La Pinosa
Les Mines o Meners de la Pinosa és una antiga explotació minera de la comuna de Vallmanya, de la comarca del Conflent, a la Catalunya del Nord.
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| Dades | ||||
| Tipus | Mina  | |||
| Característiques | ||||
| Altitud | 1.358,9 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Vallmanya (Conflent) | |||
| Localització | Vessant occidental del Puig de l'Estella | |||
| ||||
| Monument inventariat en risc a França | ||||
Pertanyien a un conjunt de mines de ferro, juntament amb les de Vallestàvia, els Meners de les Índies i les de Vetera. Són[1] en el vessant occidental del puig de l'Estella a una altitud de 1.358,8 metres, en el massís del Canigó. Els seus edificis annexos són en ruïnes; la darrera ocupació fou a principis dels anys 40 del segle xx, quan s'hi refugià un grup de guerrillers procedents del sud dels Pirineus, que van col·laborar amb la Resistència francesa i protagonitzaren la Massacre de Vallmanya, on van morir almenys dos d'ells.
En l'actualitat les mines de la Pinosa estan incloses[2] en la Ruta del ferro del Canigó, organitzada i patrocinada pel MNACTEC.
Història
modificaLes mines havien estat explotades ja pels romans, i més endavant ho foren pels governs català i francès de forma esporàdica, fins que al segle xvi se'n reglamentaren concessions en parcel·les d'entre 5 i 57 hectàrees. La principal explotació es produí al llarg del segle xix, mentre que en el segle xx va anar davallant, fins que la mina es tancà definitivament el 1931.
L'explotació
modificaA començaments del segle xx, els germans Valentin, dos industrials alsacians, van modernitzar l'explotació per tal de fer-la rendible. Van construir una microcentral hidroelèctrica més avall, a la Ribera de la Rabassa, amb la finalitat d'alimentar d'electricitat la mina. Fou construït tot un poble a 1400 m alt, amb cantina, un dormitori, una fleca, una bòbila, una fusteria i una farga. L'extracció del mineral es feia a cel obert o per un conjunt de galeries situades fins a 170 m sota terra. Tanmateix, aquestes instal·lacions amb prou feines estigueren trenta anys actives.
El mineral n'era evacuat per cable aeri cap a l'estació de Repalona, situada en el camí actual d'accés des del Coll de Palomera, a la carretera D13, des d'on es traslladava per tren fins a l'estació de Formentera, situada damunt del vilatge de Montboló, en el costat meridional del Massís del Canigó. Finalment, el mineral extret era baixat mitjançant un cable aeri al Carreau de la mine, a Arles.
En el moment més fort de la producció hi estava empleat un centenar de minaires i de manobres, als quals cal afegir tots els treballadors dels mitjans de transport. La producció va arribar a ser de 40.000 tones de mineral anuals, cosa que va fer augmentar la població del vilatge de Vallmanya. Durant la Primera Guerra Mundial, els habitants minaires, mobilitzats al front de guerra, foren reemplaçats per minaires d'origen cabilenc o txecs. Amb el tancament, el 1931, Vallmanya va veure partir cap a d'altres destins una gran part de la població.
Mineralogia
modificaA les mines de la Pinosa s'han descrit bàsicament sis espècies minerals diferents: aragonita, calcita, goetita, hematites, limonita i siderita. Es tracta de roques sedimentàries[3] de l'Ordovicià - Cambrià, del Paleozoic (443,8 - 541 abans de la nostra era).
Referències
modifica- ↑ Les Mines de la Pinosa en els ortofotomapes de l'IGN
- ↑ «La Ruta del ferro del Canigó, del MNACTEC». Arxivat de l'original el 2018-10-13. [Consulta: 13 octubre 2018].
- ↑ Segons el Geological Survey of Canada. Generalized geological map of the world and linked databases. doi:10.4095/195142. Open File 2915d. [18].
Bibliografia
modifica- Becat, Joan. «187 - Vallmanya». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. II. Montoriol-el Voló. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032.
- Berbain, C.; Favreau, G.; Aymar, J. «Mines et minéraux des Pyrénées-Orientales et des Corbières». Association Française de Microminéralogie Ed. [París], 2005, pàg. 128-129.
- Chevalier, Ph.; Gourbeault, Y.; Galvier, J. «Le gisement de fer de Batère, Pyrénées-Orientales, France». Le Règne Minéral, núm. 24, 1998, pàg. 5-18.
- Lacroix, A. «Minéralogie de la France et de ses colonies, Tome III». Librairie Polytechnique, Ch. Béranger Editeur [París], 1910, pàg. 608.
- Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Vallmanya». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8.
- Taurinyà, Jaume. «Les mines de ferro de la vall de la Llentillà (Canigó)». A: Art i Història al Pirineu: 13es Trobades Culturals Pirinenques: 77-80. Andorra: Societat Andorrana de Ciències, 2017.
Enllaços externs
modifica- Breu descripció i fotografies (anglès)
- Informació a MinerAtlas (francès)
- Història moderna de les mines de Vetera i de la Pinosa Arxivat 2018-10-13 a Wayback Machine. (francès)