Tan de repente

Marcia és una empleada que treballa en una petita llenceria; fa sis anys que va migrar a Buenos Aires provinent de l'interior, viu sola i porta una vida molt solitària. En les primeres escenes fa una trucada telefònica i en contestar un home, penja, avergonyida. Mao és una jove que camina amb Lenín (Verónica), una altra jove de la qual és amant, sense considerar-se lesbiana. De sobte veu al carrer a Marcia, una altra jove d'edat similar, i queda corpresa d'ella. S'acosta i li pregunta si vol «agafar». Marcia rebutja la proposta per ser completament desubicada, però igual entaula diàleg amb Mao, encara que amb un cert fastigueig.

Mao i Lenín no treballen, usen sevillanes, cometen petits delictes i volen tenir sexe amb Marcia, que les tem. Van a un local de menjars ràpids. Lenín i Mao semblen pensar que Marcia no té experiència amorosa i la pressionen. Marcia els respon: «vostès es pensen que perquè soc grossa soc boluda?» Prenen un taxi, li ho roben amb la sevillana, segresten Marcia, li lliguen les mans a l'esquena i li embenen els ulls. Malgrat fer fred, van a les platges de la costa atlàntica. Enfront de la mar, la deslliguen, li lleven la bena i la deixen en llibertat. Lenín i Mao es banyen i Marcia les segueix. En tornar es queden sense nafta i encallades en la ruta. Lenín i Mao comencen a caminar i Marcia les segueix. A la nit un cotxe manejat per una dona es deté en la ruta i s'ofereix a acostar-les. Els diu que treballa en l'aquari, amb les orques. Les deixa en el camí. Entren a una graella i demanen tres choripanes amb cervesa. Aconsegueixen un camioner que va per a Rosario. En el camí atropella a una persona, a la que abandonen moribunda.

A Rosario van a la casa de Blanca, una dona gran, coneguda de Mao, que viu en una casa humil en la perifèria de Rosario, que lloga habitacions a una pintora, Delia, i a un estudiant de Biologia, amant de les orques, Felipe. Triga a reconèixer-la però finalment la reconeix i diu el seu nom: Verónica. Els lloga una habitació a les tres per a passar la nit. Mao i Marcia se’n van a l'habitació i tenen relacions sexuals, mentre Lenín/Verónica parla amb Blanca dels seus records d'infància a la casa. Felipe arriba a la casa i les veu breument. «Em va agradar» li diu Marcia a Mao, i aquesta li respon tallant que s'adormi. Blanca i Verónica surten a portar-li uns ous casolans a una veïna, on un gos li mossega la mà a la jove. Mentrestant Mao i Felipe surten de la casa a fer algunes compres en un supermercat xinès de barri on Mao furta algunes coses i després es prendrà un gelat amb Felipe. Marcia li demana roba a la Dèlia. Quan Lenín/Verónica torna, troba Marcia indignada per la indiferència de Mao i li pregunta, «No et va agradar ser lesbiana?» provocant la reacció immediata de Marcia: «Jo no soc lesbiana!».

Marcia surt de la casa amb Lenín i Delia i simula fer una trucada des d'un telèfon públic als seus sers estimats. Fa després una altra trucada telefònica i novament, en contestar un home, penja avergonyida. La pintora la veu trista i li regala un quadre on es pot veure la silueta de tres dones juntes. Es posen a parlar de violències que van sofrir a l'escola, causades pels seus mestres.

Havent sopat els cinc joves s'asseuen a veure a Blanca ballar i cantar un bolero que sona en el tocadiscs. Una vegada tot sol, Lenín i Marcia es barallen. Mao va a l'habitació de Felipe a dir-li que se’n vol anar i vol que ell vagi amb ella. Quan agafa els seus diners, es barallen. Marcia plora de tristesa, i li diu a Lenín/Verónica que està trista perquè el nuvi la va deixar i es va casar amb una amiga i perquè no té amigues. Lenin li explica un acudit sexual sobre la Dona Meravella, Súperman i l'Home Invisible (Súperman va volant i veu la Dona Meravella oberta de cames en una terrassa. Decideix baixar, fer un clau en 20 segon i tornar a volar. La Dona Meravella diu llavors: «Què va passar?» I contesta l'Home Invisible: «No ho sé, però a mi em van trencar el cul»).

L'endemà van tots al riu. Lloguen un pot per a remar, anomenat «Sense paraula». Marcia i Delia gaudeixen juntes el passeig. La càmera es deté llargs segon en la cara abstreta de Blanca. A continuació els cinc joves i diverses amigues de Blanca són a la casa, vetllant-la. Va morir de sobte a la barca. Lenín/Verónica plora desconsoladament a l'espatlla de Mao.

Dèlia es queda a la casa donant-li menjar a les gallines. Mao i Felipe viatgen a veure a les orques a l'aquari. Marcia i Lenín/Verónica tornen en micro a Buenos Aires; en l'última escena, Lenín es recolza afectuosament en l'espatlla de Marcia, per dormir.

La pel·lícula està dedicada a la memòria de Teodora Gelman, àvia del director.^[1]

• Beatriz Thibaudin (Blanca)
• Tatiana Saphir (Marcia)
• Carla Crespo (Mao)
• Veronica Hassan (Lenín)
• Marcos Ferrante (Felipe)
• María Merlino (Delia)

A Deborah Young, la crítica de cinema de la revista Variety, li va agradar la pel·lícula i va escriure: "Una adormida deliciosament impredictible que demostra que el nou cinema argentí existeix realment, Tan de repente, Diego Lerman als 26 anys comença a fer por, es mou a través del còmic inèdit i surt amb una tendresa capritxosa pels seus personatges que el públic compartirà... [La pel·lícula està] rodada en blanc i negre bellament compost apels directors de fotografia Luciano Zito i Diego del Piano, [la] pel·lícula sembla una road movie realista rematada per ironia, amb un aire malenconiós sota la seva bravata. El repartiment està ben a punt, amb Saphir, Crespo i Hassan jugant directament de diferents maneres, tot i que al final són bastant creïbles."^[2]

Al crític Elvis Mitchell li va agradar la direcció que Diego Lerman va donar a la pel·lícula i va escriure: "El Sr. Lerman, un argentí, dona a aquesta història un marge i està en el seu millor moment quan hi ha poc o cap diàleg... La volatilitat estoica dels primers 10 minuts maduren en una altra pel·lícula, una en la qual es desenvolupa una tendresa entre el trio a mesura que s'entenen. Et trobes arrelant perquè el Sr. Lerman faci aquesta maniobra. Quan Tan de repente troba la seva ànima en el l'última mitja hora, el títol comença a tenir un bon sentit."^[3]

• 2002, BAFICI - Buenos Aires Festival Internacional de Cinema Independent, Edició 4, Pel·lícula, Premi Especial del Jurat^[4]
• 2002, BAFICI - Buenos Aires Festival Internacional de Cinema Independent, Edició 4, Pel·lícula, Premi del Públic
• 2002, Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva, Edició 28è, Llargmetratge, Colón de Plata al Millor Guió^[5]
• 2002, Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva, Edició 28è, Llargmetratge, Caravel·la de Plata al Millor Director Novel
• 2002, Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana, Edició 24è, Ficció, Primer Premi Coral^[6]
• Premis Cóndor de Plata 2004: Premi Cóndor de Plata a la millor actriu de repartiment^[7]

•   Tràiler de la pel·lícula a YouTube