Vedanta

El nom vedanta es compon del terme sànscrit veda: 'coneixement, saviesa' i anta: 'final, conclusió'.

Aquesta denominació s'interpreta en un doble sentit:

• Com «la culminació de la saviesa», en sentit absolut, com el coneixement espiritual més elevat; i
• Com «l'última part dels Veda», en sentit cronològic, ja que aquesta doctrina va completar el reemplaçament de la religió vèdica (expressada en el text èpic mitològic Rig-veda) per la nova religió hinduista.

La doctrina vedanta és per tant la fi de la tradició, tant en sentit al·legòric com en sentit literal (històric).

A la doctrina vedanta també se la coneix com a uttara mimamsa ('superador del mimamsà'), per contraposar-la amb l'antiga doctrina mimamsa ('interrogants'), que s'ocupava de les explicacions per als sacrificis de foc dels mantres vèdics (que es troben a la part Samhita del Rigveda) i dels textos Brahmanes.

A partir de la doctrina vedanta, per referir-se a la doctrina mimamsa es va crear el retrònim Purva mimansa ('el mimamsa previ [o antic]').

El text principal de la doctrina vedanta és el Vedanta-sutra de Badaraiana, del 200 aC ^[2] Segons la tradició posterior, Badaraiana és un nom de Vyasa, un dels savis més o menys llegendaris als qui s'atribueix el Rig-veda, compost mil anys abans.

El text està format per centenars de frases lacòniques i més o menys inconnexes entre si.

Com a exemple, es pot llegir un fragment del Vedanta-sutra (3, 1): ²³

²½Cada doctrina important de l'Índia té bhaixies i tikes (comentaris i crítiques), on cada autor tradueix a la seva manera cada frase sànscrita del Vedanta-sutra, i s'entén com les preguntes que estaria responent cada sutra.

Es considera, tradicionalment, que les tres fonts de la doctrina vedanta són, en ordre de jerarquia, les següents:

• Els Upanixads, textos de metafísica de mitjans del mil·lenni I aC, que van produir una ruptura amb la religió del Rig-veda (el text més antic de l'Índia, de mitjans del mil·lenni II aC);
• El Vedanta-sutra dalt esmentat, i
• El Bhagavad Gita, poema compost de 700 versos inclòs en l'immens Mahābhārata (text épico-religiós del segle iii aC).

Addicionalment, es consideren part de la doctrina vedanta els comentaris tradicionals que els savis que donen origen a aquesta interpretació final de l'ensenyament vèdica van fer: principalment Adi Shankara (788-820), que va comentar les 11 Upanixads principals, el Brahma-sutra i el Bhagavad Gita.

Finalment, hi ha una sèrie de tractats preliminars que serveixen d'introducció a la comprensió i pràctica de la doctrina vedanta, i són anomenats prakaranes. Entre ells es destaquen:

• L'Atma-bodha ('intel·ligència del propi jo'), de Shankara
• El Viveka-txudamani ('joia cimera del discerniment'), de Shankara
• El Drig-drixa-viveka ('discerniment entre el vident i el vist'), de Shankara
• El Vedanta-sara ('essència del vedanta'), de Sadananda.

Lucian Blaga ha utilitzat sovint els conceptes Marele Anonim ("la Gran Anònim") i cenzura transcendentă ("la censura transcendental") en la seva filosofia. Va ser influenciat per conceptes de Brahman ("Déu") i māyā ("il·lusió") de Śaṅkāra.^[4] En Śaṅkārācarya, Brahman s'entén com nirguna Brahman ("Déu sense atributs"), mentre que Īśvara és saguna Brahman ("Déu amb atributs"). Louis Renou subratlla que el Brahman és superior a Īśvara, mentre que Olivier Lacombe escriu que Brahman és el superlatiu de Īśvara.^[5] Brahman és diferent de Zeus dels grecs, així com de Déu dels cristians o dels jueus i de Allah dels musulmans, perquè ell és transpersonal.^[6] Māyā és un concepte fonamental en el Vedānta. Té diversos significats i que sovint s'ha traduït com "il·lusió". Per Thomas L. O'Neil, māyā significa "mesurar el incommensurable".^[7]

• Idealisme
• Hinduisme
• Advaita

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vedanta

• René Guenón. El hombre y su devenir según el vedanta. Sanz y Torres, 2006. ISBN 9788496094925. 
• René Guenón. Introducción general al estudio de las doctrinas hindúes. Versión de Rafael Cabrera. Buenos Aires: Losada, 2004. ISBN 9789500393010. 
• Raimón Panikkar. Espiritualidad hindú: sanatana dharma. Barcelona: Kairós, 2005. ISBN 9788472455771. 

Sobre els Prakaranes:

• Sadananda Yoguindra (siglo XV).. Vedantasara, la esencia del vedanta, versión inglesa de Swami Nikhilananda, traducida al español por Swami Paratparananda. Ramakrishna Ashrama, 1987. ISBN 950-9629-00-6. 
• Sri Shankaracharya. La joya suprema del discernimiento (Viveka Chudamani) y la realización directa (Aparoksha Anubhuti). Traducción y prefacio de Swami Viyaiananda. Buenos Aires: Kier, 1973. 

Existeix una edició bilingüe del Vedantasara de Sadananda, la primera versió directa que es realitza al castellà, traduïda i editada per Javier Ruiz Calderón.

• Vedāntasāra. La esencia del vedanta. Traducción y edición de Javier Ruiz Calderón. Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona. Colección Pliegos de Oriente. Madrid: Trotta, 2009. ISBN 978-84-9879-059-7. 

Sobre la doctrina vedanta

• Coomaraswamy, Ananda K.. El vedānta y la tradición occidental, y otros ensayos. Tr.: María Tabuyo y Agustín López. Madrid: Siruela, 2001. ISBN 978-84-7844-580-6. 
• Tola, Fernando, y Carmen Dragoneti. Filosofía de la India. Del Veda al vedanta. El sistema samkhya. Barcelona: Kairós (Sabiduría Perenne)., 2008. ISBN 978-84-7245-688-4.