autèntic virtuós de jazz i un sorprenent improvisador, tant en el pla tècnic, com en l'emocional i l'intel·lectual. Va canviar el format del jazz i va posar al solista al capdavant de l'orquestra. Els grups amb els quals va gravar, els Hot Five[37] i els Hot Seven,[38] van demostrar que la improvisació podia ser molt més que una simple ornamentació de la melodia i, per això, va crear noves variacions basant-se en els acords de la melodia inicial. També va crear escola per a tots els cantants de jazz posteriors, no només en la manera d'alterar les paraules i la melodia de les cançons, sinó també en improvisar sense paraules, emprant tan sols la veu com un instrument (tècnica anomenada scat singing).[39]

Chicago i Nova York

[modifica]
Benny Goodman i la seua banda amb la vocalista Peggy Lee a la pel·lícula Stage Door Canteen.

Per al jazz, la dècada de 1920 va ésser una època de gran experimentació i nombrosos descobriments. Molts músics de Nova Orleans, incloent-hi el mateix Louis Armstrong, van emigrar a Chicago. Allà van exercir la seua influència sobre els intèrprets locals i van estimular l'evolució d'un estil identificable, derivat del de Nova Orleans però accentuant-hi l'actuació dels solistes i afegint-hi amb freqüència el saxòfon a l'orquestració.[40] Aquest subestil també es va caracteritzar per ritmes més tensos i textures més complexes. Entre els instrumentistes que van treballar a Chicago o que van ser influïts per l'estil Chicago s'inclouen el trombó Jack Teagarden,[41] l'intèrpret de banjo Eddie Condon,[42] el bateria Gene Krupa[43] i el clarinetista Benny Goodman.[44] A Chicago també treballava Bix Beiderbecke,[45] el lirisme del qual com a cornetista era el contrapunt de l'estil trompetístic d'Armstrong. Molts dels músics de Chicago s'establirien després a la ciutat de Nova York, un altre centre important de jazz a la dècada de 1920.[46]

El piano de jazz

[modifica]
Fats Waller
Duke Ellington al Hurricane Club (maig del 1943, Nova York).

Un altre element important en l'evolució del jazz a la dècada de 1920 va ésser la música per a piano. El districte de Harlem, a la ciutat de Nova York, va esdevindre el centre d'un estil molt tècnic, basat en els potents contratemps creats per la mà esquerra del pianista (amb improvisacions molt extenses) i que s'anomenaria stride piano.[47] El mestre d'aquesta escola de principis de la dècada de 1920 fou James P. Johnson,[48] i un dels seus alumnes, Fats Waller -vocalista i showman de talent- esdevindria l'intèrpret més popular d'aquest estil.[49]

En aquesta dècada també es va desenvolupar un segon estil pianístic anomenat regada (boogie-woogie en anglès). Es tractava d'una forma de blues amb baixos molt marcats que repeteix una vegada i una altra la mà esquerra, mentre la dreta alternava diferents ritmes.[50] El bugui-bugui es va fer molt popular a les dècades de 1930 i 1940.[51] Entre els seus líders es troben Meade Lux Lewis,[52] Albert Ammons,[53] Pete Johnson[54] i Pine Top Smith.[55]

Un dels pianistes més innovadors de la dècada de 1920, d'importància comparable a la d'Armstrong, va ser Earl Father Hines, un virtuós que havia estudiat música a Chicago, i al qual es considerava posseïdor d'una imaginació exuberant i impredictible. El seu estil, combinat amb l'enfocament més suau de Waller, va influir en la majoria dels pianistes de la generació següent,[56] en especial en Teddy Wilson,[57] el qual treballava amb la banda de Goodman a la dècada de 1930, i en Art Tatum,[58] qui va actuar sobretot com a solista i era admirat pel seu virtuosisme i qualitat interpretativa.

L'era de les big bands

[modifica]
Count Basie i la seua banda amb la vocalista Ethel Waters a la pel·lícula Stage Door Canteen
Ella Fitzgerald i Joe Pass el 1974.

Durant la dècada de 1920 hi va haver grups de jazz que van començar a tocar seguint el model de les bandes de ball de societat, formant les anomenades big bands. Van ser tan populars a les dècades de 1930 i 1940 que aquest període es coneix com l'era del swing.[59] Un dels aspectes més importants en el naixement de l'era del swing fou un canvi en el ritme que suavitzà els compassos en dos temps de l'estil Nova Orleans, emprant un compàs més fluid, de quatre temps. Els músics també van desenvolupar l'ús d'estructures melòdiques curtes (anomenades riffs)[60] amb pautes de pregunta i resposta. Per facilitar aquest procediment les orquestres es van dividir en seccions instrumentals, cadascuna amb els seus propis riffs, donant l'oportunitat als músics perquè toquessin solos o improvisacions extenses.[61]

El desenvolupament de les big bands com a mitjà jazzístic es va deure en gran part a Duke Ellington[62] i a Fletcher Henderson.[63] Henderson i el seu arranjador, Don Redman,[64] van contribuir a la introducció de les partitures en la música de jazz, encara que també van intentar captar la qualitat improvisatòria que caracteritzava la música dels conjunts reduïts. Per a la consecució dels seus objectius van comptar amb la col·laboració de solistes molt dotats, com ara el saxofonista tenor Coleman Hawkins.[65]

Ellington va dirigir durant la dècada de 1920 una banda en el Cotton Club de Nova York i continuà dirigint la seua orquestra fins a la seua mort el 1974. També va compondre peces de concert, coloristes i experimentals, amb una durada que podia anar dels tres minuts de Koko (1940) a l'hora de Black, Brown and Beige (1943), així com els temes Solitude i Sophisticated Lady. La música d'Ellington, més complexa que la de Henderson, va fer de la seua orquestra un conjunt amb solos escrits especialment per a instruments i músics determinats.[66] Altres bandes en la mateixa tradició d'Ellington i Henderson van ser les liderades per Jimmie Lunceford,[67] Chick Webb[68] i Cab Calloway.[69] També trobem l'orquestra de Frances Carroll & The Coquettes en aquesta mateixa línia, la qual era formada únicament per dones.

Durant la dècada de 1930 es va desenvolupar a Kansas City un estil diferent de jazz per a big bands,[70] essent-ne el màxim exponent la banda de Count Basie.[71] La banda de Basie és un reflex de l'èmfasi del sud-oest nord-americà en la improvisació, a la vegada que conserva passatges escrits (o memoritzats) relativament curts i simples. Els instruments de vent intercanviaven els riffs de conjunt, i interaccionaven amb grans dosis de ritme i pauses per acomodar-se als extensos solos instrumentals.[72] El saxofonista tenor Lester Young tocava sobretot amb una llibertat rítmica que rarament es trobava en les improvisacions dels solistes d'altres bandes. La delicadesa del to de Young, les seues melodies fluides, a les que ocasionalment dotava d'un toc avantguardista i d'una mena de jocs de veu en tons aguts, obririen un nou camí,[73] com va succeir amb la manera de tocar d'Armstrong a la dècada de 1920.

Altres figures que van fer escola a la fi dels anys 1930 van ser el trompetista Roy Eldridge,[74] el guitarrista Charlie Christian,[75] el bateria Kenny Clarke[76] i el vibrafonista Lionel Hampton.[77] Els cantants de jazz de la dècada de 1930 van emprar una forma d'interpretar més flexible i estilitzada. Ivie Anderson,[78] Mildred Bailey,[79] Ella Fitzgerald[80] i, sobretot, Billie Holiday[81] en foren les figures més destacades.

[modifica]
Billie Holiday l'any 1949
Estàtua de Dizzy Gillespie a la seua ciutat natal, Cheraw (Carolina del Sud, Estats Units)

Els esforços pioners d'Armstrong, Ellington, Henderson i d'altres músics van fer que el jazz adquirís una influència dominant a la música nord-americana de les dècades de 1920 i 1930. Músics tan populars com el director de banda Paul Whiteman van emprar alguns dels recursos rítmics i melòdics més cridaners del jazz, encara que amb menor llibertat i talent improvisatori que el que caracteritzava la música dels principals intèrprets del gènere. En un intent de fusionar el jazz amb la música lleugera, l'orquestra de Whiteman va estrenar peces simfòniques d'estil jazzístic de compositors nord-americans com a George Gershwin.[82] Més a prop de la tradició jazzística de la improvisació i del virtuosisme dels solos es trobava la música de les bandes de Benny Goodman (el qual va emprar molts arranjaments de Henderson),[83] Gene Krupa i Harry James.[84]

Des dels dies del ragtime, els compositors de jazz han admirat la música clàssica. Diversos músics de l'era del swing van jazzejar els clàssics a enregistraments com Bach Goes to Town[85] (Benny Goodman)[86] o Ebony Rhapsody (Ellington i d'altres).[87] Per la seua banda, els autors de música clàssica van retre tribut al jazz en obres com Contrasts (1938, encarregada per Goodman) de l'hongarès Béla Bartók[88] i Ebony Concerto (1945, dirigit per l'orquestra liderada per Woody Herman)[89] del rus Igor Stravinski.[90] Altres compositors, com el nord-americà Aaron Copland[91] o el francès Darius Milhaud també van homenatjar el jazz en llurs obres.[92]

La dècada de 1940 i la postguerra

[modifica]
Miles Davis
El saxofonista Ornette Coleman

Un dels músics de jazz més influents de la dècada de 1940 fou Charlie Parker, el qual esdevingué el líder d'un nou estil conegut com a bebop, rebop o bop.[93] Igual que Lester Young,[73] Charlie Christian[75] i d'altres solistes destacats, Parker tocava amb big bands. Tanmateix, durant la Segona Guerra Mundial l'economia de guerra i els canvis en els gustos del públic van portar a la dissolució d'aquestes orquestres.[cal citació] Aquesta decadència, en combinació amb un estil radicalment nou del bebop, va produir una revolució en el món del jazz.

El bebop es basava igualment en la improvisació sobre una progressió d'acords, però els seus tempos eren més ràpids, les frases més llargues i complexes, i la gamma emocional més àmplia, fins a incloure sensacions menys agradables que les habituals fins aleshores. Els músics de jazz van prendre major consciència de llurs capacitats expressives com a artistes i van intentar promocionar llur art mitjançant l'afegit de vocalistes, danses i comèdia, tal com ho havien fet llurs predecessors.[94]

Al centre d'aquest procés de transformació destacava Parker, el qual podia fer qualsevol cosa amb el saxòfon, a qualsevol velocitat i tonalitat. Va crear belles melodies relacionades amb els acords subjacents, però d'una manera molt elaborada. La seua música posseïa una varietat rítmica infinita.[95] Els col·laboradors freqüents de Parker foren el trompetista Dizzy Gillespie, conegut per la seua formidable velocitat i registre, i pel seu suggestiu sentit harmònic,[96] el pianista Earl Bud Powell[97][98] i el bateria Max Roach,[99] tots dos líders per mèrits propis. També eren apreciats el pianista-compositor Thelonius Monk[100] i el trompetista Fats Navarro.[101] La cantant de jazz Sarah Vaughan va estar relacionada en els inicis de la seua carrera amb els músics de bop, sobretot amb Gillespie i Parker.[102]

A la fi de la dècada de 1940 hi va haver una explosió d'experimentalisme dins del jazz. Les big bands modernitzades van portar al floriment d'artistes de la talla de Gillespie i Stan Kenton, els quals treballaven al costat de petits grups amb músics innovadors com ara el pianista Lennie Tristano.[103] La majoria d'aquests grups van extreure llurs idees de peces contemporànies signades per mestres com Bartók i Stravinski.

Els experiments més importants de mitjan segle amb un jazz influït per la música culta es van donar en les gravacions de 1949-1950 realitzades per un alumne de Parker, el jove trompetista Miles Davis.[104] Els arranjaments escrits per Davis i per altres eren de sonoritat tranquil·la però tímbrica i harmònicament molt complexos. Molts grups van adoptar aquest estil cool, sobretot a la costa oest dels Estats Units.[105] Refinat per músics com els saxofonistes tenors Zoot Sims[106] i Stan Getz,[107] i el baríton Gerry Mulligan,[108] el cool jazz va tindre el seu moment culminant a la dècada de 1950. En aquell mateix període el pianista Dave Brubeck (que era un alumne de Milhaud)[109] i el saxofonista Paul Desmond[110] van assolir la popularitat amb una barreja de música culta i jazz.

No obstant això, la majoria dels músics, sobretot a la costa oest, van continuar augmentant la tradició més estimulant del bebop. Entre les màximes figures del hard bop -estil hereu del bebop a la dècada de 1950- es troben el trompetista Clifford Brown,[111] el bateria Art Blakey[112] i el saxofonista tenor Sonny Rollins, un dels més grans talents de la seua generació.[113] Una altra derivació de l'estil de Parker seria el soul jazz,[114] que tocaven el pianista Horace Silver,[115] el saxo Cannonball Adderley[116] i el seu germà, el cornetista Nat Adderley.[117]

Final de la dècada de 1950. Les dècades de 1960 i 1970

[modifica]
Herbie Hancock
Chick Corea a un concert a Deauville (Normandia, França) l'any 1992

Durant el tercer quart del segle xx es van crear noves tendències en el jazz. La dècada de 1960 rivalitza amb el final de les dècades de 1920 i 1940 com un dels períodes més fèrtils de la història del jazz.[118]

El jazz modal

[modifica]

El 1955 Miles Davis va organitzar un quintet que comptava a les seues files amb el saxofonista tenor John Coltrane, l'enfocament del qual contrastava fortament amb les línies melòdiques de serenes sonoritats i expressives de Davis. Coltrane abocava torrents de notes amb velocitat i passió, explorant cada cèl·lula melòdica, sense fer res del seu grau d'exotisme. Però també tocava balades lentes amb aplom i serenitat. En els seus solos revelava un sentit excepcional de la forma i del temps. El 1959 va aparèixer en un àlbum llegendari de Miles Davis, Kind of Blue. Juntament amb el pianista Bill Evans, Davis va compondre per a aquest àlbum un grup de peces que pertanyen totes a la mateixa tonalitat, amb un mateix acord i modalitat mantinguts durant 16 compassos cada vegada -d'ací el nom de jazz modal- i que suposava una gran llibertat per a l'improvisador.[119] Coltrane, negant-se a si mateix, va impulsar en principi la complexitat del bop fins a les seues darreres conseqüències a Giant Steps (1959),[120] per després establir-se a l'altre extrem, en el jazz modal. Aquest darrer estil va dominar el seu repertori a partir de 1960, quan va gravar My Favourite Things emprant un arranjament amb final obert.[121] El quartet de Coltrane incloïa al pianista McCoy Tyner[122] i al bateria Elvin Jones,[123] dos músics que, a causa de llurs qualitats musicals, van ser molt imitats.

Els moviments del tercer corrent i l'avantguarda

[modifica]
Stéphane Grappelli a un concert a Deauville (Normandia) l'any 1991
Tito Puente

Un altre producte de l'experimentació de final de la dècada de 1950 va ésser l'intent del compositor Gunther Schuller, juntament amb el pianista John Lewis i el seu Modern Jazz Quartet, de fusionar el jazz i la música clàssica en un tercer corrent, unint músics dels dos mons en un repertori que es nodria amb tècniques d'ambdues músiques.[124]

També aquests van ésser els anys de major activitat del compositor, baixista i líder de banda Charles Mingus, el qual va dotar una vehemència més crua i salvatge a les seues improvisacions basades en progressions d'acords.[125] Més controvertida encara seria l'obra del saxofonista Ornette Coleman, les improvisacions del qual, gairebé atonals, suprimien les progressions d'acords, encara que mantenien el constant swing rítmic característic del jazz.[126] Si bé el so i la tècnica aspra de Coleman resultaven incòmodes per a molts crítics, altres van reconèixer l'enginy, la sinceritat i l'estrany sentit de la manera que caracteritzaven els seus solos. Va inspirar a tota una escola de jazz d'avantguarda que va florir a les dècades de 1960 i 1970 i que incloïa l'Art Ensemble of Chicago,[127] al clarinetista Jimmy Giuffre,[128] al pianista Cecil Taylor[129] i, fins i tot, a Coltrane, que es va aventurar en la improvisació avantguardista el 1967, poc abans de morir.

El desenvolupament del mainstream

[modifica]

Mentrestant, el corrent principal del jazz o mainstream, tot i que incorporava moltes de les idees melòdiques de Coltrane i, fins i tot, algunes peces de jazz modal, va continuar construint les seues improvisacions sobre les progressions d'acords de les cançons populars.[130] Les cançons brasileres, en especial les de l'estil de la bossa nova, van aconseguir incorporar-se al repertori de principis de la dècada de 1960.[131] Els seus ritmes llatins i les seues refrescants progressions d'acords van cridar l'atenció dels músics de jazz de diverses generacions, en especial de Stan Getz[132] i el flautista Herbie Mann.[133] Fins i tot, després de la decadència de la bossa nova, les sambes van continuar en el repertori del jazz, a la vegada que molts grups van enriquir llurs percussions amb instruments caribenys.

El trio que va formar el pianista Bill Evans interpretava les cançons populars amb profunditat, i els músics interaccionaven de manera constant en lloc de limitar-se a esperar el seu torn en els solos.[134] Aquesta interacció es va accentuar encara més en la secció rítmica del quintet de Davis a partir de 1963, quan va incloure al bateria Tony Williams,[135] el baixista Ron Carter,[136] el pianista Herbie Hancock[137] i, més endavant, el saxofonista tenor Wayne Shorter.[138]

El jazz de fusió

[modifica]
Wynton Marsalis

El jazz va travessar una crisi de públic i de vendes a la fi de la dècada de 1960. Les audiències juvenils estaven a favor de la música de soul i de rock, mentre que els afeccionats adults se sentien aliens a les abstraccions i manca d'emoció de gran part del jazz modern. Els músics de jazz es van adonar que per tornar a guanyar el públic devien extreure idees de la música popular. Algunes d'aquestes provindrien del rock, però la majoria tindrien el seu origen en els ritmes de ball i les progressions d'acords de músics de soul com James Brown. Certs grups van afegir també elements musicals d'altres cultures. Els exemples inicials d'aquest nou jazz de fusió estan una mica barrejats amb altres subestils, però el 1970 Davis va gravar Bitches Brew, un àlbum de molt d'èxit que combinava ritmes soul i instruments electrònics amb un jazz sense compromisos i molt dissonant.[139] Per això no ha de sorprendre que els epígons de Davis creessin alguns dels discos de fusió de més èxit de la dècada de 1970: Herbie Hancock, Wayne Shorter i el pianista austríac Joe Zawinul[140] (els dos darrers líders del conjunt Weather Report),[141] el guitarrista britànic John McLaughlin[142] i el brillant pianista Chick Corea amb el seu grup Return to Forever.[143] Per la seua banda, els músics de rock van començar a incorporar frases i solos de jazz sobre ritmes de rock. Entre aquests grups estaven Chicago[144] i Blood, Sweat & Tears.[145]

Durant aquest mateix període altre deixeble de Davis, el pianista iconoclasta Keith Jarrett, va assolir l'èxit comercial barrejant instruments electrònics i estils populars. Les seues interpretacions d'estàndards populars i temes originals amb un quartet, així com les seues improvisacions solistes al teclat, el van convertir en el més important pianista de jazz contemporani.[146]

La dècada de 1980

[modifica]

A mitjans de la dècada de 1980 els artistes de jazz utilitzaven novament una gran varietat d'estils per a públics diferents i hi havia un renovat interès pel jazz seriós (per oposició al d'orientació pop).[147] Un dels més interessats en això era el trompetista Wynton Marsalis, també aclamat per les seues interpretacions de música clàssica. El clarinetista i compositor francès Jean-Christian Michel barreja de jazz i música sacra,[148] Si bé el jazz va seguir essent en essència un feu dels músics nord-americans, el seu públic internacional va florir fins al punt que els músics d'altres països van formar un subgrup cada vegada més important dins del jazz a les dècades de 1970 i 1980. Alguns dels seus predecessors són el guitarrista belga Django Reinhardt,[149] el violinista francès Stéphane Grappelli,[150] el compositor navarrès Pedro Iturralde[151] i el pianista i compositor català Tete Montoliu.[152]

Principals músics

[modifica]

Per ordre cronològic d'estils:

Ritmes ballables del segle xx amb influència del jazz

[modifica]

Jazz a Catalunya

[modifica]
Article principal: Jazz a Catalunya

Catalunya va ser la porta d'entrada del jazz al sud d'Europa. Des dels bojos anys vint, amb les orquestres de ball, fins ben entrat el segle xxi, amb una fornada de músics com mai no havia existit, Catalunya ha generat clubs, discogràfiques, festivals i primeres figures de relleu internacional com Tete Montoliu, Carles Benavent i Jordi Rossy, entre moltes altres.[153]

Principals festivals

[modifica]

Catalunya és terra de jazz i s'hi concentren bastants festivals. Els més destacats són:

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Jazz». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2016-06-19 a Wayback Machine. (anglès)
  3. ↑ What Music Instruments Are Used in Jazz? (anglès)
  4. ↑ 4,0 4,1 Biografías del Jazz Arxivat 2009-06-21 a Wayback Machine. (castellà)
  5. ↑ Encyclopaedia Britannica (anglès)
  6. ↑ Cultural History Behind Swing(en anglès) Arxivat 2008-12-01 a Wayback Machine.
  7. ↑ Los estilos del jazz: el bebop Arxivat 2009-02-27 a Wayback Machine. (castellà)
  8. ↑ Los estilos del jazz: el free jazz Arxivat 2009-02-18 a Wayback Machine. (castellà)
  9. ↑ Fusion (Jazz-Rock) Arxivat 2012-01-01 a Wayback Machine. (anglès)
  10. ↑ Jazz Improvisation - Jazz Improvising - What is it? (anglès)
  11. ↑ Jazz: understanding syncopation Arxivat 2009-03-02 a Wayback Machine. (anglès)
  12. ↑ www.outsideshore.com Arxivat 2009-02-18 a Wayback Machine. (anglès)
  13. ↑ www.outsideshore.com Arxivat 2009-06-09 a Wayback Machine. (anglès)
  14. ↑ www.outsideshore.com Arxivat 2009-06-07 a Wayback Machine. (anglès)
  15. ↑ Shipton, Alyn: A New History of Jazz. 2a edició, Continuum, 2007, pp. 4–5.
  16. ↑ The Study of African and Afro-American Music[Enllaç no actiu] (anglès)
  17. ↑ Cohen, N.: 'Worksongs: a demonstration of examples', a A. Green, Songs about Work: Essays in Occupational Culture for Richard A. Reuss (Indiana University Press, 1993), pp. 334-5.
  18. ↑ The Music of Black Americans: A History. Eileen Southern. W. W. Norton & Company; 3a edició, (1997). ISBN 0-393-97141-4
  19. ↑ Stewart, Earl L. (1998): African American Music: An Introduction. ISBN 0-02-860294-3
  20. ↑ History of Jazz - Elements of Jazz/Traditional New Orleans Jazz Arxivat 2009-06-15 a Wayback Machine. (anglès)
  21. ↑ The History of Minstrel Music Arxivat 2009-07-17 a Wayback Machine. (anglès)
  22. ↑ Early Jazz - Ragtime Arxivat 2008-11-21 a Wayback Machine. (anglès)
  23. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-06-18 a Wayback Machine. (castellà)
  24. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2005-10-28 a Wayback Machine. (castellà)
  25. ↑ Ragtime's Influence Arxivat 2008-09-26 a Wayback Machine. (anglès)
  26. ↑ Nova Orleans i el Dixieland Jazz Arxivat 2007-08-11 a Wayback Machine. (català)
  27. ↑ Nova orleans bresol jazz Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine. (català)
  28. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-02 a Wayback Machine. (castellà)
  29. ↑ Los estilos del jazz: el dixieland Arxivat 2009-02-23 a Wayback Machine. (castellà)
  30. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine. (castellà)
  31. ↑ King Oliver's Creole Jazz Band Arxivat 2019-07-15 a Wayback Machine. (anglès)
  32. ↑ Bunk Johnson Homepage Arxivat 2014-01-03 a Wayback Machine. (anglès)
  33. ↑ Freddie "King" Keppard Arxivat 2009-08-29 a Wayback Machine. (anglès)
  34. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2013-09-27 a Wayback Machine. (anglès)
  35. ↑ Warren "Baby" Dodds Arxivat 2008-12-19 a Wayback Machine. (anglès)
  36. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2005-11-24 a Wayback Machine. (anglès)
  37. ↑ Louis Armstrong and his Hot Five Arxivat 2017-07-04 a Wayback Machine. (anglès)
  38. ↑ Louis Armstrong and his Hot Seven Arxivat 2017-07-06 a Wayback Machine. (anglès)
  39. ↑ www.spiritus-temporis.com Arxivat 2013-05-20 a Wayback Machine. (anglès)
  40. ↑ Jazz Age Chicago (anglès)
  41. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2009-10-30 a Wayback Machine. (anglès)
  42. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-06 a Wayback Machine. (castellà)
  43. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2008-12-15 a Wayback Machine. (castellà)
  44. ↑ www.bennygoodman.com (anglès)
  45. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2008-04-08 a Wayback Machine. (anglès)
  46. ↑ A History of New York Jazz: 1920-1950 (anglès)
  47. ↑ The Chronicle of Jazz Arxivat 2008-12-03 a Wayback Machine. (anglès)
  48. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2003-04-17 a Wayback Machine. (anglès)
  49. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2019-07-21 a Wayback Machine. (anglès)
  50. ↑ Boogie-Woogie - Improvisación negra Arxivat 2008-03-12 a Wayback Machine. (castellà)
  51. ↑ Silvester, Peter J.: A Left Hand Like God. A History of Boogie-Woogie Piano. Nova York: Da Capo Press, 1988.
  52. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2011-11-07 a Wayback Machine. (castellà)
  53. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-10 a Wayback Machine. (castellà)
  54. ↑ All About Jazz (anglès)
  55. ↑ <www.redhotjazz.com Arxivat 2016-08-04 a Wayback Machine. (anglès)
  56. ↑ www.biography.com Arxivat 2009-06-01 a Wayback Machine. (anglès)
  57. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-04-26 a Wayback Machine. (castellà)
  58. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2008-08-24 a Wayback Machine. (castellà)
  59. ↑ The Origins of Big Band Music Arxivat 2008-12-28 a Wayback Machine. (anglès)
  60. ↑ Rooksby, Rikky (2002): Riffs: How to create and play great guitar riffs. San Francisco: Backbeat Books. ISBN 0-87930-710-2
  61. ↑ Owens, Thomas: Bebop: the music and its players. Editat per Oxford University Press US, 1995. ISBN 0-19-510651-2
  62. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2007-10-17 a Wayback Machine. (castellà)
  63. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2006-06-15 a Wayback Machine. (anglès)
  64. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2007-10-13 a Wayback Machine. (anglès)
  65. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-21 a Wayback Machine. (castellà)
  66. ↑ Ellington, Mercer; i Dance, Stanley: Duke Ellington. Una biografía íntima. Barcelona, Parsifal, 1992. ISBN 84-87265-30-8
  67. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2008-05-26 a Wayback Machine. (castellà)
  68. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-04-26 a Wayback Machine. (castellà)
  69. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-07-07 a Wayback Machine. (castellà)
  70. ↑ Driggs, Frank; Chuck Haddix: Kansas City Jazz: From Ragtime to Bebop--A History. Editat per Oxford University Press US, 2006. ISBN 0-19-530712-7
  71. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-10 a Wayback Machine. (castellà)
  72. ↑ www.nfo.net Arxivat 2010-06-15 a Wayback Machine. (anglès)
  73. ↑ 73,0 73,1 Biografías del Jazz Arxivat 2008-06-02 a Wayback Machine. (castellà)
  74. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-07-15 a Wayback Machine. (castellà)
  75. ↑ 75,0 75,1 Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-19 a Wayback Machine. (castellà)
  76. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2008-10-19 a Wayback Machine. (castellà)
  77. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-06-08 a Wayback Machine. (castellà)
  78. ↑ www.imdb.com (anglès)
  79. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-24 a Wayback Machine. (castellà)
  80. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-06 a Wayback Machine. (castellà)
  81. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-04-03 a Wayback Machine. (castellà)
  82. ↑ www.redhotjazz.com Arxivat 2010-06-25 a Wayback Machine. (anglès)
  83. ↑ www.bennygoodman.com Arxivat 2013-01-02 a Wayback Machine. (anglès)
  84. ↑ www.harryjamesband.com (anglès)
  85. ↑ www.thefreelibrary.com (anglès)
  86. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2006-06-15 a Wayback Machine. (castellà)
  87. ↑ www.bcnanimacio.es (castellà)
  88. ↑ www.fuguemasters.com Arxivat 2008-05-13 a Wayback Machine. (anglès)
  89. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2008-12-06 a Wayback Machine. (castellà)
  90. ↑ www.classicalarchives.com (anglès)
  91. ↑ Aaron Copland, Richard Kostelanetz i Steven Silverstein: Aaron Copland: A Reader : Selected Writings 1923-1972. Editat per Routledge, 2004. ISBN 0-415-93940-2
  92. ↑ Music Academy Arxivat 2008-04-07 a Wayback Machine. (anglès)
  93. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-02 a Wayback Machine. (castellà)
  94. ↑ [Baillie, Harold B.: Swing to Bop: An Oral History of the Transition of Jazz in the 1940s. Oxford: Oxford University Press, 1987.
  95. ↑ Grandes del Jazz. Charlie Parker, la figura del bebop en el saxo[Enllaç no actiu] (castellà)
  96. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-02 a Wayback Machine. (castellà)
  97. ↑ Groves, Alan; Shipton, Alyn (2001): The Glass Enclosure: The Life of Bud Powell. Londres: Continuum, ISBN 0-8264-4746-5
  98. ↑ Paudras, Francis; Monet, Rubye (traduct.) (1998): Dance of the Infidels: A Portrait of Bud Powell, Nova York: Da Capo Press, ISBN 0-306-80816-1
  99. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-27 a Wayback Machine. (castellà)
  100. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2008-11-10 a Wayback Machine. (castellà)
  101. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-05-20 a Wayback Machine. (castellà)
  102. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-23 a Wayback Machine. (castellà)
  103. ↑ www.apoloybaco.com Arxivat 2009-06-03 a Wayback Machine. (castellà)
  104. ↑ Szwed, John: So What: The Life of Miles Davis. ISBN 0-434-00759-5
  105. ↑ Gordon, Robert: Jazz West Coast: The Los Angeles Jazz Scene of the 1950s. (Quartet Books, 1986)
  106. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2008-09-22 a Wayback Machine. (castellà)
  107. ↑ Hans-Jürgen Schaal: Stan Getz: sein Leben, seine Musik, seine Schallplatten. Waakirchen, 1994. ISBN 3-923657-44-7
  108. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-06 a Wayback Machine. (castellà)
  109. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-06 a Wayback Machine. (castellà)
  110. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-06 a Wayback Machine. (castellà)
  111. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-10 a Wayback Machine. (castellà)
  112. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-07 a Wayback Machine. (castellà)
  113. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-03 a Wayback Machine. (castellà)
  114. ↑ www.allmusic.com[Enllaç no actiu] (anglès)
  115. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2008-07-31 a Wayback Machine. (castellà)
  116. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-06 a Wayback Machine. (castellà)
  117. ↑ Richard Cook & Brian Morton: The Penguin Guide to Jazz on CD. 6a. edició, Londres, Penguin 2002. ISBN 0-14-017949-6
  118. ↑ Jazz History in Standard Time (1960s) (anglès)
  119. ↑ Kahn, Ashley (2001): Kind of Blue: The Making of the Miles Davis Masterpiece. Da Capo Press, Estats Units, ISBN 0-306-81067-0
  120. ↑ Zona de Jazz Arxivat 2009-06-26 a Wayback Machine. (castellà)
  121. ↑ www.room34.com (anglès)
  122. ↑ Ian Carr, Digby Fairweather i Brian Priestley: Rough Guide Jazz. Stuttgart, 2004. ISBN 978-3-476-01892-2
  123. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-21 a Wayback Machine. (castellà)
  124. ↑ Gunther Schuller: Early Jazz: Its Roots and Musical Development. Editorial: Oxford University Press, 1986. ISBN 0-19-504043-0
  125. ↑ Brian Priestley: Mingus: A Critical Biography. Da Capo Press (1 d'abril de 1984). ISBN 0-306-80217-1
  126. ↑ Litweiler, John (1992): Ornette Coleman: A Harmolodic Life. Londres: Quartet Books, ISBN 0-7043-2516-0
  127. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-25 a Wayback Machine. (castellà)
  128. ↑ Lock, Graham (1994): Chasing the Vibration: Meetings with Creative Musicians. Exeter: Stride. p. 133-134. ISBN 1-873012-81-0
  129. ↑ Buholzer/Rosenthal/Wilmer: Auf der Suche nach Cecil Taylor, Wolke Verlag Hofheim, 1990, ISBN 3-923997-38-8
  130. ↑ www.allmusic.com (anglès)
  131. ↑ Rich Rhythms Of Latin Jazz Arxivat 2009-07-01 a Wayback Machine. (anglès)
  132. ↑ South American Way Arxivat 2009-06-30 a Wayback Machine. (anglès)
  133. ↑ Richard Cook & Brian Morton: The Penguin Guide to Jazz on CD, 6a. edició. Londres. Penguin, 2002. ISBN 0-14-017949-6
  134. ↑ Pettinger, Peter (2002): Bill Evans: How My Heart Sings. Yale University Press. ISBN 0-300-09727-1
  135. ↑ www.allmusic.com (anglès)
  136. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-02-27 a Wayback Machine. (castellà)
  137. ↑ Biografías del Jazz Arxivat 2009-03-03 a Wayback Machine. (castellà)
  138. ↑ Morton, Richard & Cook, Brian: The Penguin Guide To Jazz on CD. 6a. edició. Londres, Penguin, 2002.
  139. ↑ The Making of the Complete Bitches Brew Sessions (anglès)
  140. ↑ Brian Glasser: In a Silent Way. A Portrait of Joe Zawinul. Sanctuary Publishing, Londres, 2001. ISBN 1-86074-326-9
  141. ↑ www.allmusic.com (anglès)
  142. ↑ www.allmusic.com (anglès)
  143. ↑ www.allmusic.com (anglès)
  144. ↑ www.allmusic.com (anglès)
  145. ↑ www.allmusic.com (anglès)
  146. ↑ Carr, Ian: Keith Jarrett: The Man and His Music. 1992. ISBN 0-586-09219-6
  147. ↑ Scaruffi, Piero. A History of Jazz Music 1900-2000 (en anglès). Omniware, 2007. 
  148. ↑ Broecking, Christian: Der Marsalis-Faktor. Oreos, 1995.
  149. ↑ Dregni, Michael. Gypsy Jazz: In Search of Django Reinhardt and the Soul of Gypsy Swing (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 2008. ISBN 978-0-19-531192-1. 
  150. ↑ Smith, Geoffrey. Stéphane Grappelli: A Biography (en anglès). Londres: M. Joseph, 1987. ISBN 978-1-85145-012-1. 
  151. ↑ [Enllaç no actiu]www.pedroiturralde.org Arxivat 2009-02-18 a Wayback Machine. (castellà)
  152. ↑ Jurado, Miquel. Tete. Quasi Autobiografia. Barcelona: Pòrtic Proa, 1998. 
  153. ↑ «Jazz a Catalunya». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: abril 2013].
  154. ↑ «JazzTerrassa». Arxivat de l'original el 2017-11-24. [Consulta: 31 desembre 2017].
  155. ↑ davidamoros. «Inici». [Consulta: 31 desembre 2017].
  156. ↑ TheProject. «49 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona» (en castellà). [Consulta: 31 desembre 2017].
  157. ↑ «Inici - Ajuntament de Palafrugell». [Consulta: 31 desembre 2017].

Bibliografia

[modifica]
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part.
Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.
  • Obres generalistes:
    • Berendt, Joachim E.: El Jazz: De Nueva Orleans al Jazz Rock. Fondo de Cultura Económica. Mèxic, 1986 ISBN 84-375-0260-8.
    • Berliner, Paul: Thinking in jazz: the infinite art of improvisation. Chicago: University of Chicago Press, 1994 ISBN 0-226-04381-9.
    • Claghorn, Charles Eugene. Biographical Dictionary of Jazz. Englewood Cliffs: Prentice-Hall, 1982
    • Clayton, Peter i Peter Gammond: The Guinness Jazz Companion. Enfield, Middlesex: Guinness Books, 1989.
    • Cook, Richard: Richard Cook's Jazz Encyclopedia. Londres/Nova York: Penguin, 2005.
    • Cooper, David Edwin: International Bibliography of Discographies: Classical Music and Jazz and Blues, 1962-1972: A Reference Book for Record Collectors, Dealers and Libraries. Littleton: Libraries Unlimited, 1975.
    • Kernfeld, Barry: What to listen for in jazz. New Haven: Yale University Press, 1995. ISBN 0-300-07259-7.
    • King, Jonny: What jazz is: An insider's guide to understanding and listening to jazz. Nova York: Walker & Co., 1997. ISBN 0-8027-7519-5.
    • Monson, Ingrid: Saying something. Chicago: University of Chicago Press, 1996. ISBN 0-226-53478-2.
    • Tesser, Neil: The PLAYBOY guide to jazz: A selective guide to the most important CDs and to the history of jazz. Nova York: Plume, 1998.
  • Obres històriques:
  • Sobre el jazz a la dècada de 1950:
    • Whitney Baillett: Collected Works: A Journal of Jazz 1954-1999. Nova York: St. Martin's Press, 2000.
    • Clora Bryant, Buddy Collette, William Green (editors): Central Avenue Sounds: Jazz in Los Angeles. Berkeley: University of California Press, 1998.
    • Roy Carr, Brian Case, i Fred Dellar: The Hip: Hipsters, Jazz, and the Beat Generation. Londres: Faber and Faber, 1986.
    • James Lincoln Collier: The Making of Jazz: A Comprehensive History. Boston: Houghton Mifflin, 1978.
    • Richard Cook: Blue Note Records: The Biography. Londres: Secker and Warburg, 2001.
    • Scott DeVeaux: The Birth of Bebop: A Social and Musical History. Berkeley: University of California Press, 1997.
    • Esquire Magazine: Esquire's World of Jazz. Nova York: Esquire Publications, 1962.
    • Leonard Feather: Encyclopedia of Jazz. Nova York: Bonanza, 1960.
    • Leonard Feather: Inside Jazz. Nova York: Da Capo Press, 1977.
    • Leonard Feather i Ira Gitler: The Biographical Encyclopedia of Jazz. Nova York: Oxford University Press, 1999.
    • Leonard Feather i Jack Tracy: Laughter from the Hip: The Lighter Side of Jazz. Nova York: Da Capo Press, 1979.
    • Krin Gabbard: Jammin' at the Margins: Jazz and the American Cinema. Chicago: University of Chicago Press, 1996.
    • Ira Gitler: Jazz Masters of the Forties. Nova York: Collier, 1974.
    • Ira Gitler: Swing to Bop. Nova York: Oxford University Press, 1985.
    • Ralph Gleason: Jam Session. Nova York: G.P. Putnam's Sons, 1958.
    • Ralph Gleason: Celebrating the Duke... And Other Heroes. Boston: Little, Brown, and Co., 1975.
    • Ted Gioia: The History of Jazz. Nova York: Oxford University Press, 1997.
    • Joe Goldberg: Jazz Masters of the 1950s. Nova York: Macmillan, 1965.
    • Max Gordon: Live at the Village Vanguard. Nova York: St. Martin's Press, 1980.
    • Robert Gottlieb (ed.): Reading Jazz: A Gathering of Autobiography, Reportage, and Criticism from 1919 to Now. Nova York: Pantheon Books, 1996.
    • William P. Gottlieb: The Golden Age of Jazz. Nova York: Simon and Schuster, 1979.
    • Charles Graham, Dan Morgenstern, Whitney Baillett, et. al.: The Great Jazz Day: The Story of the Classic Photographs and the Unforgettable Film. Nova York: Woodford Publishing, 1999.
    • David Griffiths: Hot Jazz: From Harlem to Storyville (Studies in Jazz, No. 28). Metuchen: Scarecrow Press, 1998.
    • Max Harrison: A Jazz Retrospect. Boston: Crescendo, 1976.
    • Max Harrison, Alun Morgan, Ronald Atkins, Michael James, i Jack Cooke: Modern Jazz: The Essential Records. Londres: Aquarius, 1975.
    • Andre Hodier: Jazz: Its Evolution and Essence. Nova York: Grove Press, 1956.
    • Andre Hodier: Toward Jazz. Londres: Jazz Book Club, 1965.
    • Raymond Horricks (ed.): These Jazzmen of our Time. Londres: Jazz Book Club, 1960.
    • Leroi Jones (Amiri Baraka): Blues People. Nova York: William Morrow, 1963.
    • Frank Kofsky: Black Nationalism and the Revolution in Music. Nova York: Pathfinder Press, 1970.
    • Gene Lees: Cats of Any Color: Jazz Black and White. Nova York: Oxford University Press, 1994.
    • Lewis MacAdams: Birth of the Cool: Beat, Bebop, and the American Avant-Garde. Nova York: Free Press, 2001.
    • Kenny Mathieson: Giant Steps: Bebop and the Creators of Modern Jazz, 1945-65. Londres: Canongate, 2000.
    • Bill Moody i Stanley Dance: The Jazz Exiles: American Musicians Abroad. Reno: University of Nevada Press, 1993.
    • Francis Newton: The Jazz Scene. Londres: MacGibbon and Gee, 1959.
    • Thomas Owens: Bebop: The Music and its Players. Nova York: Oxford University Press, 1995.
    • Jon Panish: The Color of Jazz: Race and Representation in Postwar American Culture. University Press of Mississippi, 1997.
    • Burton W. Peretti: Jazz in American Culture. Nova York: Ivan R. Dee, 1997.
    • David Rosenthal: Hard Bop: Jazz and Black Music, 1955-1965. Nova York: Oxford University Press, 1992.
    • Scott Saul: Freedom Is, Freedom Ain't: Jazz and the Making of the Sixties. Cambridge: Harvard University Press, 2003.
    • George T. Simon: The Best of the Music Makers. Nova York: Doubleday, 1969.
    • A.B. Spellman: Four Lives in the Bebop Business. Nova York: Pantheon Books, 1966.
    • Arnold Shaw: The Street That Never Slept. Nova York: Coward, McCann, and Geohegan, 1971.
    • Nat Shapiro i Nat Hentoff: Hear Me Talkin' to Ya. Nova York: Dover Publications, 1966.
    • Marshall W. Stearns: The Story of Jazz. Nova York: Oxford University Press, 1956.
    • Art Taylor: Notes and Tones: Musician-to-Musician Interviews. Nova York: Perigee Books, 1977.
    • Sinclair Traill (ed.): Concerning Jazz. Londres: Faber and Faber, 1957.
    • Barry Ulanov: A Handbook of Jazz. Nova York: Viking, 1959.
    • Michael Ullmann: Jazz Lives. Washington: New Republic Books, 1977.
    • Penny M. Von Eschen: Satchmo Blows Up the World: Jazz Ambassadors Play the Cold War. Cambridge: Harvard University Press, 2004.
    • Martin Williams (ed.): Jazz Panorama. Nova York: Da Capo Press, 1979.
    • Martin Williams: Where's the Melody?. Nova York: Minerva Books, 1966.
    • Valerie Wilmer: Jazz People. Nova York: Bobbs-Merrill, 1970.
    • John S. Wilson: Jazz: The Transition Years, 1940-1960. Nova York: Appleton Century Crofts, 1966.
    • Scott Yanow: Bebop: Third Ear - The Essential Listening Companion. Nova York: Miller Freeman Books, 2000.
  • Biografies:
    • Ian Carr: Miles Davis: A Biography. Nova York: Morrow, 1982.
    • Nick Catalano: Clifford Brown: The Life and Art of the Legendary Jazz Trumpeter. Nova York: Oxford University Press, 2000.
    • Jack Chambers: Milestones: The Music and Times of Miles Davis. Nova York: Da Capo, 1998.
    • Donald Clarke: Wishing on the Moon: The Life and Times of Billie Holiday. Nova York: Viking, 1994.
    • Bill Cole: Miles Davis: A Musical Biography. Nova York: Morrow, 1974.
    • Stanley Dance: The World of Count Basie. Nova York: Scribner's, 1980.
    • Luc Delannoy: Pres: The Story of Lester Young. Fayetteville: University of Arkansas Press, 1993.
    • Laurent de Wilde: Monk. Nova York: Marlowe and Co., 1997.
    • Daniel Mark Epstein: Nat King Cole. Nova York: Farrar Straus & Giroux, 1999.
    • Thomas Fitterling: Thelonious Monk: His Life and Music. San Francisco: Berkeley Hills Books, 1996.
    • Gary Giddins: Celebrating Bird: The Triumph of Charlie Parker. Nova York: Beach Tree Books, 1987.
    • Dizzy Gillespie i Al Fraser: To Be or Not to Bop: An Autobiography. Nova York: Da Capo Press, 1985.
    • Leslie Gourse: Billie Holiday: The Tragedy and Triumph of Lady Day. Nova York: Franklin Watts, Inc., 1995.
    • Leslie Gourse: Straight, No Chaser: The Life and Genius of Thelonious Monk. Nova York: Schirmer Books, 1997.
    • David Hadju: Lush Life: A Biography of Billy Strayhorn. Nova York: Farrar, Strauss and Giroux, 1996.
    • Fred M. Hall: It's About Time: The Dave Brubeck Story. Fayetteville: University of Arkansas Press, 1996.
    • Steven D. Harris: The Kenton Kronicles: A Biography of Modern America's Man of Music, Stan Kenton. Nova York: Dynaflow Publications, 1999.
    • Mike Hennessey: Klook: The Story of Kenny Clarke. Pittsburgh: University of Pittsburgh Press, 1994.
    • Michael James: Miles Davis. Nova York: A.S. Barnes, 1961.
    • Ashley Kahn: Kind of Blue: The Making of the Miles Davis Masterpiece. Nova York: Da Capo Press, 2000.
    • Bill Kirchner (ed.): A Miles Davis Reader. Washington: Smithsonian Institution Press, 1997.
    • Lawrence Koch (ed.): Yardbird Suite: A Compendium of the Music and Life of Charlie Parker. Bowling Green: Bowling Green University Press, 1988.
    • Donald L. Maggin: Stan Getz: A Life in Jazz. Nova York: Morrow, 1996.
    • Charles Mingus i Nel King: Beneath the Underdog: An Autobiography. Nova York: Knopf, 1971
    • Stuart Nicholson: Ella Fitzgerald: A Biography of the First Lady of Jazz. Nova York: Scribners, 1994
    • Stuart Nicholson: Billie Holiday. Portland: Northeastern University Press, 1995.
    • Anita O'Day i George Eels: High Times, Hard Times. Nova York: G.P. Putnam's Sons, 1981
    • Art i Laurie Pepper: Straight Life: The Story of Art Pepper. Nova York: Schirmer, 1979
    • Lewis Porter (ed.): A Lester Young Reader. Washington: Smithsonian Institution Press, 1991
    • Lewis Porter: John Coltrane: His Life and Music. Ann Arbor: University of Michigan Press, 1998
    • Robert Reisner: Bird: The Legend of Charlie Parker. Nova York: Citadel Bonanza, 1962
    • Ross Russell: Bird Lives!: The High Life and Hard Times of Charlie Yardbird Parker. Nova York: Da Capo Press, 1996.
    • Alyn Shipton: Groovin' High: The Life of Dizzy Gillespie. Nova York: Oxford University Press, 1999.
    • C.O. Simkins: Coltrane: A Biography. Nova York: Herndon House, 1975.
    • J.C. Thomas: Chasin' the Trane: A Biography of John Coltrane. Nova York Doubleday, 1975
    • Ken Vail: Bird's Diary: The Life of Charlie Parker, 1945-1955. Londres i Nova York, Sanctuary Books, 1996
    • Ken Vail: Lady Day's Diary: The Life of Billie Holiday, 1937-1959. Londres i Nova York, Sanctuary Books, 1996
    • Ken Vail: Miles' Diary: The Life of Miles Davis, 1947-1961. Londres i Nova York Sanctuary Books, 1997
    • Carl Woideck: Charlie Parker: His Music and Life. Ann Arbor: University of Michigan Press, 1996
    • Carl Woideck (ed.): The Charlie Parker Reader. Nova York Schirmer Books, 1998
  • Sobre el jazz al món del cinema:
    • Baldwin, James: The Devil Finds Work. Nova York: Dial, 1976
    • Bogle, Donald: Toms, Coons, Mulattoes, Mammies, and Bucks: An Interpretive History of Blacks in American Films. Nova York, Ungar, 1992.
    • Cripps, Thomas: Slow Fade to Black: The Negro in American Film, 1900-1942. Nova York: Oxford UP, 1977
    • Custen, George: Bio/Pics: How Hollywood Constructed Public History. New Brunswick: Rutgers UP, 1992
    • Gabbard, Krin: Black Magic: White Hollywood and African American Culture. New Brunswick, NJ: Rutgers UP, 2004
    • Gautier, Henri: Jazz au cinéma. París, França, Premier Plan, 1962
    • Gavin, James: Deep in a Dream: The Long Night of Chet Baker. Nova York: Knopf, 2002
    • Goldmark, Daniel, et al. (eds.): Beyond the Soundtrack: Representing Music in Cinema. Berkeley: U of California, 2007
    • Gubar, Susan: Racechanges: White Skin, Black Face in American Culture. Nova York i Oxford Oxford UP, 1997
    • Hippenmeyer, Jean-Roland: Jazz sur films. Yverdon, França: Éditions de la Thièle, 1973
    • Klotman, Phyllis R.: Frame By Frame: A Black Filmography. Bloomington: Indiana UP, 1979
    • Knight, Arthur, i Pamela Robertson, (eds.): Soundtrack Available: Essays on Film and Popular Music. Durham, N.C.: Duke UP, 2001
    • La Polla, Franco (ed.): All That Jazz: From New Orleans to Hollywood and Beyond. Milà, Itàlia: Edizioni Olivares, 2003
    • Stratemann, Klaus: Duke Ellington Day by Day and Film by Film. Copenhaguen: Jazz Media, 1992
    • Yanow, Scott: Jazz on Film: The Complete Story of the Musicians and Music Onscreen. San Francisco: Backbeat, 2004

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jazz


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jazz&oldid=33665241»