Un llapis per retratar el psiquiàtric

Maria Manonelles (Eivissa, 1996) va utilitzar un sol llapis per retratar la seva estada en un psiquiàtric. Es va plantejar emprar llapis de tres colors diferents per il·lustrar l’experiència, però ho va descartar per pragmatisme: cada cop que havia de fer punta al llapis, havia de demanar permís al personal mèdic. Qualsevol objecte afilat, qualsevol objecte que pot servir per treure’s la vida, està prohibit a la Unitat d’hospitalització d’Aguts del Parc de Salut del Mar, a Barcelona.

“Havia de dibuixar perquè tinc mala memòria. Em deia a mi mateixa que cada detall era molt important, que havia d’anotar-ho”, explica Manonelles al seu apartament del barri de Gràcia, un pis compartit amb tres persones, un gat i un hàmster. Manonelles va autoeditar una primera versió de Dormo molt, i ara l’editorial Fragile Movements el publica ampliat. El relat és dur, però amb dosis d’humor, com les paraules que l’autora escriu per tancar el llibre, després de cinc setmanes ingressada: “Em van fer fora perquè ells necessiten llits. I jo dormo molt. Vaig robar el pijama”.

Manonelles dibuixa, al principi de Dormo molt,vuit figures que semblen maniquins crispats, per mostrar la roba que portava, però també la nuesa a l’hospital, i per deixar constància de la seva predilecció per aquell pijama: “Em van donar un pijama blau molt gran, i com que em quedava molt escotat i a la unitat feia molt de fred, em van oferir un esparadrap per acabar de tancar-me la camisa. Tot i que el pijama era incòmode per dormir i havia de doblegar-me els pantalons per no arrossegar-los pel terra, m’agradava dur-lo posat. Sempre m’ha agradat dur uniformes a la feina i encara no havia tingut l’oportunitat de vestir l’uniforme oficial de boja”.

Em reconeixen un 45% de discapacitat. Altres s'ho prendrien malament, però és bo reconèixer els teus límits, vius millor si ho fas. Si no assumeixes els teus límits, te la fotràs

A Manonelles li van diagnosticar trastorn mixt de la personalitat, a més d’ansietat i depressió. Va rebre, el 24 de desembre passat, el que considera un regal, la seva targeta de discapacitat de la Generalitat: “Tindré estudis gratis, descomptes en el transport… Em reconeixen un 45% de discapacitat. Altres s’ho prendrien malament, però és bo reconèixer els teus límits. Vius millor si ho fas. Si no assumeixes els teus límits, te la fotràs”. Manonelles va descobrir els seus límits l’estiu del 2016. Treballava vuit hores diàries en una empresa d’audiovisuals i a la tarda assistia als seus estudis de dibuix de l’Escola Massana. “Vaig petar perquè no estic capacitada per mantenir una jornada laboral normal”, diu Manonelles. Per petar s’entén el que ella exposa en dues pàgines de Dormo molt: “El meu cap no podia i no podia, no podia, no podia, no pot, el meu cap, no, no pot, no sé què fer, no puc, no puc, no puc”. Abans de l’ingrés, la seva psicòloga li havia demanat que dibuixés les seves sensacions mentre patia atacs d’ansietat. Manonelles construeix una escena superposant tots aquells dibuixos. El resultat és un núvol de foscor que engoleix la protagonista.

Manonelles va introduir, posteriorment, al llibre detalls de color blau. Blanc, negre i blau són els colors de Dormo Molt perquè són els colors corporatius de l’Hospital del Mar. Es va acostumar tant al blau i blanc que, després de sortir del centre, va comprar per a la seva casa objectes d’Ikea d’aquests colors. La majoria de dibuixos els va realitzar durant el seu ingrés. Els que va crear després semblen tenir una voluntat més estilística i menys emocional. Com la figuera de moro que simbolitza les cartes que li enviava la seva àvia des d’Eivissa. La seva àvia li parlava de la naturalesa, de la seva infància i d’un futur optimista: “Havia de preveure que una senyora que col·lecciona peluixos i els penja d’arbres i de les plantes del jardí per recrear una selva m’escriuria una cosa diferent”. Manonelles es planteja un altre llibre a partir de les cartes amb dibuixos i retalls que li envia l’àvia.

Dormo molt també serveix per reflexionar sobre la línia fina que utilitzem per diferenciar entre allò que considerem normal i anormal. Els seus pares, divorciats, la visitaven junts durant l’ingrés, en una inusual unitat familiar; durant les dues hores diàries permeses per sortir del centre, la seva mare caçava pokémons amb el mòbil mentre passejaven pel front marítim; un altre intern aconseguia entretenir-la col·leccionant anuncis d’electrodomèstics que trobaven en els exemplars de premsa que tenia l’hospital.

Manonelles només perd un moment el somriure durant l’entrevista, quan al periodista se li escapa una expressió de compassió. El llibre comença amb la il·lustració de dues butaques que recorden les cadires del dentista. Eren les cadires “còmodes”, diu Manonelles, les que tenien vistes al mar, a la unitat. Darrere de les butaques creixen dues ombres: “Representen allò que la gent no veu de les malalties mentals”. El seu interlocutor ho lamenta, però ella el talla, contundent: “Res de compadir-se, és pitjor”.

Un santoral feminista

Maria Manonelles està ocupada en una segona feina, sobre les dones a l’església catòlica. Ha participat en recessos espirituals a Montserrat, estudia la vida de monges i santes. L’objectiu és crear una mena de santoral feminista, aproximar-se a la seva història de manera diferent a la que trobem habitualment als museus, diu Manonelles. Posa com a exemple santa Dimpna, que va ser ermitana a Geel (Bèlgica), on encara avui hi peregrinen persones amb malalties mentals, o santa Eulàlia, la patrona de Barcelona: “L’art sempre retrata el martiri de santa Eulàlia, jo preferiré mostrar el moment èpic en què, sent una nena, es planta davant el governador romà perquè ha prohibit el culte cristià”.