Llengües britòniques

Hi ha diversos tipus de fonts que ens proporcionen informació sobre les llengües britòniques. Quant a les llengües primerenques, trobem informació a les monedes, inscripcions i comentaris d'autors clàssics, així com en els topònims i noms de persona que aquests autors van citar. Quant a llengües més tardanes, trobem informació en les obres medievals i en els parlants nadius actuals d'aquestes llengües, i com en el cas de les llengües primerenques, en els topònims.

La branca també rep el nom de cèltic-P (com el gal) perquè el reflex del fonema protoindoeuropeu * k^w és p, en lloc de c com en el goidèlic. Aquesta nomenclatura sol implicar una acceptació de la hipòtesi del cèltic-P en lloc de la hipòtesi del cèltic insular.

Altres característiques destacables són:

• el tractament de -m, -n com a -am, -an.
• s- inicial seguida d'una vocal canvià a h-
• conservació de les nasals originals seguides de -t
• sp, sr, sv/sw esdevingueren f, fr, chw
• totes les altres s- inicials caigueren si precedien una consonant
• v esdevingué gw mentre que en goidèlic esdevingué f
• les plosives dobles esdevingueren fricatives: pp, cc, tt esdevingueren f, ch (c'h), th (z) si precedien una vocal o una líquida
• les plosives sordes simples i les sonores d, b i m en posició intervocàlica esdevingueren fricatives

Aquesta és la classificació lingüística de les llengües britòniques:

• Britònic comú
  • Picte (probablement)
  • Antic irlandès (possiblement)
  • Pre-Manx (possiblement)
  • Britó
    • Britó antic, que originà:
    • Romanobritó
    • Britònic oriental
    • Britònic occidental, que originà:
      • Cúmbric
      • Gal·lès
    • Britònic sud-occidental, que originà:
      • Bretó
      • Còrnic

Les principals llengües britòniques d'avui en dia són el gal·lès i el bretó - ambdós sobreviuen com a llengües comunitàries. El còrnic s'extingí a finals del segle xviii, però durant el segle xx començà un intent de reviure l'idioma que encara continua. També cal destacar el cúmbric, ja extingit, i possiblement el també extingit picte, tot i que és millor considerar aquest últim com un germà de les llengües britòniques. El difunt Kenneth H. Jackson argumentà als anys 50, a partir d'alguns dels pocs exemplars d'inscripcions sobre pedra que queden, que els pictes podrien haver parlat una llengua no indoeuropea, però alguns estudiosos actuals del picte no hi estan d'acord.

• Aleini M (1996). Origini delle lingue d'Europa.
• Dillon M and Chadwick N (1967). Celtic Realms.
• Filppula, M., Klemola, J. and Pitkänen, H. (2001). The Celtic roots of English, Studies in languages, No. 37, University of Joensuu, Faculty of Humanities, ISBN 9-5245-8164-7.
• Forster Pa and Toth A (2003). Towards a phylogenetic chronology of ancient Gaulish, Celtic and Indo-European. PNAS 100/15 9079-9084.
• Hawkes, J. (1973). The first great civilizations: life in Mesopotamia, the Indus Valley and Egypt, The history of human society series, London: Hutchinson, ISBN 0-09-116580-6.
• Jackson, K., (1994). Language and history in early Britain: a chronological survey of the Brittonic languages, 1st to 12th c. A. D, Celtic studies series, Dublin: Four Courts Press, ISBN 1-85182-140-6.
• Nichols and Gray (2004). Quantifying Uncertainty in a Stochastic Model of Vocabulary Evolution.
• Rivet A and Smith C (1979). The Placenames of Roman Britain.
• Vennemann T, (2003). Europa Vasconica – Europa Semitica. Berlin

• Ethnologue report for Brythonic languages