Mahabharata

 

L'èpica s'atribueix tradicionalment a Vyasa, un dels personatges principals de l'èpica. La primera secció del Mahabharata explica que fou Ganeixa qui, a instàncies de Vyasa, escrivia el text al dictat de Vyasa, i Ganesha hi va acceptar amb la condició que no s'aturés en la recitació. Vyasa va acceptar i donà temps a Ganesha per entendre què es deia abans d'escriure-ho.

L'èpica empra l'estructura d'història dins d'una història o mètode de les caixes xineses, popular en molts treballs religiosos i seculars indis. Vaisampayana, un deixeble de Vyasa, recita al rei Janamejaya, besnet d'Arjuna. La recitació de Vaisampayana a Janamejaya es repeteix una altra vegada per un contista professional anomenat Ugrasrava Sauti, molts anys més tard, a una assemblea de savis que realitza un llarg sacrifici de 12 anys al rei Saunaka Kulapati al bosc de Naimisha.

Jaya, el cor del Mahbhrata, s'estructura en forma de diàleg entre el rei Kuru Dhritarashtra i Sanjaya, el seu assessor i conductor de carro, que narra cada incident de la Guerra Kurukshetra, feta en 18 dies, mentre succeeix. Dhritarshtra a vegades pregunta i es lamenta de la destrucció provocada per la guerra entre els seus fills, amics i súbdits. També se sent culpable, a causa del seu paper, que va dur a una guerra destructiva per tot al subcontinent indi.

Al principi (Bhrata Varsha), Sanjaya descriu els continents de la Terra, els altres planetes, i se centra en el subcontinent indi, del qual llista els regnes, tribus, províncies, ciutats, pobles, rius, muntanyes i boscos. També explica diàriament les formacions militars de cada bàndol, la mort de cada heroi i els detalls de cada batalla. Uns 18 capítols del Jaya de Vyasa constitueixen el Bhagavad Gita, el text sagrat dels hindús, que tracta sobre geografia, història, guerra, religió i moralitat. Segons el mateix Mahabharata, el Bharata de Vaisampayana expandeix la història, inclòs el Jaya de Vyasa. Ugrasrava finalment conclou el Mahabharata, amb el Jaya de Vyasa i el Bharata de Vaisampayana dins de l'èpica.

La recerca sobre el Mahabharata s'ha esforçat a reconèixer i datar les diverses capes del text. Alguns elements del Mahabharata poden ser dels temps dels Vedes.^[7] El rerefons del Mahabharata suggereix que l'origen de l'èpica ocorre després del primigeni període vèdic i abans que al segle iii aC es creés el primer Imperi indi, probablement no lluny del segle viii aC o IX aC,^[2][8] i s'accepta generalment que a diferència dels Vedes, que s'havien de conservar immutables per ser perfectes, l'èpica era un treball popular que els recitadors ajustaven als canvis de llengua i estil,^[8] i els texts supervivents més antics del text dinàmic no deuen ser anteriors a les referències a l'èpica que han arribat, entre aquestes una al·lusió en la gramàtica del segle iv aC de Pànini (Ashtādhyāyī 4:2:56).^[2][8] Es calcula que el text en sànscrit ja tenia una forma final durant l'Imperi gupta al voltant del segle iv aC,^[8] però els manuscrits conservats són clarament posteriors, fet que complica encara més la tasca de la crítica textual. Vishnu Sukthankar, editor de la primera gran edició crítica del Mahabharata, comentava: "És inútil pensar a reconstruir un text fluid en una forma literalment original, sobre la base d'un arquetip i un stemma codicum. Què és possible? El nostre objectiu només pot ser reconstruir la forma més vella del text a què sigui possible arribar sobre la base del material de manuscrit disponible".^[9]

El mateix Mahabharata (1.1.61) distingeix una porció principal de 24.000 versos, el Bharata, i el material secundari addicional, mentre l'Ashvalayana Grhyasutra (3.4.4) fa una distinció semblant. Es reconeixen com a mínim tres redaccions del text: Jaya (Victòria) amb 8.800 versos atribuïts a Vyasa, Bharata amb 24.000 versos recitats per Vaisampayana, i finalment el Mahabharata com recitat per Ugrasrava Sauti, amb més de 100.000 versos.^[10][11] Tanmateix, alguns estudiosos com John Brockington afirmen que Jaya i Bharata es refereixen al mateix text, i atribueixen la teoria de Jaya amb 8.800 versos a una malinterpretació d'un vers en Adiparvan (1.1.81).^[12]

La redacció se'n feu seguint principis formals en què el número 18 estructura el text. Així hi ha 18 llibres, tant el Bhagavadgita com el Narayaniya consten de 18 capítols, mentre que la batalla central dura 18 dies i es lliura entre 18 exèrcits participants (Mbh. 5.152.23). L'afegit de les darreres parts es pot datar per l'absència de l'Anushasana-parva i el Parva Virata en el "Manuscrit Spitzer".^{[note 2]} El text en sànscrit més antic que ha sobreviscut es data de l'Imperi kuixan.^[13]

És probable que la redacció amb 18 llibres tingués lloc al primer segle, i sembla haver coexistit temporalment una divisió alternativa en 20 parvas. La divisió en 100 subparvas (esmentat en Mbh. 1.2.70) és més antiga, i a la majoria dels parvas se li posa el nom d'un dels subparvas que el componen. L'Harivamsa són els dos darrers dels 100 subparvas, i era considerat un apèndix (khila) del Mahabharata.^[14]

Segons el que un personatge diu en 1.1.50, hi havia tres versions de l'èpica, Manu (1.1.27), Astika (1,3, subparva 5) i Vasu (1.57), que correspondrien a l'addició primera d'un marc de diàlegs i després d'un altre. La versió Vasu ometria escenes i comença amb el conte del naixement de Vyasa. La versió astika afegeix el material de la literatura bramànica sarpasattra i ashvamedha, introdueix el nom Mahabharata, i identifica Vyasa com l'autor del treball. Els redactors d'aquestes addicions eren probablement estudiosos de Pancharatrin que segons Oberlies (1998) en controlaven el text fins a la redacció final.

 

L'Adiparva inclou el sacrifici de serps (sarpasattra) de Janamejaya, que explica la seva motivació, detallant per què totes les serps estaven pensades per ser sacrificades, i per què malgrat això, encara hi ha serps. Aquest material sarpasattra fou considerat sovint un conte independent afegit a una versió del Mahabharata per "atracció temàtica" (Minkowski 1991), i es considerava que tenia una connexió especialment estreta amb la literatura brahmana vèdica. El Panchavimsha Brahmana (25.15.3) enumera els sacerdots d'oficiants d'un sarpasattra, entre que els quals Dhrtarashtra i Janamejaya, dos dels personatges principals del sarpasattra, i Takshaka, el nom d'una serp en el Mahabharata.^[15]

L'estat del text l'han descrit alguns indòlegs de principis del segle xx com desestructurat i caòtic. Hermann Oldenberg suposava que el poema original havia d'haver tingut alguna vegada una "força tràgica" immensa, però desestimava el text complet com un "caos horrible".^[16] El parer d'altres indòlegs de principis del segle xx no era tan favorable. Moritz Winternitz^[17] considerava que "només uns teòlegs sense poètica i escribans barroers" podrien haver barrejat parts d'origen divers en un conjunt desordenat.

Les primeres referències conegudes al Mahabharata i la seva part Bharata es remunten al sutra 6.2.38 de Pànini del segle iv aC i en l'Ashvalayana Grhyasutra (3.4.4). Això pot suggerir que el cor de 24.000 versos conegut com el Bharata, i una primera versió de l'estès Mahabharata, foren compostos pel segle iv aC.

Una menció de l'escriptor grec Dió Crisòstom sobre la poesia d'Homer que és cantada fins i tot a l'Índia^[18] sembla implicar que la Ilíada s'havia traduït al sànscrit. Tanmateix, els estudiosos ho han considerat, en general, com una evidència de l'existència d'un Mahabharata en aquesta data.^{[note 3]}

Diverses històries dins del Mahabharata prengueren identitat pròpia en la literatura clàssica en sànscrit. Per exemple, Abhijñānaśākuntalam del poeta Kalidasa, que va viure durant l'Imperi Gupta, es basa en una història precursora del Mahabharata. Urubhanga, una obra escrita per Bhāsa, que es considera que va viure abans que Kalidasa, es basava en la mort de Duryodhana amb la divisió de les seves cuixes per Bhima.

La inscripció de plaques de coure del maharajà Sharvanatha de Khoh (Districte de Satna, Madhya Pradesh) descriu el Mahabharata com a "col·lecció de 100,000 versos" (shatasahasri samhita).

La divisió en 18 parvas és la següent:

La historicitat de la Guerra de Kurukshetra és confusa. Molts historiadors calculen la data de la guerra de Kurukshetra a l'edat de ferro índia del segle x aC^[19] L'establiment de l'èpica té un precedent històric en edat del ferro a l'època des vedes, quan el regne de Kuru era el centre del poder polític, aproximadament del 1200 al 800 aC.^[20][21] Un conflicte dinàstic del període podria haver estat la inspiració del Jaya, sobre la qual es va fonamentar el corpus del Mahabharata, amb una batalla que finalment es veuria com un esdeveniment d'època.

La literatura purana presenta llistes genealògiques associades amb la narrativa Mahabharata, amb proves de dues menes, la primera és l'afirmació que van passar 1015 (o 1050) anys entre el naixement de Parikshit (El net d'Arjuna) i l'accés de Mahapadma Nanda, comunament datat el 382 aC, fet que suposa situar la batalla aproximadament el 1400 aC^[22] però això implicaria regnats de mitjana improbablement llargs per als reis llistats en les genealogies.^[23]

De la segona classe són les anàlisis de genealogies paral·lels al Purana entre els temps d'Adhisimakrixna (El besnet de Parikshit) i Mahapadma Nanda. Pargiter calculava 26 generacions fent una mitjana de 10 llistes dinàstiques diferents i, assumint 18 anys per la duració mitjana d'un regnat, suposava el 850 aC per a Adhisimakrixna, i el 950 aC per a la Guerra de Bharata.^[24]

Braj Basi Lal feu servir la mateixa aproximació amb una suposició més conservadora del regnat mitjà per calcular la data de 836 aC, i ho va relacionar amb les proves arqueològiques dels jaciments de la cultura de la ceràmica pintada de gris, amb una forta associació entre els estris de la cultura i els llocs esmentats en l'èpica.^[25]

S'han produït intents de datar els esdeveniments usant mètodes d'arqueoastronomia i, depenent de quins passatges són escollits i com s'interpreten, situarien els fets en un rang del quart al segon mil·lenni aC.^[26]

La data del quart mil·lenni té un precedent en el càlcul de l'època Kaliyuga, basada en conjuncions planetàries, per Aryabhata al 6è segle. La seva data de 18 de febrer de 3102 aC s'ha estès en la tradició índia (per exemple, la Inscripció d'aihole de Pulikeshi II, datada a Saka 556=634 Ce, afirma que han passat 3735 anys des de la batalla de Bharata.)^[27][28]

Una altra escola tradicional d'astrònoms i historiadors, representats per Vriddha-garga, Varahamihira (autor del ''brhatsamhita'') i Kalhana (autor del Rajatarangini), data la guerra de Bharata 653 anys després de l'època Kaliyuga, corresponent a 2449 aC.^[28]

El Mahabharata ofereix el primer exemple d'una guerra justa, que més tard seria fonamental en civilització tan llunyana com Europa. Un de cinc germans demana si el sofriment provocat per la guerra es pot justificar, i s'obre una llarga discussió entre els germans, establint criteris com proporcionalitat (els carros no poden atacar cavalleria, només a altres carros, no a gent en retirada), mitjans justos (sense fletxa enverinada o amb pues), causa justa (no atacar amb ràbia), i el tractament just de presoners i ferits.^[29]

La història principal és la lluita dinàstica pel tron d'Hastinapur, el regne governat pel clan de Kuru. Les dues branques de la família que participen en la lluita són els Kaurava i els Pandava. Encara que els Kaurava són la branca principal de la família, Duryodhana, el Kaurava més gran, és més jove que Yudhisthira, el Pandava més gran. Tant Duryodhana com Yudhisthira afirmen ser primer en línia per heretar el tron.

La lluita culmina en la gran batalla de Kurukshetra, en el qual els Pandaves surten victoriosos. La batalla produeix conflictes complexos de parentiu i amistat, conflictes de lleialtat i obligacions familiars sobre el que està bé, i el contrari.

El Mahabharata acaba amb la mort de Krixna, i el subsegüent final de la seva dinastia i l'ascensió dels germans Pandava a cel. També marca el començament de l'edat d'hindú de Kali (kali Yuga), la quarta i final edat de la humanitat, en la qual els grans valors i s'esmicolen, i la humanitat es dirigeix a la dissolució completa de l'acció correcta, moralitat i virtut.

Arshia Sattar manifesta que el tema central del Mahabharata, així com el Ramayana, és respectivament la divinitat oculta de Krixna i Rama i la seva revelació progressiva.^[30]

 

Shantanu, avantpassat del rei Janamejaya d'Hastinapur, té un curt matrimoni amb la deessa Ganga, amb qui té un fill, Devavrata (més tard anomenat Bhishma, un gran guerrer), que es converteix en l'hereu aparent. Molts anys més tard, quan Shantanu està de cacera, veu Satyavati i demana la seva mà al seu pare, el cap de pescadors. Aquest es nega a consentir el matrimoni llevat que Shantanu prometi fer qualsevol fill futur de Satyavati el rei a la seva mort. Per resoldre el dilema del seu pare, Devavrata accepta renunciar al seu dret al tron. Com el pescador no està segur que els fills del príncep compleixin la promesa, Devavrata també pren la promesa de celibat etern per garantir la promesa del seu pare.

Shantanu té dos fills amb Satyavati, Chitrngada i Vichitravirya. A la mort de Shantanu, Chitrangada es converteix en rei, que viu una curta vida però tranquil·la, i mor. Vichitravirya, el fill més jove, governa Hastinapur. Mentrestant, el rei de Benarés arranja un swayamvara per a les seves tres filles, oblidant-se de convidar la família reial d'Hastinapur. Per arranjar el matrimoni del jove Vichitravirya, Bhishma assisteix al swayamvara de les tres princeses Amba, Ambika i Ambalika, sense ser inconvidat, i les segresta. Ambika i Ambalika accedeixen a casar-se amb Vichitravirya.

Amba, la princesa gran, informa Bhishma que desitja casar-se amb el rei Shalva, a qui Bhishma havia derrotat el seu swayamvara, i Bhishma li dona permís per casar-s'hi, però Shalva es nega a casar-se amb ella, encara humiliat a les mans de Bhishma. Amba llavors retorna per casar-se amb Bhishma però és rebutjada a causa de la seva promesa de celibat. Amba s'enfurisma i es converteix en enemiga de Bhishma, responsable del seu rebuig. Més tard reneix per al Rei Drupada com Shikhandi (o Shikhandini) i provoca la caiguda de Bhishma, amb l'ajuda d'Arjuna, en la batalla de Kurukshetra.

Quan Vichitravirya mor jove sense cap hereu, Satyavati demana al seu primer fill Vyasa que engendri nens amb les vídues. La major, Ambika, tanca els seus ulls quan el veu, i així neix el seu fill Dhritarashtra cec. Ambalika es torna pàl·lida i exsangüe en veure'l, i així el seu fill Pandu neix pàl·lid i malaltís (el terme Pandu també pot significar ictèric.)^[31] A causa dels problemes físics dels primers dos nens, Satyavati demana a Vyasa que provi una vegada més. Tanmateix, Ambika i Ambalika envien la seva criada a l'habitació de Vyasa. Vyasa engendra un tercer fill, Vidura, de la criada. Neix sa i creix per ser un dels caràcters més assenyats en el Mahabharata. Serveix de primer ministre (Mahamantri o Mahatma) per al Rei Pandu i el Rei Dhritarashtra.

Quan els prínceps creixen, Dhritarashtra està a punt de ser coronat rei per Bhishma quan Vidura intervé i fa servir el seu coneixement de política per afirmar que una persona cega no pot regnar perquè no pot controlar i protegir els seus súbdits. El tron es dona llavors a Pandu a causa de la ceguesa de Dhritarashtra. Pandu es casa dues vegades, amb Kunti i Madri. Dhritarashtra es casa amb Gandhari, una princesa de Gandhara, que s'embena perpètuament els ulls per sentir el dolor que sent el seu marit. El seu germà Shakuni s'enfurisma per això i promet revenjar-se de la família Kuru. Un dia, quan Pandu s'està relaxant al bosc, sent el so d'un animal feréstec. Dispara una fletxa en direcció al so. Tanmateix la fletxa colpeix el savi Kindama, que el maleeix, dient-li que si participa en un acte sexual, morirà. Pandu llavors es retira al bosc junt amb les seves dues mullers, i el seu germà Dhritarashtra governa després, malgrat la seva ceguesa.

 

La dona més gran de Pandu, Kunti, havia estat beneïda pel savi Durvasa, podent invocar qualsevol déu fent servir un mantra especial, i feu servir aquesta benedicció per demanar a Dharma, el déu a la justícia, Vayu, el déu del vent, i Indra, el senyor dels cels, tenir més fills. Dona naixement a tres fills, Yudhisthira, Bhima i Arjuna, a través d'aquests déus. Kunti comparteix el seu mantra amb Madri, la reina més jove, que dona a llum els bessons Nakula i Sahadeva a través dels bessons d'Ashwini. Tanmateix, Pandu i Madri tenen relacions sexuals, i Pandu mor, i Madri mor a la seva pira funerària sense remordiment. Kunti cria els cinc germans, que són des de llavors coneguts com els germans Pandava.

Dhritarashtra tingué cent fills amb Gandhari, tots nascuts després del naixement de Yudhishtira. Aquests són els germans Kaurava, sent Duryodhana el major, i el segon Dushasana. Uns altres germans Kaurava eren Vikarna i Sukarna. La rivalitat i enemistat entre ells i els germans Pandava condueix a la guerra de Kurukshetra.

Després de la morts de Madri i Pandu, els Pandaves i la seva mare Kunti retornen al palau d'Hastinapur. Yudhisthira és fet Príncep Hereu per Dhritarashtra, amb fortes pressions del seu regne. Dhritarashtra que volia el seu propi fill Duryodhana es convertís en rei i deixa que la seva ambició entorpeixi la preservació de la justícia.

Shakuni, Duryodhana i Dusasana conspiren per lliurar-se dels Pandaves. Shakuni anomena l'arquitecte Purvanchan per construir un palau en materials inflamables com lac i ghee. Llavors disposa que els Pandaves i la Reina mare Kunti s'hi instal·lin, amb la intenció de calar-l'hi foc. Tanmateix, als Pandaves els adverteix Vidura, el seu oncle savi, a qui els envia un miner per cavar un túnel. S'escapen i s'amaguen. De nou a Hastinapur, els Pandaves i Kunti són suposats morts.^[32]

 

Mentre estaven amagats, els Pandaves s'assabenten d'un swayamvara que està tenint lloc per a la mà de la princesa Draupadī de Pāñcāla. Els Pandaves entren en la competició disfressats de brahmins. L'objectiu és disparar amb un poderós arc d'acer un objectiu al sostre, que és l'ull d'un peix artificial que es mou, mentre es mira el seu reflex a l'oli del terra. La majoria dels prínceps fallen, molts incapaços d'alçar l'arc, però Arjuna reïx. Els Pandaves tornen a casa i informen a la seva mare que Arjuna ha guanyat una competició i li demanen que mirin quin és el premi que porten de tornada. Sense mirar, Kunti els demana que comparteixin el que Arjuna hagi guanyat, i així Draupadi acaba sent la muller dels cinc germans.

Després del casament, els germans Pandava tornen a ser convidats a Hastinapura. Els ancians i els parents de la família Kuru negocien la divisió del regne, i els Pandavess obtenen un territori nou. Yudhishtira construeix una nova capital per a aquest territori a Indraprastha, però ni els Pandava ni els Kaurava són feliços amb l'acord.

Poc després, Arjuna s'escapa i es casa amb la germana de Krixna, Subhadra. Yudhishtira desitja establir la seva posició com rei i busca el consell de Krixna, qui l'instrueix, i després de la preparació i l'eliminació d'una oposició, Yudhishthira du a terme la cerimònia del rājasūya yagna i se'l reconeix així com preeminent entre els reis.

Els Pandaves fan que Mayasura construeixi per a ells un palau nou, el Danava.^[33] Conviden els seus cosins Kaurava a Indraprastha. Duryodhana camina al voltant del palau, i confon un paviment brillant amb aigua, i no el trepitja. Després que se li expliqui el seu error, veu una bassa, i suposa que no és aigua i cau. Draupadi es riu d'ell i el ridiculitza dient que això és a causa del seu pare cec Dhritrashtra, i decideix venjar la seva humiliació.

 

Shakuni, l'oncle de Duryodhana, disposa una partida de daus, jugant contra Yudhishtira daus trucats. Yudhishtira perd tota la seva riquesa i el seu regne. Llavors fins i tot es juga els seus germans, ell mateix, i finalment la seva muller com a servent. Els Kauraves eufòrics insulten els Pandaves indefensos i intenten desvestir Draupadi davant de la cort, però el seu honor és salvat per Krixna que miraculosament crea roba que supleix la que li treuen.

Dhritarashtra, Bhishma, i els altres ancians estan sangglaçats per la situació, però Duryodhana està decidit que no hi ha cap lloc per a dos prínceps hereus a Hastinapura. En contra dels seus desitjos, Dhritarashtra ordrena una nova partida de daus i s'exigeix que els Pandaves marxin a l'exili durant 12 anys, i durant el tretzè any havien de romandre ocults, i si eren descobert pels Kauraves, es forçaria el seu exili durant 12 anys més.

Els Pandaves passaren tretze anys en exili, on passen moltes aventures i preparen aliances per un possible conflicte futur. Passen el seu any final amagats a la cort de Virata, i es descobreixen just acabat l'any.

Al final del seu exili, intenten negociar un retorn a Indraprastha. Tanmateix, no ho aconsegueixen perquè Duryodhana objecta que foren descoberts mentre eren amagats, i no s'acordà el retorn del seu regne. La guerra es tornà inevitable.

 

Els dos bàndols convoquen vastos exèrcits en el seu suport, i els alineen a Kurukshetra per a una guerra. Els Regnes de Panchala, Dwaraka, Kasi, Kekaya, Magadha, Matsya, Chedi, Pandya, Telinga, i el Yadus de Mathura, i altres clans com el Parama Kambojas s'alien amb els Pandava. Els aliats dels Kaurava incloïen els reis de Pragjyotisha, Anga, Kekaya, Sindhudesa (incloent-hi Sindhus, Sauviras i Sivis), Mahishmati, Avanti a Madhyadesa, Madra, Gandhara, Bahlikas, Kambojas i molts altres. Abans de la declaració de guerra, Balarama havia expressat la seva infelicitat amb el conflicte que es desenvolupava, i va marxar en pelegrinatge i no participa en la batalla. Krixna participa en un paper no-combatent, com conductor de carro per a Arjuna.

Abans de la batalla, Arjuna, s'ha d'enfrontar amb el seu besavi Bhishma i el seu professor Drona a l'altre bàndol, té dubtes sobre la batalla i no pot alçar el seu arc de Gandeeva. Krixna entona un poema sobre les obligacions en la secció Bhagavad Gita de l'èpica.

Encara que inicialment seguien nocions cavalleroses de guerra, els dos costats aviat adopten tàctiques deshonroses. Al final dels divuit dies de batalla, només el Pandava Satyaki, Kripa, Ashwatthama, Kritavarma, Yuyutsu i Krixna sobreviuen.

 

Després de presenciar la massacre, Gandhari que havia perdut tots els seus fills, va maleir Krixna per ser un testimoni de l'anihilació de la seva família, i tot i ser diví i capaç d'aturar la guerra, no ho havia fet. Krixna accepta la maledicció, que s'inicia 36 anys més tard.

Els Pandaves, que havien governat el seu regne, decidiren renunciar a tot, i vestint pells i draps es retiraren a l'Himàlaia i pujaren al cel en la seva forma corporal, i un gos perdut viatjà amb ells. Un per un, els germans i Draupadi queien al seu camí. Cada cop que un ensopegava, Yudhishitra donava a la resta la raó de la seva caiguda (Draupadi donava suport a Arjuna, Nakula i Sahadeva eren vanitosos i orgullosos del seu aspecte, Bhima i Arjuna estaven orgullosos de les seves habilitats de força i tir amb arc, respectivament). Només el virtuós Yudhisthira, que ho havia intentat tot per evitar la massacre, i el gos romanen. El gos es revela com el déu Yama, i el porta al submón on veu els seus germans i la seva muller. Després d'explicar la naturalesa de la prova, Yama torna a Yudhishthira al cel i li explica que era necessari exposar-lo al submón perquè qualsevol governant ha de visitar el submón com a mínim una vegada. Yama llavors li assegura que els seus germans i muller es reunirien amb ell en el cel després que haguessin estat exposats al submón prou temps segons els seus vicis.

El net d'Arjuna Parikshit governa després d'ells i mor mossegat per una serp. El seu fill furiós, Janamejaya, decideix realitzar un sacrifici de serps (sarpasattra) per destruir les serps. És en aquest sacrifici que se li explica la història dels seus avantpassats.

Gradualment es desenvoluparen moltes versions regionals, diferint principalment només en detalls menors, o amb versos o històries subsidiàries afegides, que incloïen algunes versions de fora del subcontinent indi, com el Kakawin Bharatayuddha de Java. Les obres de teatre de carrer de tàmil terukkuttu i kattaikkuttu usen temes en llengua tàmil centrats en Draupadi.^[34]

Entre 1919 i 1966, estudiosos del Bhandarkar Oriental Research Institute de Poona, compararen els diversos manuscrits de l'Índia i l'estranger i editaren l'Edició Crítica del Mahabharata, amb 13.000 pàgines en 19 volums, seguits per l'Harivamsha en dos volums més i sis volums d'índex. Aquest és el text que es fa servir normalment en els estudis de referènciaMahabharata.^[35] Aquest treball s'anomena a vegades l'edició de 'Pune' o 'Poona' del Mahabharata.

 

L'escriptor tàmil Ramakrishnan ha escrit Uba Paandavam, un llibre aclamat per la crítica basat en el Mahabharata, que de la història en una manera no lineal des del punt de vista d'un viatger.

El novel·lista kanara S.l. Bhyrappa va escriure una novel·la en kanara, traduïda a la majoria de les llengües índies i l'anglès titulada Parva, donant una interpretació nova a la història de Mahabharata. Intentava entendre les pràctiques socials i ètiques en aquestes regions i relacionar-los amb la història del Mahabharata.

La novel·la de l'escriptor malai M. T. Vasudevan Nair Randamoozham (Segona Volta) explica el Mahabharata des del punt de vista de Bhima. Mrityunjay (Triomf sobre la mort), escrit per Shivaji Sawant és una novel·la amb Karna com el caràcter central de Mahabharata.

El Cinema indi, ha produït diverses versions de l'èpica des del 1920.^[36] El director Satyajit Ray pretenia dirigir una adaptació teatral de l'èpica, però el projecte mai no es va realitzar.^[37]

A la darreria de la dècada de 1980, la sèrie de televisió Mahabharat, dirigida per Ravi Chopra,^[38] fou emesa per la televisió nacional de l'Índia. Al Món occidental, una presentació coneguda de l'èpica és l'obra de Peter Brook de nou hores de durada, estrenada a Avinyó el 1985, i la seva versió de pel·lícula de cinc hores The Mahabharata de 1989.^[39]

Entre les reinterpretacions literàries del Mahabharata es troba el treball essencial de Shashi Tharoor titulat La Gran Novel·la índia, una novel·la literària, filosòfica, i política que superposa els moments essencials de la postindependència de l'Índia al segle xx als esdeveniments del Mahabharata.

El Mahabharata també fou reinterpretat per Shyam Benegal a Kalyug, una interpretació en l'actualitat.^[40]

Amar Chitra Katha va publicar una versió del Mahabharata en còmic de 1.260 pàgines.^[41]

Les interpretacions occidentals del Mahabharata inclouen Mahabharata de William Buck i Five Sons of King Pandu d'Elizabeth Seeger.

Als anys 1878-1880 se'n van traduir fragments al català a la revista Lo Gay Saber, i també l'any 1935, a cura de C.A.Jordana.^[42]

 

Es traduí al persa per ordre de l'emperador mogol Akbar entre 1761 i 1763 per Faizi i abd al-Kadir Badauni, anomenant-lo Razmnameh.^[44]

Bhasa, dramaturg en sànscrit del segle ii o III, escrigué dos obres en episodis al Marabharata, Urubhanga (Cuixa Trencada), sobre la lluita entre Duryodhana i Bhima, mentre Madhyamavyayoga (El Mitjà) sobre Bhima i el seu fill, Ghatotkacha. La primera obra important del segle xx fou Andha Yug (L'Època Cega), per Dharamvir Bharati, publicada el 1955. Començant per Ebrahim Alkazi s'ha dut a l'escenari per nombrosos directors. La novel·la en marathi de V. S. Khandekar Yayati (1960) i l'obra de debut de Girish Karnad Yayati (1961) són basats en la història del Rei Yayati trobat al Mahabharat.^[45] L'escriptor i dramaturg bengalí, Buddhadeva Bose va escriure tres obres basades en el Mahabharat, Anamni Angana, Pratham Partha i Kalsandhya^[46] Chitra Banerjee Divakaruni va escriure una versió de la perspectiva de Draupadi anomenada The Palace of Illusions: A Novel, publicada el 2008.

 

La versió del jainisme del Mahabharata es pot trobar en diversos textos com Harivamsapurana, Trisastisalakapurusa Caritra, Pandavacaritra i Pandavapurana.^[47] De la literatura canònica l'anterior Antakrddaah (8è canó) i Vrisnidasa (upangagama o cànon secundari) conté les històries de Neminatha (22è Tirthankara), Krixna i Balarama.^[48] El professor Padmanabh Jaini afirma que, a diferència dels Puranes, els noms Baladeva i Vasudeva no es restringeixen a Balarama i Krixna, si no que serveixen de noms de dos potents classes de germans que apareixen nou vegades en cada meitat dels cicles de la cosmologia Jain i governen la meitat de la terra com mig chakravartins. Jaini localitza l'origen d'aquesta llista de germans al Jinacharitra de Bhadrabahu swami segles IV aC i III aC.^[49] Segons la cosmologia de jain, Balarama, Krixna i Jarasandha són el novè i l'últim conjunt de Baladeva, Vasudeva, i Partivasudeva.^[50] La batalla principal no és el Mahabharata, sinó la baralla entre Krixna i Jarasandha, on aquest darrer mor a mans de Krixna. En el fons, el Pandaves i Balarama renuncien com monjos Jain i reneixen en els cels, mentre Krixna i Jarasandha reneixen a l'infern, seguint els principis del karma.^[51] El professor Jaini creu possible que a causa de la seva popularitat, als autors Jain els interessava rehabilitar Krixna. Els textos Jain pronostiquen que la seva estada kàrmica a l'infern s'acaba en el següent intermedi de cicle, renaixent com a Jain Tirthankara i assolint l'alliberament.^[50] Krixna i Balrama es mostren com contemporanis i cosins del 22è Tirthankara, Neminatha.^[52] Segons aquesta història, Krixna arranjà el matrimoni de Neminath amb Rajamati, la filla d'Ugrasena, però Neminatha, que simpatitzava amb els animals que s'havien de matar per al festí de celebració, va deixar la processó de cop i volta i va renunciar al món.^[53]

Símbols

• Home: caixa blava
• Dona: caixa vermella
• Pandavas: caixa verda
• Kauravas: caixa groga

Notes

• a: Shantanu fou un rei de la dinastia o regne Kuru. El seu matrimoni amb Ganga fou anterior al seu matrimoni amb Satyavati.
• b: El Pandu i Dhritarashtra foren adoptats per Vyasa després de la mort de Vichitravirya. Dhritarashtra, Pandu i Vidura eren els fills de Vyasa amb Ambika, Ambalika i una criada respectivament.
• c: Karna va néixer de Kunti a través de la seva invocació de Surya, abans del seu matrimoni amb Pandu.
• d: El Yudhishtira, Bhima, Arjuna, Nakula i Sahadeva foren reconeguts fills de Pandu però eren nascuts per la invocació de Kunti a diverses divinitats. Tots ells es casaven amb Draupadi (no mostrat en arbre).
• e: Duryodhana i els seus germans naixien alhora, i eren de la mateixa generació com els seus cosins de Pandava.

L'ordre de naixement dels germans es mostra correctament en l'arbre genealògic (d'esquerra a dreta), amb l'excepció de Vyasa i Bhishma, dels que l'ordre de naixement no es descriu, i Vichitravirya, que va néixer després d'ells. El fet que Ambika i Ambalika siguin germanes no es mostra en l'arbre genealògic. El naixement de Duryodhana va tenir lloc després del naixement de Karna, Yudhishtira i Bhima, però abans del naixement de la resta dels germans Pandava.

Alguns germans dels personatges mostrats han quedat fora per a la claredat; aquests inclouen Chitrngada, el germà més major de Vichitravirya. Vidura, germanastre de Dhritarashtra i Pandu.

Al Bhagavad Gita, Krixna explica a Arjuna les seves obligacions com un guerrer i príncep i explica detalladament les filososfies del Ioga^[54] i els Vedes, amb exemples i analogies. Això ha fet que el Bhagavad Gita sovint es tracti com una guia concisa de la filosofia hindú i com a guia pràctica de la vida.^[55] En els temps moderns, Swami Vivekananda, Bal Gangadhar Tilak, Mohandas Gandhi i molts altres el feren servir per ajudar-se a inspirar el Moviment d'independència de l'Índia.^[56][57]

• Badrinath, Chaturvedi. The Mahabharata : An Inquiry in the Human Condition, New Delhi, Orient Longman (2006)
• Bandyopadhyaya, Jayantanuja (2008). Class and Religion in Ancient India^{[Enllaç no actiu]}. Anthem Press.
• Basham, A. L.. The Wonder That Was India: A Survey of the Culture of the Indian Sub-Continent Before The Coming of the Muslims. Nova York: Grove Press, 1954. 
• Bhasin, R.V. "Mahabharata" published by National Publications, India, 2007.
• J. Brockington. The Sanskrit Epics, Leiden (1998).
• Buitenen, Johannes Adrianus Bernardus (1978). The Mahābhārata^{[Enllaç no actiu]}. 3 volumes (translation / publication incomplete due to his death). University of Chicago Press.
• Chaitanya, Krishna (K.K. Nair). The Mahabharata, A Literary Study, Clarion Books, New Delhi 1985.
• Gupta, Swarajya Prakash; Ramachandran, Kattalai Subrahmanyam. Mahabharata : myth and reality : differing views (en anglès). Agam Prakashan, 1976, p.57-58. ISBN 1845112830. 
• Hiltebeitel, Alf. The Ritual of Battle, Krishna in the Mahabharata, SUNY Press, New York 1990.
• Hopkins, E. W. The Great Epic of India, New York (1901).
• Jyotirmayananda, Swami. Mysticism of the Mahabharata, Yoga Research Foundation, Miami 1993.
• Katz, Ruth Cecily Arjuna in the Mahabharata, University of South Carolina Press, Columbia 1989.
• Keay, John. India: A History. Grove Press, 2000. ISBN 0-8021-3797-0. 
• Majumdar, R. C.. The History and Culture of the Indian People: (Volume 1) The Vedic Age. Londres: George Allen & Unwin Ltd., 1951. 
• Lerner, Paule. Astrological Key in Mahabharata, David White (trans.) Motilal Banarsidass, New Delhi 1988.
• Mallory, J. P (2005). In Search of the Indo-Europeans. Thames & Hudson. ISBN 0-500-27616-1
• Mehta, M. The problem of the double introduction to the Mahabharata, JAOS 93 (1973), 547–550.
• Minkowski, C.Z. Janamehayas Sattra and Ritual Structure, JAOS 109 (1989), 410–420.
• Minkowski, C.Z. 'Snakes, Sattras and the Mahabharata', in: Essays on the Mahabharata, ed. A. Sharma, Leiden (1991), 384–400.
• Oldenberg, Hermann. Zur Geschichte der Altindischen Prosa, Berlin (1917)
• Oberlies, Th. 'The Counsels of the Seer Narada: Ritual on and under the Surface of the Mahabharata', in: New methods in the research of epic (ed. H. L. C. Tristram), Freiburg (1998).
• Oldenberg, H. Das Mahabharata, Göttingen (1922).
• Pāṇini. Ashtādhyāyī. Book 4. Translated by Chandra Vasu. Benares, 1896. (sànscrit)(en anglès)
• Pargiter, Frederick Eden. Ancient Indian Historical Tradition. Londres: Oxford University Press, 1922. 
• Majumdar, Ramesh Chandra; Bhavan, Bharatiya Vidya; Pusalker, A.D.. The history and culture of the Indian people: The Vedic age. George Allen & Unwin, 1951. 
• Sattar, Arshia (transl.). The Rāmāyaṇa by Vālmīki. Viking, 1996, p.696. ISBN 9780140298666. 
• Sukthankar, Vishnu S. and Shrimant Balasaheb Pant Pratinidhi (1933). The Mahabharata: for the first time critically edited. Bhandarkar Oriental Research Institute.
• Sullivan, Bruce M. Seer of the Fifth Veda, Krsna Dvaipayana Vyasa in the Mahabharata, Motilal Banarsidass, New Delhi 1999.
• Sutton, Nicholas. Religious Doctrines in the Mahabharata, Motilal Banarsidass, New Delhi 2000.
• Utgikar, N. B. The mention of the Mahabharata in the Ashvalayana Grhya Sutra, Proceedings and Transactions of the All-India Oriental Conference, Poona (1919), vol. 2, Poona (1922), 46–61.
• Vaidya, R.V. A Study of Mahabharat; A Research, Poona, A.V.G. Prakashan, 1967
• Witzel, Michael, Epics, Khilas and Puranas: Continuities and Ruptures, Proceedings of the Third Dubrovnik International Conference on the Sanskrit Epics and Puranas, ed. P. Koskiallio, Zagreb (2005), 21–80.

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons

• 1992 traducció i comentaris per Swami Chinmayananda Arxivat 2008-07-05 a Wayback Machine. (en anglès)

• etext Arxivat 2010-03-23 a Wayback Machine. (metrical) Arxivat 2009-05-19 a Wayback Machine., entered by Muneo Tokunaga
• GRETIL etext Arxivat 2009-07-24 a Wayback Machine. (Muneo Tokunaga)
• Mahābhārata online Arxivat 2010-11-07 a Wayback Machine.