Ai, ai, Ivan, on t’has ficat!

Ai, ai Ivan, on t’has ficat! Han estat moltes les vegades des que vaig conèixer Ivan Tubau el 1977 que he pensat aquesta frase. Aquesta vegada, endinsat ja Tubau en l’embolic definitiu, és, tristament, l’última. Personatge controvertit, i amb molta honra, cultíssim, polifacètic, extravagant i fins i tot provocadorament estrafolari, contracultural (i contra tot), periodista, escriptor, actor, poeta, caricaturista, inveterat polemista, àcrata, erotòman, murri, vividor, llenguallarg, amb un costat naïf, de perpètua sorpresa davant les conseqüències dels garbulls i saraus que muntava, Ivan Tubau (Barcelona, 1937) ha estat un tipus tan genial i necessari com molest; alguns –els seus variats enemics– consideraran que afortunadament irrepetible.

Molts dels seus alumnes a la facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on amb enorme generositat va donar el millor de si mateix (i de vegades el més políticament incorrecte), el recordaran com un professor apassionat i apassionant que incitava contínuament a creuar fronteres i trencar esquemes, a qüestionar-se la realitat i a un mateix. A dinamitar les convencions i a pensar d’una manera no lineal i desacomplexada: lliure. Diverses generacions de periodistes li deuen haver pogut rebentar els panys i encotillaments de les seves maneres d’escriure.

De tota la carrera de Periodisme a la UAB recordo poques coses tan incentivadores i que em marquessin tant com les seves classes de redacció periodística, que després van passar a denominar-se de periodisme cultural. Ens va explicar amb entusiasme l’adveniment del nou periodisme –ens va fer llegir Tom Wolfe, Hunter S. Thompson, Terry Southern... – i va ser culpable, en el meu cas, que entrés al món de la boxa professional a fi d’impressionar-lo amb un treball periodístic gonzo a l’altura dels seus ensenyaments. Aquell reportatge em va costar encaixar molts cops i patir una fissura de mandíbula, però recordo el dia en què li vaig presentar el text com un dels més gratificants de la meva vida. Me’l va fer llegir en veu alta davant de tota la classe i en acabar va sentenciar: “No sé si mai seràs periodista, però tens fusta d’escriptor”. Que et diguin això als vint anys anima molt. Sempre l’hi agrairé.

Va ensenyar a la Facultat de Periodisme a dinamitar les convencions i a pensar d'una manera no lineal i desacomplexada: lliure

En els anys posteriors, cada vegada que me’l trobava –quan jo ja era periodista– li recordava el seu judici i ell reia. També ens unia el fet que els dos havíem estudiat teatre. De fet, junts vam participar en l’espectacle Petis moments de vida que va muntar Joan Ollé el 2013 per al centenari de l’Institut del Teatre i que incloïa exalumnes més i menys notables. Jo sempre que el veia pensava en l’important que és tenir bons mestres en la vida i em costava encaixar el meu Ivan Tubau, aquest John Keating de l’Autònoma, en el personatge que s’anava revestint de polèmica. El pujolisme, amant d’una Catalunya monocolor i avorrida, sense marge per a la dissidència, la ironia, l’exabrupte i la provocació, el va fer una de les seves bèsties negres, com a Boadella. Més encara perquè ell, antinacionalista visceral, també va estar a la base del moviment que va conduir a la creació de Ciutadans.

Un dia, el 1993, ens vam despertar amb la sorpresa que l’havien suspès per faltar a una alumna a classe (fent consideracions molt seves sobre el francès i la llengua). El recordo en un debat sobre Olianna, l’obra de Mamet que muntava llavors la Managuerra sobre, precisament, un cas d’assetjament sexual universitari. Allò, que va tenir molt de caça de bruixes i del qual va ser finalment exculpat, li va doldre molt més del que va admetre públicament. I és que en realitat era un home d’una gran sensibilitat i d’una fragilitat revestida de desvergonyiment.

De vegades resulta difícil compaginar l’enfant terrible, el soixante-huitard, el que lligava i es vanagloriava de les seves conquestes, el director de Playboy, amb l’amant de la poesia de Benedetti i les cançons de Brassens, el gran professor i l’home que va escriure: : “Es una bomba el corazón, y un día/ estallará en tus manos sin remedio”. Ai, Ivan...