El mestre ignorant, a La Mercè de Girona

El curs ha acabat i l’Escola Municipal d’Art de Girona ha reunit els seus professors —tots artistes de reconeguda trajectòria— en una mostra col·lectiva, El mestre ignorant, al voltant de l’obra Le Maître ignorant del filòsof francès Jaques Rancière. La podreu veure al primer pis del Centre Cultural La Mercè fins al 31 de juliol.

A Le Maître ignorant, Rancière ens refresca les idees de Jacotot, pensador francès que proposava un plantejament radical i displicent per a l’Europa erudita del XIX. Com? Ensenyant francès sense impartir cap lliçó, per exemple. O dient que es pot ser autodidacte sense mestre explicador, o que un pare de família pobre i ignorant pot ser l’instructor ideal del seu fill. Una maièutica remasteritzada. Un rebentar la jerarquia de les intel·ligències que se suposava —i encara se suposa— que porten a la igualtat. L’emancipació, en aquest sentit, també és el fil conductor del discurs de Rancière. L’emancipació entesa com a desenvolupament de les capacitats de qualsevol. Ell diu que hi són i, per tant, tots som iguals en la nostra potencialitat. Haurem de llegir més Rancière per veure en què s’equivoca.

O no. També pot ser que com a bon mestre ens esperoni, començant per mostrar els topalls de l’enteniment. Ho afina Eudald Camps, crític d’art i comissari de la mostra: “La ignorància de què ens parla no és una ignorància qualsevol, sinó que es tractaria (...) d’una actitud conscient enfront de la realitat i els límits de l’epistemologia”. La docta ignorància socràtica. La sospita sobre el llenguatge, la transmissió de coneixement i el muntatge del sistema educatiu que van posar en pràctica tants altres mestres “ignorants” que van ensenyar-nos a procurar aprendre (i desaprendre!) per nosaltres mateixos. Temptativament i sempre de manera provisional. No he pogut sortir de la Mercè sense tenir un pensament per Terricabras i Pagès Jordà. No he pogut sortir-ne sense cantussejar The Wall, de Pink Floyd.

Finalment, l’exposició és una reflexió sobre el procés d’ensenyament i aprenentatge. Les obres que hi veureu aborden temes com la democratització del coneixement, la importància de l’autonomia dels alumnes i el paper transformador de l’educació artística. Un exemple: Alfabet per analfabets, de Clara Oliveras, és un casc amb dues llargues orelles d’ase que conviden a ser emprovades tot fent-nos sentir com un denigrat alumne de l’antigor. Un enregistrament sona des de dins. Diu A, ase; B, burro; C, cap de suro; D, dròpol (i així anar fent fins a la devastació de la Z, de zero a l’esquerra). Els improperis us faran continuar la visita amb un somriure (espinós, és del que es tracta). Tot seguit trobareu, en la fonda obra de Manel Bayo, un sospir immanent; en la de Cesc Pujol, un enjogassament amb la curiositat imparable; en la de l’Imma Viñals, l’evidència del procés creatiu com a humil plasmació del camí de l’art, de l’educació en art. I paro d’explicar-vos coses que no sé si sé, que no soc pas un mestre, jo!