Odes d'Horaci

Soluitur acris hiems grata uice ueris et Fauoni
trahuntque siccas machinae carinas,
ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni
nec prata canis albicant pruinis.

Iam Cytherea choros ducit Venus imminente luna
iunctaeque Nymphis Gratiae decentes
alterno terram quatiunt pede, dum grauis Cyclopum
Volcanus ardens uisit officinas.

Nunc decet aut uiridi nitidum caput impedire myrto
aut flore, terrae quem ferunt solutae,
nunc et in umbrosis Fauno decet immolare lucis,
seu poscat agna siue malit haedo.

Pallida Mors aequo pulsat pede pauperum tabernas
regumque turris. O beate Sesti,
uitae summa breuis spem nos uetat inchoare longam
Iam te premet nox fabulaeque Manes

et domus exilis Plutonia, quo simul mearis,
nec regna uini sortiere talis
nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuuentus
nunc omnis et mox uirgines tepebunt

El punxent hivern es desfà pel grat retorn de la primavera i del ponent
i les naus duen les quilles eixutes,
i ja el ramat no gaudeix a l'estable o el pagès al foc
ni el prats blanquegen amb les blanques neus.

Després de sortir la lluna, Venus guia la dança
de les Gràcies agafades per les mans,
ara amb un peu, ara amb l'altre, mentre
l'ardent Vulcà esguarda els laboriosos tallers dels Ciclops.

Ara convé guarnir-se el formós cap amb la verda mitra
o amb la flor, la qual la terra desglaçada dóna.
Ara convé en els ombrívols boscos oferir sacrificis a Faune
sigui que demani un anyell, sigui que prefereix un cabrit.

La pàl.lida Mort trepitja amb semblant peu
les tavernes dels pobres i les torres dels reis. Oh feliç Sesti.
La breu durada de la vida ens prohibeix tenir llarga esperança
Aviat la nit t'oprimirà a tu i als Manes de les llegendes.

I a la pobra morada de Plutó, a la qual només s'hi va una vegada
ni et jugaràs als daus el títol del rei del convit
ni podràs contemplar la gràcia de Licida, per a qui ara crema de passió
tota la joventut i aviat les noies s'enamoraran.

Tu ne quaesieris (scire nefas) quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. Vt melius quicquid erit pati!
Seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum, sapias, uina liques et spatio breui
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit inuida
aetas: carpe diem, quam minimum credula postero

No vulguis, és pecat saber-ho, quina fi a mí, quina a tu
els déus ens donaran, Leuconoe, no cerquis el futur
en els nombres Babilònics. Molt millor serà patir qualsevol cosa!
tant si Júpiter en envia més hiverns com si aquest és el darrer,
el que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades:
tinguis seny, purifica els vins, i en la curta vida,
talla la llarga esperança. Mentre parlem, el temps haurà fugit:
aprofita el moment, i poc confiis en el que vindrà.

O nauis, referent in mare te noui
fluctus. O quid agis? Fortiter occupa
     portum. Nonne uides ut
     nudum remigio latus,

et malus celeri saucius Africo
antemnaque gemant ac sine funibus
     uix durare carinae
     possint imperiosius

aequor? Non tibi sunt integra lintea,
non di, quos iterum pressa uoces malo.
     Quamuis Pontica pinus,
     siluae filia nobilis,

iactes et genus et nomen inutile:
nil pictis timidus nauita puppibus
      fidit. Tu, nisi uentis
     debes ludibrium, caue.

Nuper sollicitum quae mihi taedium,
nunc desiderium curaque non leuis,
     interfusa nitentis
      uites aequora Cycladas.

Oh nau, les onades et llençaran novament
a la mar. Oh, què fas? serva’t
amb força al port. No veus,
un costat ja sense rems,

el màstil destruït pel lleuger llebeig,
com les antenes gemeguen i sense cordes
amb prou feines la quilla
podrà resistir

la mar brava? No tens ni el velam sencer
ni déus, als quals en la cruel dissort
puguis novament demanar ajuda.
Per molt que et vantis de ser filla noble

dels boscos del Pont i ostentis un llinatge
i un renom inútil: El prudent mariner no confia
d'una popa guarnida. Tu, vigila
sinó vols ser joguina dels vents.

Un dia em vas causar preocupació i angoixa
ara em dónes desig i una delicada cura.
Fuig dels mars que
banyen les formoses Cíclades.

Quis desiderio sit pudor aut modus
tam cari capitis? Praecipe lugubris
cantus, Melpomene, cui liquidam pater
     uocem cum cithara dedit.

Ergo Quintilium perpetuus sopor
urget? Cui Pudor et Iustitiae soror,
incorrupta Fides, nudaque Veritas
     quando ullum inueniet parem?

Multis ille bonis flebilis occidit,
nulli flebilior quam tibi, Vergili.
Tu frustra pius, heu, non ita creditum
     poscis Quintilium deos.

Quid si Threicio blandius Orpheo
auditam moderere arboribus fidem?
Num uanae redeat sanguis imagini,
     quam uirga semel horrida,

non lenis precibus fata recludere,
nigro compulerit Mercurius gregi?
durum: sed leuius fit patientia
      quicquid corrigere est nefas.

Qui no s'avergonyiria de deixar de sentir
l’absència d’aquesta estimada persona?
Ensenya’m els tristos cants, Oh Melpomene,
a qui el pare donà una tendra veu i la cítara.

Aleshores, un perpetu somni oprimeix Quintili?
Quan la Decència, la germana de la Justícia,
la Fe incorrupta, la nua Veritat
trobaran un d’igual a ell?

Vas morir planyut per molts bons homes,
ningú no els va plànyer més que tu,
Tu inútilmente demanes, Alas!, als déus
que retornin Quintili d’aquest mal fat.

Doncs no és la teva música que hom escolta
entre els arbres millor que la del Traci Orfeu?
¿La sang no tornarà a la buida imatge,
la qual amb el seu temible bastó,

Mercuri, innexorable en véncer els fats,
la va recloure amb el negre ramat?
Que n’és de dur: però el que és irremediable
es torna lleu gràcies a la paciència.

Nunc est bibendum, nunc pede libero
pulsanda tellus, nunc Saliaribus
     ornare puluinar deorum
     tempus erat dapibus, sodales.

Antehac nefas depromere Caecubum 5
cellis auitis, dum Capitolio
     regina dementis ruinas
     funus et imperio parabat

contaminato cum grege turpium
morbo uirorum, quidlibet impotens
     sperare fortunaque dulci
     ebria. Sed minuit furorem

uix una sospes nauis ab ignibus,
mentemque lymphatam Mareotico
redegit in ueros timores
     Caesar, ab Italia uolantem

remis adurgens, accipiter uelut
mollis columbas aut leporem citus
     uenator in campis niualis
      Haemoniae, daret ut catenis

fatale monstrum. Quae generosius
perire quaerens nec muliebriter
     expauit ensem nec latentis
     classe cita reparauit oras,

ausa et iacentem uisere regiam
uoltu sereno, fortis et asperas
     tractare serpentes, ut atrum
     corpore conbiberet uenenum,

deliberata morte ferocior:
saeuis Liburnis scilicet inuidens
     priuata deduci superbo,
     non humilis mulier, triumpho.

Ara, companys, cal beure, ara amb peu lliure
cal petjar la terra, ara cal guarnir
el llaç dels déus
amb els banquets dels Salis

Abans no era permès treure
el Cécubo dels cellers dels nostres avis,
mentre la Reina maquinava amb una munió
contaminada d’homes impotents

la destrucció del Capitoli i la destrucció
de l’imperi, afavorida per la dolça fortuna
i la nostra feblesa. Però un vaixell
que escapà de les flames apaivagà

la seva fúria, i César omplí
sa neuròtica ment, embriagada amb vi egipci,
de veritables temors quan
la capturà a força de rems en sa fugida d’Itàlia

com el falcó captura els covards coloms
o el lleuger caçador la llebre
en les nevades planes d’Aemònia,
per lliurar a les cadenes

aquest fatal monstre. La qual desitjant
una mort més generosa ni va témer
l’espasa tot i ser dona ni amb lleuger
vaixell es retirà a amagades ribes.

Contemplà impàvida el seu palau
enderrocat, i agafà amb fermesa
esquerpes serps,
per lliurar al seu cos el negre verí,

Així és més valenta amb una mort premeditada:
rebutjant de ser transportada en les cruels
naus dels Liburns, muller tan noble, empresonada,
hauria augmentat el triomf de César.

Persicos odi, puer, apparatus,
displicent nexae philyra coronae,
mitte sectari, rosa quo locorum
     sera moretur.

Simplici myrto nihil adlabores
sedulus, curo: neque te ministrum
dedecet myrtus neque me sub arta
     uite bibentem.

Nen, detesto el luxe persa
em desplauen les guirnaldes
que s’entortolliguen en el teix,
deixa-hi de cercar les roses tardanes.

Només desitjo que em guarneixis
amb la senzilla murtra: sota l’ombrívola parra
la murtra igual t’acull en servir-me
com m’empara en beure.

Aequam memento rebus in arduis
seruare mentem, non secus in bonis
     ab insolenti temperatam
     laetitia, moriture Delli,

seu maestus omni tempore uixeris
seu te in remoto gramine per dies
     festos reclinatum bearis
     interiore nota Falerni.

Quo pinus ingens albaque populus
umbram hospitalem consociare amant
     ramis? Quid obliquo laborat
     lympha fugax trepidare riuo?

Huc uina et unguenta et nimium breuis
flores amoenae ferre iube rosae,
     dum res et aetas et Sororum
     fila trium patiuntur atra.
            
Cedes coemptis saltibus et domo
uillaque, flauus quam Tiberis lauit,
     cedes, et exstructis in altum
     diuitiis potietur heres.
          
Diuesne prisco natus ab Inacho
nil interest an pauper et infima
     de gente sub diuo moreris,
     uictima nil miserantis Orci;

omnes eodem cogimur, omnium
uersatur urna serius ocius
     sors exitura et nos in aeternum
     exilium impositura cumbae.

Recorda de conservar l’ànim impertorbable
en els moments difícils, a l’igual com el conserves
temperat en la joia inesperada,
oh Deli, que has de morir,

Tant si vius afligit tot el temps
com si et rabeges, reclinat en un prat solitari,
durant els dies festius, bevent
el vell vi de Falern.

A quina fi l’ample pi i el blanc pollancre
formen una ombra acollidora
amb les seves branques ? Per què l’aigua fugaç
s’afanya a córrer en el tortuós riu?

Fes-t’hi portar les flors de les belles roses
efímeres i els vins i els perfums,
mentre les circumstàncies, l’edat i els fils
de les tres Germanes cruels no es trenquin.

Deixaràs els boscos que vas comprar, la casa
i la vil.la que el rogenc Tíber rega,
marxaràs, i deixaràs a l’hereu les riqueses
acumulades a pler.

Tant fa si sota el cel et perllongues
rIc, descendent de l’ antic rei Inaco,
o pobre, descendent d’ humil llinatge,
mentre no siguis víctima del misserable Orc.

Tots ens retrovarem, la sort de tots gira
dins una caixa destinada tard o d’hora a sortir,
i ens conduirà cap a la barca
de l’exili etern.

Rectius uiues, Licini, neque altum
semper urgendo neque, dum procellas
cautus horrescis, nimium premendo
     litus iniquom.

Auream quisquis mediocritatem
diligit, tutus caret obsoleti
sordibus tecti, caret inuidenda
     sobrius aula.

Saepius uentis agitatur ingens
pinus et celsae grauiore casu
decidunt turres feriuntque summos
     fulgura montis.

Sperat infestis, metuit secundis
alteram sortem bene praeparatum
pectus. Informis hiemes reducit
     Iuppiter, idem

summouet. Non, si male nunc, et olim
sic erit: quondam cithara tacentem
suscitat Musam neque semper arcum
     tendit Apollo.

Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes uento nimium secundo
     turgida uela.

Si vols viure més feliç, Licini, ni
has de navegar sempre per alta mar, ni,
tampoc, per por de les turmentes,
massa prop de la perillosa costa.

 Aquell que estima la daurada mitjania
ni viu en una miserable cabana,
ni en l’esplèndid palau
que tots envegen.

L’alt pi és agitat sovint
pel vent i les altes torres s’enderroquen
amb més soroll i els llamps
colpegen les altes muntanyes.

Un pit ben ple guarda esperança
en l’adversitat, tem la prosperitat.
Júpiter retorna els cruels hiverns
i ell mateix se’ls emporta.

Si ens perjudica ara, no
ho farà l’endemà: de tant en tant Apolo
amb sa cítara desperta l’adormida
Musa, no sempre tiba l’arc.

Mostra’t en les circumstàncies adverses
coratjós i fort; De la mateixa manera
sàviament abaixes les veles massa inflades
pel vent favorable.

Miserarum est neque amori dare ludum neque dulci
mala uino lauere aut exanimari
    metuentis patruae uerbera linguae.

Tibi qualum Cythereae puer ales, tibi telas
operosaeque Mineruae studium aufert,
   Neobule, Liparaei nitor Hebri,

simul unctos Tiberinis umeros lauit in undis,
eques ipso melior Bellerophonte,
     neque pugno neque segni pede uictus;

catus idem per apertum fugientis agitato
grege ceruos iaculari et celer arto
     latitantem fruticeto excipere aprum.

Malastrucs dels que no poden lliurar-se al joc amoròs
ni poden retar-se les galtes amb dolç vi o tremolen
aterrits amb el crit d’un oncle sever.

El bell Hebrus de Lipari, com l’alat infant de Citerea,
et fa oblidar , Neubola, del cistell , dels teixits,
i de l’afany de l’industriosa Minerva,

alhora que es renta els seus elegants braços
a les ones del Tíber, monta a cavall millor que el mateix Belorofont
i mai no es derrotat ni pel puny ni per l’abaltit peu.

Astut, a camp obert fereix el cèrvol
que fuig del torbat ramat i, veloç, caça
el senglar amagat entre l’espesa bardissa.

Exegi monumentum aere perennius
regalique situ pyramidum altius,
quod non imber edax, non Aquilo inpotens
possit diruere aut innumerabilis

annorum series et fuga temporum.
Non omnis moriar multaque pars mei
uitabit Libitinam; usque ego postera
crescam laude recens, dum Capitolium
scandet cum tacita uirgine pontifex.

Dicar, qua uiolens obstrepit Aufidus
et qua pauper aquae Daunus agrestium
regnauit populorum, ex humili potens
princeps Aeolium carmen ad Italos

deduxisse modos. Sume superbiam
quaesitam meritis et mihi Delphica
lauro cinge uolens, Melpomene, comam.

He erigit un monument més perdurable que el bronze
més sublim que la majestuosa elevació de les piràmides
que ni l’assoladora pluja, ni el poderòs vent del nord,
o la incomptable sèrie d’anys

i el pas del temps podran demolir.
No moriré del tot i gran part del meu ésser
escaparà Libitina; Mentre el pontífex
pugi el Capitoli amb la silenciosa vestal

jo renaixeré en els futurs precs.
Allà on el violent Aufidi brami i
i on l’eixut Daune governa gent rústega
Jo, malgrat el meu humil origen,

seré reconegut com el primer que va adaptar
el vers Eòlic a les formes italianes.
Melpomene, accepta la merescuda glòria
i de bon grat corona el meu cap amb llorer.

Diffugere niues, redeunt iam gramina campis
     arboribus comae;
mutat terra uices et decrescentia ripas
     flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
     ducere nuda chorus.
Inmortalia ne speres, monet annus et almum
     quae rapit hora diem.

Frigora mitescunt Zephyris, uer proterit aestas,
     interitura simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
     bruma recurrit iners.

Damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
     non ubi decidimus
quo pater Aeneas, quo diues Tullus et Ancus,
     puluis et umbra sumus.

Quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
     tempora di superi?
Cuncta manus auidas fugient heredis, amico
     quae dederis animo.
            
Cum semel occideris et de te splendida Minos
     fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
     restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
     liberat Hippolytum,
nec Lethaea ualet Theseus abrumpere caro
     uincula Pirithoo.

La neu ha fugit, han tornat les herbes al camp
i les fulles als arbres;
canvia la fesomia de la terra i els rius minvants
tornen a llurs ribatges;

La Gràcia amb els Nimfes i ses germanes bessones
gosa conduir nua el cor.
No esperis l’eternitat, t’ho diuen l’any i l’hora
que s’enduu el dia.

Els freds calmen el Cèfir, l’estiu ,que també haurà de morir,
rellevarà la primavera
desprès que la generosa tardor lliuri els fruits, ràpidament
torna la boira inerta.

Les faces llunars prestes esmenen els dolors del cel:
i nosaltres quan baixem
on estan el pare Enees, i Anci i el ric Tuli,
serem pols i ombra.

Qui sap si els déus suprems afegiran més dies
als que fins ara hem viscut?
Tot el que hauràs negat al teu plaer
s’ho enduran les cobdicioses mans de l’hereu.

Quan hagis mort i Minos hagi fet de tu
un judici justíssim.
Ni els teus orígens, oh Torquat, ni la teva eloquència
ni la teva religió podran retornar-te a la vida;

Diana no va poder lliurar de les ombres
al púdic Hipòlit,
ni Teseu va trencar les cadenes del Leteu
al seu estimat Piritoo.