El vot i la vida

És una escena teatral, que permet tots els registres, des dels còmics fins als tràgics. Pertany a un guió secret, amagat en alguna mena d’inconscient dels catalans, que només aflora en situacions extremes, d’exigència de definició ideològica i, fins i tot, identitària.

La qüestió substancial és que el protagonista vol demostrar que és capaç de fer el que els seus interlocutors consideren impossible o improbable, per una falta de caràcter o de gosadia real o pretesa. Hi ha, per tant, un repte primer i després una demostració victoriosa i el corresponent desplante, una paraula de mala traducció catalana que explica, entre altres situacions, l’arrogant gesticulació dels toreros envers el públic després d’una llarga i brillant torejada o, sobretot, quan acaba de matar el toro.

El més conegut i famós de tots és el de Lluís Companys després de proclamar la República catalana el 6 d’octubre del 1934, en girar-se cap als seus acompanyants i dir-los: “A veure si ara direu també que no soc prou catalanista”. La versió més recent de l’exhibició de gosadia independentista ens l’ha donada Sandro Rosell en una entrevista amb Jordi Évole. Però segur que del mateix estil se n’han repetit a carretades, en privat sobretot, però també en públic, i especialment els darrers anys, quan tants i tants nouvinguts han hagut d’exhibir i demostrar la realitat de la seva nova fe independentista.

La prova del fet que Rosell és independentista es produeix en el terreny declaratiu de les seves intencions de votar a favor de la independència en el cas, ara sabem que altament improbable, que se celebrés un referèndum no merament simbòlic sinó efectiu que donés lloc a la independència de Catalunya. L’argument més fort de la demostració de Rosell és que prendria tal decisió tot i sabent, segons ens diu, que un resultat favorable l’obligaria a marxar de Catalunya.

La demostració independentista de Rosell ha de generar simpaties arreu, fins i tot entre els qui no són independentistes, per dos raons fonamentals. Primera: perquè es pot deduir del que diu l’expresident del Barça que el paradís independentista promès és un infern del qual cal fugir. Segona: perquè potser no és la independència el problema sinó tots els seus gestors, de manera que res de bo es pot esperar d’un nou Estat creat i construït per una mena de gent que han fet els darrers 10 anys tan abundoses exhibicions de desgavell i d’ineptitud.

Una variant d’aquesta segona lectura, molt plausible tractant-se d’un gran burgès, la introdueixen els programes, les idees i les personalitats d’aquestes gestors, decantats obertament cap a l’esquerranisme, l’anticapitalisme i fins i tot l’autoritarisme més antiliberal en alguns casos. A Rosell no poden fer-li cap mena de gràcia els CDR, les barricades de l’octubre passat –ara aparentment oblidades–, la complaença de Torra i el seu Govern amb la violència o el menyspreu de les forces d’ordre públic, fins i tot les catalanes.

La Catalunya independent imaginada per Rosell és una pàtria de la qual cal fugir. És la inversió del mite d’Israel, la pàtria construïda com a refugi dels perseguits. Vistos els antecedents, aquí manarien els pitjors. La riquesa rebria de valent. La propietat potser estaria en perill. Les carreres professionals haurien de sotmetre’s als imperatius del poder hegemònic. Els burgesos patriotes haurien de salvar els mobles a l’estranger –sempre han salvat els mobles a l’estranger– i limitar-se a passar temporades de vacances a la pàtria abandonada, sempre que no en sortís perjudicat el patrimoni. Podrien, fins i tot, seguir contribuint a la causa, la sagrada causa catalana, amb les seves aportacions a empreses culturals o patriòtiques que els vingués de gust, com han fet tota la vida. Degudament instal·lats a Suïssa, a Londres o als Estats Units, potser podrien obtenir el passaport català que satisfés els seus desitjos identitaris sense necessitat de passar les molèsties de viure en un país esdevingut desagradable, una tasca patriòtica que deixarien a les classes mitjanes i baixes i, naturalment, als immigrants.

Rosell ha impressionat perquè la seva contradicció entre el vot i la vida conté l’essència de l’octubre independentista. La subhasta rupturista entre Esquerra i Junts per Catalunya, amb cims dramàtics com la nit del 26 d’octubre del 2017, respon al guió teatral secret. Ningú volia quedar com un covard, ningú vol quedar ara com el qui renuncia a la república imaginada. Només els que viuen del manteniment d’un procés sense rumb ni objectius en poden rebre alguns beneficis, en alguns casos substancials: aquest és el cas dels seus animadors mediàtics o dels funcionaris i alts càrrecs. L’expresident del Barça, i conspicu representant de la plutocràcia de l’esport, s’ha atrevit a expressar en públic el que molts catalans pensen i només diuen en privat, que és el divorci entre el seu desig independentista i el temor a la realitat de la independència, entre la república imaginada i la realitat del Govern desballestat que ara té el poder.

El fons de la dissonància irresoluble és el vot identitari. És a dir, una idea de democràcia que no correspon a un sistema de representació política dels ciutadans, i de govern amb consens entre els governats i els governants, sinó que vol ser un mètode de definició grupal, sota la coartada d’una sobirania nacional primigènia, eterna i indiscutible. O en d’altres paraules, el vot de la tribu germànica, no de la nació sobirana de ciutadans lliures i iguals sorgida de les revolucions francesa i americana.