Miquel dels Sants

Nascut com a Miquel Argemir i Mitjà el dia de Sant Miquel Arcàngel a Vic, al carrer de Sant Hipòlit (actualment carrer de Sant Miquel dels Sants; hi ha una capella al número 9, la casa on va néixer). Era fill d'Enric Argemir, conseller de la ciutat dos cops, i de Montserrat Margarida Mitjà, de profunda religiositat. Va fugir dues vegades de la ciutat per anar a retirar-se a fer vida eremítica, prenent el camí del Montseny; però en ambdues ocasions va ésser trobat pel seu pare i retornat a casa,^[3] on malgrat tot hi dormí amb una pedra com a coixí.^{[4][n. 1]} Va escapar i arribar a Barcelona per ingressar en un convent de l'orde dels trinitaris calçats, on entrà com a novici en una data que balla entre el 1602 i el 1604 segons les fonts.^[1][2] Després de tres anys de noviciat feu els vots corresponents adoptant el nom de Miquel dels Sants,^[1] al monestir de San Lamberto a Saragossa, el 5 de setembre de 1607.^[5]

La trobada amb un trinitari descalç va fer-li palesa la major austeritat d'aquesta branca de l'orde i, amb el permís del seu superior, el 1608 va entrar a la congregació dels trinitaris descalços d'Oteiza (Navarra) i a Madrid com a novici. Prengué els vots a Alcalá de Henares. Va estudiar a Alcalá, Baeza (1611-1614, filosofia) i Salamanca (des de 1614, teologia). El 1615 va ser ordenat sacerdot a Faro (Portugal), però va exercir a Baeza.^[1] El 1622 el superior de l'orde el proposà com a superior del convent de Valladolid, que va governar.^[1] La freqüència dels seus episodis místics incontrolables (èxtasis, raptes, etc.) feia que no volgués mostrar-se gaire en públic.

Durant la seva vida, Miquel dels Sants portà una vida de pregària i penitència, provocant admiració pel seu fervor. Devot de l'Eucaristia, se'n deia que experimentava èxtasis durant la consagració eucarística, per la qual cosa fou anomenat l'Extàtic.^{[n. 2]} Els primers èxtasis es documenten quan és, poc després d'haver professat a l'orde descalç, als convents de La Solana (Ciudad Real) i Sevilla.

A conseqüència d'una febre tifoide, va morir al convent trinitari de Valladolid la matinada 10 d'abril de 1625 als 33 anys, sent sebollit a l'església del convent trinitari de Valladolid. Quan el convent fou desamortitzat, l'església passà a ésser parròquia sota l'advocació de Sant Nicolau. Les seves restes hi continuen sent conservades.

•  
  Plaça Canonge Collell, a Vic, amb un plafó de rajola en honor del sant
•  
  Quadre de 1862, a la Catedral de Vic, utilitzat a la canonització del sant a Roma
•  
  Altar a la capella construïda a la casa natal de Vic
•  
  Sepulcre del sant, a Valladolid

Va ser beatificat per Pius VI el 24 de maig de 1779 i canonitzat per Pius IX el 8 de juny de 1862.^[1] La seva festa és el 5 de juliol.

Mn. Cinto Verdaguer li va dedicar uns Goigs que comencen així: Puix que al cel porteu corona, dels serafins del Senyor, Miquel, serafí d'Ausona, inflameu el nostre cor.^[6]

A Vic i la seva rodalia hi ha diversos llocs relacionats amb la memòria del sant: la casa on va néixer, convertida en capella al segle xviii, o els petits oratoris de Mas Mitjà (Santa Eugènia de Berga) i de Sant Miquel Xic, prop de Vic, on es deia que el jove sant va vèncer la temptació de la carn rebolcant-s'hi sobre un esbarzer.

A Salamanca i durant les festes del Carnestoltes, Miquel, afligit pels excessos de la festa, va fer una processó i en una plaça, mentre un altre frare predicava, va caure en èxtasi; la multitud, commoguda, el portà a una església propera i molts, penedits, van voler fer confessió general dels seus pecats.

A Baeza fou acusat per dos frares envejosos, i Miquel fou empresonat durant deu mesos sense voler defensar-se, ja que, deia, aquella era la voluntat divina.

•  
  Casa natal del sant a Vic, amb la capella que s'hi va fer al segle XVIII
•  
  Pedra que servia de coixí al sant quan era nen, a la capella de la casa natal de Vic
•  
  Relíquia de l'húmer del sant, a la capella de la casa natal de Vic
•  
  Oratori a Mas Mitjà (Santa Eugènia de Berga, prop de Vic), en record del fet que Sant Miquel, jove, va rebolcar-s'hi sobre un arç o un esbarzer per resistir una temptació
•  
  Oratori de Sant Miquel Xic, prop de Vic, on també es commemora un fet similar, rebolcant-se el sant sobre una bardissa
•  
  Església de San Nicolás, antic convent de la Trinitat, de Valladolid, on reposen les restes del sant

Com altres religiosos del moment, va ésser un místic i n'escrigué algunes obres en aquesta línia, centrades en la contemplació, com Breve tratado de la tranquilidad del alma i El alma en la vida unitiva, en vers, a més de cartes a diverses persones, conservades en part.

• de Nenclares, Eustaquio María. Vidas de los mártires del Japon (en castellà). Perez Dubrull, 1862. 
• Joan Arimany. La devocioteca. "Les relíquies de Sant Miquel dels Sants a la Festa major de Vic". Arxivat 2014-01-08 a Wayback Machine.
• Ott, Michael. St. Michael de Sanctis. The Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company, 1911. [Consulta: 6 jul 2009]; amb traducció al castellà «Enllaç». Arxivat de l'original el 2009-01-25. [Consulta: 6 juliol 2009]..
• Francesc Romà. Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada. "Records de Sant Miquel dels Sants". Arxivat 2010-05-22 a Wayback Machine.

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miquel dels Sants