Melilot

 

Planta de la família abans coneguda com a lleguminoses i actualment com a fabàcies o Fabaceae. Pertany al gènere "Melilotus" el qual també té altres espècies com per exemple "Melilotus alba" planta molt similar però amb flors blanques. És una herba normalment biennal, de fins a 1,5 m. Fulles alternes trifoliades amb folíols obovats el·líptics de marge dentat. Flors en raïms de 30 a 70 flors cadascun, petites de 4 a 7 mm de longitud i de color groc. Fruit en llegum curt de 3 a 5 mm amb una o dues llavors. Floreix en un llarg període des de mitjan primavera fins a principi de la tardor

És una mala herba invasora. Les seves arrels queden a terra i encara que només en quedi un tros propaguen la planta. En ser una mala herba tan vigorosa i alta sufoca el conreu i el fa desaparèixer. En el cas dels cereals pot impedir la recol·lecció, ja que les seves tiges continuen verdes i resistents a ser tallades quan el ceral ja està sec i llest per a ser collit.

En tractar-se d'una planta lleguminosa és sensible a molts herbicides. En ser una planta bianual el control efectiu pot necessitar actuar contra ella durant dues campanyes.

Aquesta llegum és comunament coneguda per la seva olor dolça, que és causada per la presència de cumarina en els seus teixits. Cumarina, tot i que és responsable de l'olor dolça del fenc i herba acabada de segar, té un sabor amarg, i, com a tal, possiblement actua com un mitjà de la planta que desincentivar el consum dels animals ^[1] Els fongs (incloent Penicillium, Aspergillus, Fusarium ' ', i' 'Mucor' '^[2]) poden convertir la cumarina en dicumarol, un tòxic anticoagulant. En conseqüència, dicumarol es pot trobar en el melilot en descomposició, i va ser la causa de l'anomenada malaltia melilot, descrita per Frank Schofield en el bestiar en la dècada de 1920^[3] i estudiada per Karl Paul Link i el seu equip en la dècada de 1940 descobrint la warfarina.^[4] Algunes varietats del melilotus (trèvol dolç) s'han desenvolupat amb baix contingut de cumarina i són més segurs per al farratge i ensitjat ^[5]

Es troba en el Centre i sud d'Europa, Àsia i Nord d'Àfrica. Introduïda en altres regions (Amèrica del Nord, Austràlia, Nord d'Europa, etc.).

Com necessita unes terres amb bona fondària i un clima relativament humid aquesta espècie manca en les contrades més àrides i també les més fredes dels Països Catalans.

• Cultivada per obtenir el glucòsid cumarina
• Planta conreada com farratgera en llocs amb clima humit i subhumit. És adaptable a molts diferents tipus de sòls i fins i tot els lleugerament salins. Les seves arrels fixen nitrogen.
• Com a planta medicinal se li atribueixen usos diürètics i per regular la circulació de la sang.