Marc el Mag
Marc el Mag (segle ii) fou un gnòstic de l'escola anatòlica o oriental de la denominada secta valentiniana, una de les formes que adoptà el docetisme. Jeroni el fa originari d'Egipte, i Isidor de Sevilla l'esmenta com natural de Memfis.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle II  |
| Mort | valor desconegut |
| Residència | Anatòlia |
| Activitat | |
| Ocupació | teòleg, pastor, líder religiós, gnòstic, heretge |
| Activitat | 160 - 180 |
| Influències | |
La principal font per conèixer les seves idees és l'Adversus haereses d'Ireneu de Lió, qui l'acusa de valer-se dels seus coneixements (per exemple filtres afrodisíacs) per seduir a les dones.[2] Marc es valia de pràctiques cabalístiques, utilitzava la guematria i es recolzava també en l'astrologia.[3] Practicava tota classe de tècniques màgiques amb les quals simulava miracles, i va convèncer moltes persones. Ireneu també deia que era un profeta capaç de transmetre als altres el carisma profètic.[4]
Segons Ireneu, Marc era deixeble de Mani i mestre de l'heresiarca Priscil·lià.[1] Va ensenyar a la província romana d'Àsia, i els seus deixebles per la vall del Roine, lloc on els va trobar Ireneu, qui els compara les arts de Marc amb les del metge Anaxilau, i diu que és un precursor de l'anticrist. L'anomena mag perquè manipulava l'aigua i el vi de la consagració eucarística i obtenia colors vermells i púrpures (com la sang), i semblava que la gràcia vessava la seva sang al calze. Ireneu també diu que a dins de Marc hi vivia un dimoni que el feia profetitzar i també a les seves seguidores, anomenades marcosianes (grec antic: Μαρκώσιαι, llatí: Marcosiae). S'ha discutit si les afirmacions d'Ireneu són certes o no, però els papirs màgics confirmen les relacions del gnosticisme amb les pràctiques màgiques.[4]
D'altra banda, Epifani de Salamina diu que els deixebles de Marc es basaven en la doctrina dels eons, defensada pels gnòstics, i també que distingien entre el Déu suprem i el Creador, i negaven la realitat de l'encarnació de Crist i la resurrecció del cos. Aquest discurs sembla que acosta Marc a l'escola valentiniana oriental.[1]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 Montserrat Torrents, Josep. Los gnósticos. Madrid: Gredos, 1990, p. 60-61. ISBN 8424908848.
- ↑ «El gnosticismo: Valentín y Basílides». Aula de Filosofia. Arxivat de l'original el 2008-08-25. [Consulta: 9 octubre 2022].
- ↑ «El mal en el mundo y la respuesta gnóstica». Arxivat de l'original el 2007-10-30. [Consulta: 20 març 2009].
- ↑ 4,0 4,1 Montero, Santiago. Diccionario de adivinos, magos y astrólogos de la antigüedad. Valladolid: Trotta, 1997, p. 197-198. ISBN 8481641618.