Al voltant del segle ix van sorgir a Gran Bretanya dos grans regnes: Escòcia i Anglaterra, cadascun dels quals portava aparellat el títol de rei. Aquesta situació es va mantenir fins al segle xii, ja que al conquerir part d'Irlanda, el monarca anglès Enric II, creà la Senyoria d'Irlanda, que va passar al seu fill petit Joan "Sense Terra", mentre que la corona d'Anglaterra requeia en el seu fill gran Ricard Cor de Lleó; en morir aquest últim, Joan es va convertir en rei d'Anglaterra i Senyor d'Irlanda. El títol es va mantenir en el temps, fins que Enric VIII d'Anglaterra va convertir la senyoria en regne, passant a anomenar-se rei d'Anglaterra i Irlanda. Precisament en morir sense descendència l'última de les seves filles, Elisabet, les corones anglesa i escocesa s'uniren en la persona de Jaume I d'Anglaterra i VI d'Escòcia, que va governar amb els títols de rei d'Escòcia, Anglaterra i Irlanda.
Aquest títol es va mantenir fins que Anna I va signar l'Acta d'Unió entre Anglaterra i Escòcia, passant a ser Reina de la Gran Bretanya i Irlanda. El successor d'Anna, Jordi I d'Anglaterra, va aportar l'electorat de Hannover a la llista de títols reals britànics. Posteriorment, una Llei d'Unió similar a la d'Anna, aquesta vegada entre Gran Bretanya i Irlanda, va ser signada per Jordi III del Regne Unit, que va passar a titular-se Rei del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. Posteriorment, aquest mateix monarca va aconseguir que el Congrés de Viena convertís l'electorat de Hannover en regne. El 1837, la seva neta Victòria no va poder conservar aquest títol a causa de la Llei Sàlica imperant a Hannover, cosa que va suposar, de fet, la fi del domini britànic sobre cap territori alemany. Victòria, però, va ser coronada posteriorment emperadriu de l'Índia, convertint-se per tant en Reina del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda i Emperadriu de l'Índia. La independència d'Irlanda el 1922 i de l'Índia el 1947, va reduir el títol al de Rei/Reina del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, que és l'usat pel monarca actual.
Tanmateix, cal afegir que la culminació definitiva dels processos d'independència de cada un dels dominis i altres dependències de l'Imperi Britànic ha portat a la paradoxa que el rei d'Anglaterra sigui també el sobirà de diversos països completament independents repartits per tot el món: Del Canadà des del 1867, d'Austràlia des del 1901, de Jamaica des del 1962, de Barbados des del 1966, de Grenada des del 1974, de Papua Nova Guinea des del 1975, de les Illes Salomó i de Tuvalu des del 1978, de Saint Lucia i de Saint Vincent i les Grenadines des del 1979, de Belize i d'Antigua i Barbuda des del 1981, de Saint Christopher i Nevis des del 1983 i finalment de Nova Zelanda des del 1987.
