Mike Leigh

Mike Leigh entra, l'any 1960, a la Royal Academy of Dramatic Art que abandona dos anys més tard per discrepància de punts de vista.^[1] Estudia després dibuix i cinema a la London Internacional Film School.^[1] Busca treballar abans que res al cinema, esdevé autor i escenògraf de teatre i col·labora amb diverses tropes experimentals i la Royal Shakespeare Company.^[1] Munta la seva primera peça, The Box Play, l'any 1965.^[1] Realitza el seu primer film l'any 1971 adaptant la seva peça Bleak Moments: el film obté el Lleopard d'or del Festival de Locarno i el Gran Premi a la millor pel·lícula a Xicago però el públic no mostra interès. Malgrat aquest fracàs, aquesta primera realització li val ser reconegut com el representant del nou cinema d'autor britànic com Ken Loach.^[1] A través d'aquest retrat d'una secretària que viu amb la seva germana discapacitada i incapaç de comunicar, Leigh construeix una posada en escena precisa i minimalista: silencis molestos i converses anodines conviden l'espectador a fer l'experiència de la durada.^[1]

Torna després al teatre, creant dues peces l'any 1973 The Jaws of Death i Wholesome Glory, amb Alison Steadman amb qui es casa el mateix any. Roda en paral·lel molts telefilms, obligat a deixar el cinema perquè la seva independència d'esperit, el seu mètode de treball i la negror dels seus scripts espanten els productors.^[1] Torna a la pantalla gran l'any 1988 amb High Hopes, inicialment produït per la televisió. El director obté el seu primer reconeixement públic l'any 1993 amb Naked, pintura fosca i decebedora d'un antiheroi, que s'endú el Premi a la millor direcció i d'interpretació masculina (per a David Thewlis) al Festival de Canes.^[2][3] Segueix amb Secrets i mentides (1996) que narra la retrobada d'una jove negra de bona família, abandonada quan va néixer per la seva mare biològica, una obrera blanca d'un barri popular.^[4] El film guanya la Palma d'Or a Canes i suposa a Brenda Blethyn el Premi d'interpretació femenina.^[5][6]

L'any 2004, és a Venècia on el cineasta coneix la consagració assolint el Lleó d'Or per a Vera Drake, que evoca la vida d'una avortista londinenca dels anys 1950, interpretada per Imelda Staunton premiada per la Copa Volpi a la millor actriu.^[7] Jim Broadbent, un dels actors fetitxes de Leigh,d'altra banda ja havia obtingut el Premi d'interpretació a Venècia per al seu paper de llibretista d'òpera del Londres victorià a Topsy-Turvy. L'any 2008, la comèdia Be Happy, que posa en escena una professora tant feliç com imprevisible, suposa a Sally Hawkins l'Os de plata a la millor artista al 58è Festival de Berlín. Després d'alguns anys d'absència a Canes, després d'un contenciós amb la direcció qui hi havia rebutjat seleccionar Vera Drake, el cineasta torna a la Croisette, l'any 2010 i presenta Another Year, pintura malenconiosa, en quatre estacions, d'alguns britànics d'edat madura, sortits de la classe mitjana^[8] Participa de nou a la competició de Canes l'any 2014 gràcies a Mr. Turner, fresc biogràfic consagrat al pintor J.M.W. Turner per la qual Timothy Spall, que encarna el paper del títol, rep el Premi d'interpretació masculina.

Entre humor i gravetat, el cinema de Mike Leigh posa en escena els drames íntims de persones ordinàries, generalment sortides de mitjans socials desafavorits o de la classe mitjana baixa.^[1][2] Amb el seu compatriota Ken Loach i els germans Dardenne, és considerat com el que ha renovat, en el pla temàtic, narratiu i estètic, el cinema social europeu als anys 1990.^[2] El seu mètode de treball s'orienta a la improvisació.^[1] Rebutjant escriure una llista de diàlegs precisos, espera sobretot que els actors participin en el guió i utilitzin les seves pròpies paraules a partir d'una investigació sobre el terreny i d'un compromís total en situacions dibuixades per una sinopsi reduïda al mínim estricte. Per aproximacions successives, la repetició i el treball dels actors aprofundiran els personatges i el guió.^[1] Mike Leigh va ser jurat al 50è Festival de Canes i president del jurat de la Berlinale 2012.

• 1971: Bleak Moments
• 1988: High Hopes
• 1990: Life Is Sweet
• 1993: Naked
• 1996: Secrets i mentides (Secrets and Lies)
• 1997: Dues filles d'avui (Career Girls)
• 1999: Topsy-Turvy
• 2002: All or Nothing
• 2004: Vera Drake
• 2008: Happy, un conte sobre la felicitat (Happy-Go-Lucky)
• 2010: Another Year
• 2014: Mr. Turner
• 2018: Peterloo
• 2024: Hard Truths

• 1975: Five minuts Films
• 1975: The Permissive Society
• 1976: Knock for Knock
• 1987: The Short and Curlies
• 1992: A Sense of History

• 1973: Hard Labour
• 1976: Nuts in May
• 1977: The Kiss of Death
• 1977: Abigail's Party
• 1979: Whos's Who
• 1980: Grown-Ups
• 1982: Home Sweet Home
• 1983: Meantime
• 1985: Four Days in July

• 1998: Welcome to Hollywood d'Adam Rifkin i Tony Markes: ell mateix

 

• 1972: Lleopard d'or al Festival de Locarno per a Bleak Moments
• 1988: Premi Fipresci de la Critica internacional al Festival de Venècia per a High Hopes
• 1993: Premi a la millor direcció del Festival de Canes per a Naked
• 1996: Palma d'Or al Festival Internacional de Cinema de Canes per a Secrets i mentides
• 1996: BAFTA a la millor pel·lícula britànic per a Secrets i mentides
• 1997: BAFTA al millor guió original per a Secrets i mentides
• 2004: Lleó d'Or al Festival de Venècia per a Vera Drake
• 2004: Premis British Independent Film a la millor pel·lícula i del millor director per a Vera Drake
• 2005: BAFTA a la millor direcció per a Vera Drake
• 2010: Esment especial del Jurat œcuménique al Festival de Canes per a Another Year

• Oscars:
  • Millor director i Millor guió original l'any 1997 per a Secrets i mentides
  • Millor guió original l'any 2000 per a Topsy-Turvy
  • Millor director i Millor guió original l'any 2005 per a Vera Drake
  • Millor guió original l'any 2009 per a Be Happy
  • Millor guió original l'any 2011 per a Another Year
• BAFTA:
  • Millor film i Millor director l'any 1997 per a Secrets i mentides
  • Millor film i Millor guió original l'any 2005 per a Vera Drake
• César:
  • Millor film estranger l'any 1997 per a Secrets i mentides
• Festival de Canes :
  • Selecció oficial, en competició, per a Naked l'any 1993
  • Selecció oficial, en competició, per a Secrets i mentides l'any 1996
  • Selecció oficial, en competició, per a All or Nothing l'any 2002
  • Selecció oficial, en competició, per a Another Year l'any 2010
  • Selecció oficial, en competició, per a Mr. Turner l'any 2014
• Mostra de Venècia :
  • Selecció oficial, en competició, per a Topsy-Turvy l'any 1999
  • Selecció oficial, en competició, per a Vera Drake l'any 2004
• Berlinale :
  • Selecció oficial, en competició, per a Be Happy l'any 2008

• Bleak Moments (1970)
• A Rancid Pong (1972)
• Wholesome Glory (1973)
• The Jaws of Death (1973)
• Dick Whittington and his Cat (1973)
• The Silent Majority (1974)
• Babies Grow Old (1974)
• Abigail's Party (1977)
• Ecstasy (1979)
• Goose Pimples (1981)
• Smelling a Rat (1988)
• Greek Tragedy (1989)
• Greek Tragedy (1990)
• It's ha Great Big Shame (1993)
• Abigail's Party (2002)

L'octubre de 2010, per protestar contra la política israeliana, declina l'oferta de fer una visita a finals de novembre de 2010 a l'escola de Cinema i Televisió Sam Spiegel de Jerusalem, la més antiga del país. Respon al director

.^[9]