Voluntat (filosofia)

En la filosofia el terme de voluntat va ser introduït per Sant Agustí i l'escolàstica medieval que van plantejar-se la qüestió del lliure albir, de la llibertat tant moral com teològica. La llibertat humana pressuposa una capacitat interior de l'ànima, similar i paral·lela a l'enteniment, en la qual resideix la possibilitat de decidir i escollir.^[1]

Immanuel Kant creia imprescindible per a la moral pressuposar que l'home té una ànima immortal, que Déu existeix i que l'home té la voluntat lliure. Aquests conceptes l'autor els va defensar en els seus Postulats de la raó pràctica.

Per Kant, els éssers humans són éssers sensibles que pertanyen a la Natura i, per tant, estan subjectes a les relacions causals i no tenen voluntat lliure. Però com a éssers racionals, formen part del que anomena Das Ding an sich, és a dir, el món en si mateix, independentment de les percepcions que se'n té. Només quan se segueix la raó pràctica, que permet fer eleccions morals, es pot exercitar la voluntat lliure; quan s'obeeix la llei moral, és un mateix el qui fa la llei que està obeint, tot actuant lliurement. Per exemple, si una persona escull comportar-se de determinada manera, encara que vagi en contra dels seus propis interessos, llavors està actuant lliurement.

Arthur Schopenhauer, en la seva obra més important, El món com a voluntat i representació, entén que la voluntat és la realitat subjacent en totes les percepcions. Per a aquest, la voluntat (de viure) és un cec impuls còsmic irracional que domina tota la natura i es manifesta en tots els seus dominis, perseguint només la seva perpetuació. Per això, Schopenhauer considera la necessitat d'apartar-se d'aquest impuls i renunciar a ell a la manera de l'ascetisme budista.

Nietzsche, fa una especial atenció sobre la voluntat de poder, la qual s'oposa a la mera voluntat de viure de Schopenhauer. Per a Nietzsche la posició pessimista de Schopenhauer és encara expressió d'una actitud reactiva i ressentida contra la vida. L'impuls vital és expressió de la voluntat de poder, que sempre aspira a més. La vida, llavors, és un cas particular d'aquest vast impuls que és la voluntat de poder, concebut per Nietzsche, alhora, com biològic, orgànic i -en la mesura que la cultura no sigui ja reacció contra la vida- expressió de la consumació i superació del nihilisme. Tota força impulsora és voluntat de poder que, en aquest sentit, és l'essència mateixa del ser, i que, com a principi afirmador, està situat més enllà del bé i del mal. Aquesta noció, doncs, manca de qualsevol classe de connotació política. No es tracta d'un desig de poder polític, o d'un afany de domini social, sinó que expressa només el dinamisme del qual la vida n'és la seva manifestació, no sotmès a cap poder exterior, a cap déu, ni a cap valor superior al de la pròpia vida. La voluntat de poder no consisteix en cap anhel ni en cap afany d'apoderar-se de res ni de dominar ningú, sinó que és creació; és l'impuls que condueix a trobar la forma superior de tot el que existeix i afirmar l'etern retorn, que separa les formes superiors, afirmatives, de les formes inferiors o reactives.^[2]

• Responsabilitat
• Amor fati

• Arthur Schopenhauer, El món com a voluntat i representació
• Paul Ricœur, Filosofia de la voluntat
• René Descartes, Discurs del mètode
• Friedrich Nietzsche Més enllà del bé i del mal, § 36. De la selecció de textos Entorn de la Voluntat de Poder, Península, Barcelona 1973, p.122-123.
• Immanuel Kant Crítica de la raó pràctica. Editorial Edicions 62; Pàgines 316; Any 2004.

Viccionari