Molta merda

El misantrop de Molière o com dimitir de la condició d’ésser social. El final de l’obra és obert, però els petits misantrops sempre preguen que se’n surti, que ningú l’aturi, que pugui viure en pau la seva solitud conseqüent a la caseta de camp. Nota mental: per ser un misantrop d’aquests has de tenir segona residència.

L’obra critica la societat del fingiment i també algú com Alceste —el misantrop de Molière— per no encaixar-hi. Aquesta és la gràcia dels bons textos, posar-nos davant dels nassos les nostres contradiccions i mancances. Al misantrop li falten les virtuts gimnàstiques de la flexibilitat i la tolerància que potser tots hauríem de practicar, si el que volem és viure en pau amb els altres. Bàsicament perquè els que no som rics, a diferència d’Alceste, no tenim més opció que viure en societat. Que els altres són inevitables és la trista conclusió d’un misantrop comú.

Un gran misantrop, en canvi, és un espècimen exigent amb un alt sentit de la veritat i de la justícia (un crític literari perfecte). Potser peca de superb, tot considerant-se per sobre de la mitjana que detesta. És un tàvec per als seus semblants, un alegre pessimista: sent que el món on viu no té remei i, per tant, opta per la separació i l’aïllament, intentant viure encapsulat en la seva identitat sense parió. D’acord, és un nihilista insuportable que només ens proposa el dit del mig. Però precisament per això els hauríem d’ajudar, perquè se’n vagin lluny a realitzar-se i que ens deixin fruir del camí cap a l’extinció a tota la resta.

A Aleceste, que sempre tindrà la cara i la veu de Jordi Boixaderas, m’agradaria ressuscitar-lo d’allà on jegui, segurament a la butaca de pell on va quedar-se sec. Ningú, evidentment, va gosar treure’l de l’àmbit de la seva volguda solitud i organitzar-li un enterrament, ple d’aquells imbècils que detestava. Penso en ell cada vegada que detecto un humà que potser ens representa i em recorda que som una plaga amb difícil solució. Què diria, ell, d’una notícia que confirmaria, una vegada més, la seva opció de vida dimitida de la societ­at? L’última: La censura sobre La vida de Brian.

L’adaptació teatral de la pel·lícula, que s’estrenarà als teatres londinencs l’any vinent, eliminarà una escena sobre un home que vol gestar el seu propi fill. John Cleese, l’actor i guionista de la pel·lícula, a qui tenia per un home lliure, ha hagut de prendre aquesta decisió perquè els actors se li han plantat: “Avui dia ja no es poden fer aquestes coses”. “Ofendríem molta gent”.

Quaranta anys després que la gloriosa pel·lícula honori la ximpleria d’aquest món, ara la censurarem. No censuraran els trossos de cadàvers de la sessió infantil al Colosseu que apareixen a la mateixa escena, per exemple. No censuraran que un home gens virginal faci de mare de Brian, el Crist desgraciat i pusil·lànime. Actors de Cleese! Parla el misantrop: “Que un ramat de senyores amb barbes postisses us lapidi a la sortida del teatre!”.