sentit

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /sənˈtit/^ⓘ, occidental /senˈtit/
• Rimes: -it
• Etimologia: Adjectiu: de sentir, segle XV.^[1]
• Etimologia: Nom: calc del castellà sentido, segle XVII, calc del francès sens on va confluir el llatí sensus ‎(«sensació, percepció») i el germànic *sinn ‎(«seny, judici, direcció»). Va desplaçar parcialment l’antic seny.^[2]

sentit m. ‎(femení sentida, plural masculí sentits, plural femení sentides)

1. Molt sensible, de consciència sentimental.

   «La mare se sentí ferida en els seus més íntims sentiments, defraudada en la seva amor més sentida, i d'ençà d'aleshores es tancà en un mutisme quasi absolut.» (Sebastià Juan Arbó, Narracions del Delta, 1965)

sentit m. ‎(plural sentits)

1. Facultat per relacionar el cos i l'exterior (la vista, el tacte...)
2. Intencionalitat d’allò que es diu.
3. Orientació d’una direcció.
4. consciència

• camí, direcció, rumb, trajectòria
• coneixement, consciència
• connotació
• orientació
• sensació
• significat

• perdre el sentit = desmaiar-se
• tenir un sisè sentit = tenir intuïció
• de doble sentit = amb connotacions o significat figurat // una via per la qual es pot anar i tornar

sentit

1. Participi masculí singular del verb sentir.

• Síl·labes: sen·tit (2)
• Anagrames: testin, tintes, tintés

• Article corresponent a la   Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot