Usuari:Manlleus/L'edat de la raó

El llibre de Thomas Paine seguia la tradició del deisme britànic d'inicis del segle xviii. Aquests deistes, encara que mantenien posicions individuals diferents, compartien un conjunt d'hipòtesis i arguments que Paine va articular en L'edat de la raó. La posició més important que vinculava als defensors del deisme abans descrits era la seva trucada a la «investigació racional lliure» en tots els temes i, especialment, en els religiosos. Sostenien que el cristianisme primitiu s'havia fundat sobre la llibertat de consciència, reivindicaven la tolerància religiosa i la fi de la persecució per motius de religió, exigien d'igual manera que el debat es recolzés en la raó i en la racionalitat. Abraçaven una visió newtoniana del món, és a dir, creien que totes les coses de l'univers, fins al mateix Déu, havien d'obeir les lleis de la naturalesa. Els seguidors d'aquesta postura religiosa argumentaven que sense un concepte de llei natural les explicacions sobre els processos de la naturalesa descendirien al nivell de la irracionalitat. Aquesta creença en la llei natural els va conduir de l'escepticisme cap als miracles; els miracles necessitaven ser observats per ser validats, els deistes rebutjaven la part de la Bíblia on s'expliquen els miracles i sostenien que aquestes evidències no eren suficients ni necessàries per demostrar l'existència de Déu. En la mateixa línia, els escrits d'aquests autors insistien que Déu era solament l'argument cosmològic, causa primera o Primer Motor i no una deïtat que interferís en la vida quotidiana dels individus. D'aquesta manera, rebutjaven l'afirmació que només hi havia una «veritat» religiosa revelada o una única fe veritable; la religió només podia ser «senzilla, evident, ordinària i universal» si és que havia de ser el producte lògic d'un Déu benèvol. Feien, doncs, una distinció entre les «religions revelades» (que rebutjaven), d'un déu benévol del cristianisme, i la «religió natural», un conjunt de creences universals derivades del món natural que demostraven l'existència de Déu (que ells acceptaven; raó per la qual no eren ateus).^[1]

Mentre alguns deistes acceptaven la revelació, la majoria sostenia que la restricció de la revelació a petits grups, o fins i tot a una sola persona, limitava el seu poder explicatiu. A més, molts consideraven que les revelacions cristianes, en particular, eren contradictòries i irreconciliables. Segons aquests escriptors, la revelació podia reforçar les proves de l'existència de Déu, ja evident al món natural, però amb més freqüència fomentava la superstició entre les masses. La majoria d'ells sostenia que els sacerdots havien corromput deliberadament el cristianisme en el seu propi benefici, mitjançant la promoció i l'acceptació dels miracles, rituals innecessaris i doctrines il·lògiques i perilloses (aquestes acusacions en general es referien al priestcraft, quelcom així com «clergat», un terme pejoratiu usat pels deistes per denunciar «intrigues sacerdotales»). La pitjor d'aquestes doctrines era la del pecat original amb la qual, segons ells, els líders religiosos havien esclavitzat a la població humana en convèncer a les persones que precisaven l'ajuda del sacerdot per superar la seva naturalesa pecaminosa. Els deistes, per tant, es consideraven a si mateixos com a intel·lectuals libertadors.^[2]

 

Quan en 1794 es va publicar la primera part de L'edat de la raó, molts ciutadans britànics i francesos s'havien desil·lusionat de la Revolució francesa. El regnat del terror havia començat, Lluís XVI i Maria Antonieta havien estat jutjats i executats i Gran Bretanya estava en guerra amb França. Els pocs britànics radicals que encara donaven suport a la Revolució francesa i els seus ideals eren vists amb profunda sospita pels seus compatriotes. L'edat de la raó pertany a aquesta etapa posterior i més radical de la reforma política britànica, que abraçava obertament el republicanisme i l'ateisme i que exemplifiquen textos com el de La justícia política de William Godwin (1793). A mitjan dècada les veus moderades havien desaparegut: En 1791 havia mort Richard Price, el clergue dissident el sermó del qual sobre la llibertat política havia inspirat les Reflexions sobre la Revolució Francesa (1790) d'Edmund Burke, i Joseph Priestley es va veure obligat a fugir a Amèrica després que la multitud cremés la seva casa i la seva església.^[3]

El govern conservador, liderat per William Pitt, va respondre a aquesta creixent radicalització processant a diversos reformistes per libel sediciós i traïció a la pàtria, en els famosos judicis per traïció de 1794. Després dels judicis i de l'atac a Jordi III, els conservadors van aconseguir aprovar la Llei de Reunions Sedicioses i a la Llei de Pràctiques Deslleials (també conegudes com les «dues actes»). Aquestes actes prohibien el dret de reunió per als grups radicals, com La Societat de Corresponents de Londres (LCS) i van encoratjar les denúncies contra els radicals per declaracions «calumnioses i sedicioses». Per por de les persecucions, i desencantats amb la revolució francesa, molts reformistes van deixar la causa. La LCS, que anteriorment havia unificat a dissidents religiosos i polítics reformistes, es va fracturar quan Francis Place i altres dirigents van ajudar a Paine a publicar L'edat de la raó; els membres més religiosos de la societat es van retirar en senyal de protesta i la LCS va perdre al voltant d'una cinquena part dels seus membres.^[4]

En desembre de 1792, la segona part de Els drets de l'home de Paine va ser declarada sediciosa en Gran Bretanya i es va veure forçat a fugir a França amb la finalitat d'evitar la seva detenció. Consternat pel gir de la revolució francesa cap al laïcisme i l'ateisme, va compondre la primera part de L'edat de la raó entre 1792 i 1793:

Encara que Paine va escriure el llibre pels francesos, l'hi va dedicar als seus «amics ciutadans dels Estats Units d'Amèrica», al·ludint al seu vincle amb els revolucionaris americans.^[6]

No se sap amb certesa quan va escriure Paine la primera part. Segons els estudiosos Edward Davidson i William Scheick, Thomas Paine probablement va redactar el primer esborrany a la fi de 1793,^[6] però segons el seu biògraf David Hawke, hauria estat a principis de 1793.^[7] Tampoc és clar si l'edició francesa de la primera part es va publicar en 1793.^[6] François Lanthenas, que va traduir L'edat de la raó al francès en 1794, va escriure que va ser publicada per primera vegada a França en 1793, però no s'ha pogut identificar categòricament cap llibre que s'ajusti a aquesta descripció.^[8] Joel Barlow va publicar la primera edició en anglès de la primera part en 1794, en Londres, venent-la a només tres penics.

Mentre els jacobins, una poderosa facció revolucionària de França, van considerar Paine massa moderat i el van empresonar. Va estar pres durant deu mesos i va ser condemnat a la guillotina. Va aconseguir escapar de la mort per casualitat, ja que el signe de la seva execució no estava ben col·locat en la porta de la seva cel·la.^[9] Quan James Monroe va garantir la seva posada en llibertat en 1794, va començar immediatament a treballar en la segona part de L'edat de la raó, malgrat la seva fràgil salut. La segona part va ser publicada per primera vegada a Londres per H. D. Symonds, en una edició clandestina, a l'octubre de 1795. A l'any següent, Daniel Isaac Eaton va publicar la primera i segona part i les va vendre al preu d'un xíling i sis penics. Eaton posteriorment es va veure obligat a fugir als Estats Units després d'haver estat declarat culpable de difamació sediciosa per la publicació d'altres obres radicals.^[10] El mateix Paine va finançar l'enviament de 15.000 exemplars de la seva obra als Estats Units. Més tard, Francis Plau i Thomas Williams van col·laborar en una edició que va vendre prop de 2.000 còpies. Williams també va publicar la seva pròpia edició, però el govern britànic ho va incriminar i va confiscar els pamflets.^[11]

A la fi de l'dècada de 1790, Thomas Paine va viatjar de França als Estats Units, on va escriure la tercera part de l'obra: Un examen dels passatges del Nou Testament, citant les profecies relatives a Jesucrist de l'Antic Testament. Tement represàlies desagradables i fins i tot violentes, Thomas Jefferson va convèncer a Paine de no publicar la tercera part en 1802. Cinc anys després, Paine va decidir fer-ho malgrat saber la reacció que causaria.^[6]

Després de la condemna d'un any de treballs forçats a Thomas Williams per haver publicat L'edat de la raó en 1797, cap edició es va vendre obertament a Gran Bretanya fins a 1818, quan Richard Carlile la va incloure en una edició de l'obra completa de Paine. El preu era d'un xíling i sis penics, i la primera impressió de 1.000 exemplars es va vendre en un mes. Immediatament, va publicar una segona edició de 3.000 exemplars. Igual que Williams, Carlile va ser perseguit per fer un libel sediciós i blasfem. A Gran Bretanya, les persecucions entorn de L'edat de la raó van durar trenta anys des de la primera edició, afectant nombrosos editors i més d'un centenar de llibreters.^[12]

L'edat de la raó es divideix en tres parts. En la primera part, Paine esbossa un resum dels seus principals arguments i la seva personal professió de fe. En les parts II i III analitza seccions específiques de la Bíblia per demostrar que aquesta no és la paraula revelada de Déu.

 

Al començament de la primera part de L'edat de la raó, Paine exposa la seva personal professió de fe, a imitació del credo cristià:

L'exposició de Paine resumeix molts dels temes principals de la resta del text: una ferma creença en un Déu creador, el seu escepticisme pel que fa a la majoria de les pretensions sobrenaturals (aquí la vida futura; més endavant en el text, els miracles); la convicció que les virtuts han de derivar de la consideració pels altres en lloc d'en un mateix; l'animositat contra les institucions religioses corruptes i una èmfasi en el dret de consciència de l'individu.^[14]

Paine inicia L'edat de la raó enfrontant-se a la revelació. La revelació, afirma, només pot ser verificada per cadascun dels destinataris del missatge i, per tant, és una feble evidència de l'existència de Déu. Paine rebutja profecies i miracles, escrivint que «és una revelació per a la primera persona i rumors per tots els altres i, per tant, no estan obligats a creure-la».^[15] Així mateix, indica que les revelacions cristianes semblen haver canviat al llarg del temps per adaptar-se a les canviants circumstàncies polítiques. En instar als seus lectors a usar la raó en comptes de dependre de la revelació, Paine sosté que l'única prova fiable, invariable i universal de l'existència de Déu és el món natural. «La Bíblia dels deístas», diu, no ha de ser una invenció humana com la Bíblia, sinó més aviat una invenció divina: «la Creació».^[16] Paine porta aquest argument més lluny àdhuc, mantenint que han d'aplicar-se a la Bíblia les mateixes regles de la lògica i les normes de les proves que regeixen l'anàlisi de textos laics. En la Part II de L'edat de la raó, farà exactament això, mostrant moltes contradiccions de la Bíblia.^[17]

Paine posa en dubte el caràcter sant de la Bíblia, analitzant-la com qualsevol altre llibre. Per exemple, en la seva anàlisi del Llibre dels Proverbis, sosté que aquestes paraules són «en subtilesa, [...] inferiors als proverbis castellans, i no gaire més prudents i concises que els de l'americà Franklin».^[18] Descriu la Bíblia com una «fabulosa mitologia». Paine es pregunta si va ser realment revelada als seus escriptors i posa en dubte que els escriptors originals puguin ser coneguts; així, rebutja la idea que Moisès escrivís el Pentateuco. Utilitzant mètodes que no eren habituals en els estudis bíblics del segle xix. Paine analitza la coherència interna de la Bíblia i posa en dubte la seva exactitud històrica, i conclou que no va ser inspirada per Déu.^[19] Sosté que l'Antic Testament i el Nou Testament han de ser falsos perquè presenten un Déu tirànic. «La història del mal» que narra la Bíblia convenç a Paine que és simplement una nova col·lecció de mites escrits per éssers humans i no la paraula de Déu revelada. Els arguments de Paine contra la Bíblia sovint resten força a les seves pròpies obres anteriors, les quals depenen, en gran mesura, de citar les Escriptures. Com escriu David Wilson, especialista en l'obra de Paine: «Paine sacrifica sovint la coherència lògica en favor de la controvèrsia immediata».^[20]

Paine també s'ocupa de les institucions religioses i culpa als sacerdots per la seva ànsia de poder i riquesa i a l'Església per la seva oposició a la investigació científica. Segons ell, la història del cristianisme es caracteritza per la corrupció i l'opressió.^[21] Paine critica les tiràniques accions de l'Església de la mateixa manera que havia criticat als governs en Els drets de l'home i El sentit comú, argumentant que «la teoria cristiana és poc més que la idolatria dels antics adoradors de mites, acomodada al poder i els seus beneficis».^[22] Aquest tipus d'atacs distingeixen el llibre de Paine d'altres llibres deistes que tenen menys interès a impugnar a la política social i a les jerarquies.^[23] Sosté, així mateix, que l'Església i l'Estat són una única institució corrupta que no actua a favor dels interessos del poble: ambdós han de ser radicalment modificats.

 

Com ha escrit Jon Pixi, un especialista en radicalisme britànic: «Paine creia que una revolució en la religió era el corol·lari natural, fins i tot el prerequisit, d'una revolució política totalment reeixida».^[25] Paine presenta una visió, en paraules de Davidson i Scheick, d'«una era de llibertat intel·lectual en què la raó triomfaria sobre la superstició, en què les llibertats naturals de la humanitat reemplaçarien el poder sacerdotal i la reialesa, que eren efectes secundaris tant de ximples llegendes gestionades políticament com de supersticions religioses».^[26] Aquesta és la visió que els especialistes han cridat «mil·lenarisme laic» de Paine, que apareix en totes les seves obres: ell acaba Els drets de l'home, per exemple, amb la declaració: «Des del que veiem ara, cap reforma al món polític ha de ser considerada poc probable. És una edat de revolucions, en la qual tot es pot intentar».^[27] Paine «transformava la visió protestant milenarista de l'autoritat de Crist sobre la Terra en una imatge secular de la utopia», posant l'accent en les possibilitats de «progrés» i «perfectibilitat humana» que la humanitat podia aconseguir, sense l'ajuda de Déu.^[28]

Encara que a Paine li agradava dir que havia llegit molt poc, els seus llibres desmenteixen aquesta declaració.^[29] L'edat de la raó té les seves arrels intel·lectuals en la tradició de David Hume, Spinoza i Voltaire. Atès que Hume ja havia realitzat diversos dels mateixos «atacs morals contra el cristianisme» que Paine va popularitzar en el seu llibre, els experts han arribat a la conclusió que, probablement, Paine llegís les obres sobre religió de Hume o, almenys, hagués sentit parlar d'elles en el cercle de Joseph Johnson.^[29] Paine hauria estat especialment atret per la descripció de Hume de la religió com «una positiva font del mal en la societat» que «conduïa als homes a la divisió en faccions, a ser ambiciosos i intolerants».^[30] De major influència encara en Paine va ser el Tractat teològic-polític de Spinoza (1678). Paine hauria rebut les idees de Spinoza a través de les obres d'altres deístas del segle xviii, entre ells Conyers Middleton.^[31] A Paine molt probablement li era familiar l'enginy burlesco de Voltaire i altres obres de "filòsofs" deístas francesos.

Encara que aquestes grans tradicions filosòfiques exerceixen clares influències en L'edat de la raó, Paine té el seu major deute intel·lectual amb els deístas anglesos de principis del segle xviii, com Peter Annet.^[32] John Toland va reivindicar l'ús de la raó en la interpretació de les Escriptures, Matthew Tindal va argumentar contra la revelació, Middleton va descriure la Bíblia com una mitologia i va posar en dubte l'existència dels miracles; Thomas Morgan havia discutit les pretensions de l'Antic Testament, Thomas Woolston va qüestionar la credibilitat dels miracles i Thomas Chubb va argumentar que el cristianisme mancava de moralitat. Tots aquests arguments apareixen en el llibre de Paine, encara que de manera menys coherent.^[33]

La característica més distintiva de L'edat de la raó, igual que totes les obres de Paine, és el seu estil lingüístic. L'historiador Eric Foner sosté que les obres de Paine «forgen un nou llenguatge polític» destinat a apropar la política al poble, utilitzant «un estil clar, senzill i directe».^[34] Paine ha creat «una nova visió, una imatge utòpica d'una societat igualitària i republicana» i el seu llenguatge reflecteix aquests ideals.^[34] Va donar origen a expressions com a «drets humans», «l'edat de la raó» i «els temps que posen a prova les ànimes dels homes» (the times that try men's souls).^[35] Foner també sosté que, en el llibre de Paine, «el deisme va aportar un nou to agressiu i explícitament anticristià».^[35] Ho va fer mitjançant l'ús d'un llenguatge «vulgar» (això és, «baix» o «popular»), un to irreverent, fins i tot una retòrica religiosa.

En una carta dirigida a Elihu Palmer, un dels seus més fidels seguidors als Estats Units, Paine descriu part de la seva filosofia retòrica:

La retòrica de Paine tenia un gran atractiu, el seu estil incisiu era «capaç de construir ponts entre les cultures de la classe treballadora i classe mitjana» i convertir-se en cites comunes.^[37] Parteix del que fa que l'estil de Paine sigui tan memorable és el seu ús efectiu de la repetició i les preguntes retòriques, a més de la profusió d'«anècdotes, ironia, paròdia, sàtira, confusió encoberta, temes populars, el vocabulari específic, i... les apel·lacions al sentit comú».^[38] L'estil col·loquial de Paine arrossega al lector a entrar en el text. El seu ús del pronom «nosaltres» transmet la «il·lusió que ell i els lectors comparteixen el treball de construir l'argument».^[39] A través d'aquesta èmfasi en la presència del lector i deixar les imatges i els arguments a la meitat, anima als seus lectors de Paine a completar-los de forma independent.^[40]

 

L'element més característic de l'estil de Paine en L'edat de la raó és la seva vulgaritat. En el segle xviii la «vulgaritat» s'associava a les classes mitjanes i baixes, i no amb l'obscenitat; així, quan Paine celebra el seu estil «vulgar» i els seus crítics ho ataquen, la controvèrsia és sobre l'accessibilitat, i no sobre blasfèmias. Per exemple, Paine descriu La Caiguda de la següent manera:

El to irreverent que Paine va combinar amb aquest estil vulgar va distingir la seva obra de la dels seus predecessors. Va llevar el «deisme de les mans de l'aristocràcia i dels intel·lectuals i l'hi va donar al poble».^[42]

L'apel·lació retòrica de Paine al «poble» va atreure gairebé tanta crítica com la seva ridiculització de la Bíblia. El bisbe Richard Watson, obligat a abordar a aquesta nova audiència en la seva influent resposta a Paine, An Apology for the Bible, escriu: «Jo, intencionadament, escric aquestes línies i les següents en una forma popular, amb l'esperança que també elles puguin tenir la sort de ser llegides acuradament per aquesta classe de lectors, per als quals el seu treball sembla particularment calculat, i que són els més susceptibles de ser danyats per ell.»^[43] Però no només era l'estil el que interessava a Watson i a uns altres, sinó també el baix preu del llibre de Paine. En un judici per sedició a principis dels anys 1790, el fiscal general va tractar de prohibir a Thomas Cooper que publiqués la seva resposta a les Reflexions sobre la revolució de França de Burke, argumentant que «encara que no calgués adoptar cap excepció amb aquest pamflet estant en mans de les classes superiors, el govern, no obstant això, no permetria que aparegui a un preu que assegurés la seva circulació entre el poble».^[44] Preocupacions similars van conduir a la persecució dels qui imprimien, publicaven i distribuïen L'edat de la raó.

 

L'estil de Paine no només era «vulgar», també era irreverent. Per exemple, Paine descriu a Salomón com un libertino, que «va ser enginyós, pomposo, disoluto i, al final, malenconiós», que «va viure ràpid i va morir, cansat del món, a l'edat de cinquanta-vuit anys».^[45] Si bé molts deístas britànics anteriors havien utilitzat un estil ridiculizante per atacar a la Bíblia i el cristianisme, la d'ells era una perspicàcia refinada, en comptes del nítid humor que Paine emprava. Van ser els primerencs deístas mediocres, i no els de l'elit educada, els que van iniciar l'estil ridiculizante que faria famós a Paine.^[46]

Era aquest to «ridiculizante» de Paine el que més va molestar els membres del clergat. Com l'expressa John Redwood, un estudiós del deisme: «L'edat de la raó tal vegada podria cridar-se més eloqüent i adequadament L'edat del ridícul, perquè era el ridícul, no la raó, el que posava en perill a l'Església»^[47] Significativament, en el seu Apology, Watson amonesta directament a Paine pel seu to escarnecedor:

L'educació quàquera de Paine ho va predisposar a un pensament deísta al mateix temps que a un posicionament ferm dins de la tradició religiosa dels dissidents anglesos. Paine va reconèixer que ell estava en deute amb la seva formació quàquera pel seu escepticisme, però l'estima dels quàquers per la franquesa, un valor expressat tant explícitament com implícitament en L'edat de la raó, van influir en la seva escriptura fins i tot més. Com va afirmar l'historiador I. P. Thompson, «Paine va ridiculitzar l'autoritat de la Bíblia amb arguments que el miner o la camperola podien comprendre».^[49] La seva descripció de la història de la concepció virginal desmitifica el llenguatge bíblic, i argumenta que María va anar només una infeliç dona desafortunada: «és la història d'una jove promesa en matrimoni, i durant aquest compromís, parlant en un llenguatge senzill, és pervertida per un fantasma».^[50] Els relats quàquers de conversions també van influir en l'estil del llibre de Paine. Davidson i Scheick sostenen que la seva «declaració introductòria de propòsit, ardent sentit d'inspiració interior, expressió declarada de consciència, i intenció evangèlica d'instruir a uns altres», recorden les confessions personals dels quàquers nord-americans.^[51]

Paine treu partit de molta retòrica religiosa a part de la relacionada amb el cuaquerismo en L'edat de la raó. La més important és el llenguatge milenarista que atreia els lectors de classes més baixes. Afirmant que el veritable llenguatge religiós és universal, Paine utilitza elements de la tradició retòrica cristiana per minar a les jerarquies religioses que es perpetuen.^[52] La qualitat de l'escriptura sermonal de Paine és un dels seus trets més recognoscibles. Sacvan Bercovitch, una estudiosa del sermó, sosté que els escrits de Paine sovint s'assemblen a les lamentacions del "sermó polític" o jeremiada. Sosté que Paine es val de la tradició puritana en la qual «la teologia està vinculada a la política i la política al progrés del regne de Déu».^[53] Una raó per la qual l'estil d'escriptura de Paine era així, va poder haver estat perquè durant algun temps anava predicador metodista, encara que aquest fet no s'ha pogut verificar.^[54]

 

L'edat de la raó va provocar una reacció hostil de la majoria dels lectors i crítics, encara que la intensitat de l'hostilitat variava en cada localitat. Va haver-hi quatre factors principals que van provocar aquesta animositat: Paine negava que la Bíblia fos un text sagrat i inspirat per Déu; sostenia que el cristianisme era una invenció humana; la seva capacitat de dirigir a un gran nombre de lectors espantava els poderosos; i la seva manera irreverent i satírica escriure sobre el cristianisme i la Bíblia ofenia a molts creients.^[55][56]

L'edat de la raó de Paine va encendre la ira dels britànics prou com para no només iniciar una sèrie d'accions judicials de part del govern, sinó també una guerra de pamflets. Al voltant de cinquanta respostes desfavorables van aparèixer ja entre 1795 i 1799 i encara en 1812 es publicaven refutacions. Moltes d'elles responien específicament a l'atac de Paine a la Bíblia en la Part II (quan Thomas Williams va ser processat per imprimir la Part II, va resultar evident que la seva circulació havia superat amb escreix la de la Part I).^[57] Encara que els crítics responien a l'anàlisi de Paine de la Bíblia, normalment no abordaven els seus arguments concrets. En lloc d'això, advocaven per una lectura literal de la Bíblia, citant la llarga història de la Bíblia com a prova de la seva autoritat. També publicaven atacs ad hominem contra Paine, descrivint-li «com un enemic del bon pensament i de la moralitat de la gent decent i il·lustrada».^[58] Dissidents com Joseph Priestley, que havien fet seus els arguments dels Drets de l'Home, s'allunyaven dels presentats en l'obra de Paine. Fins i tot la revista liberal Analytical Review es va mostrar escèptica enfront de les asseveracions de Paine i es va distanciar del llibre. El deisme de Paine era simplement massa radical per a aquests reformistes més moderats, que temien «tacar-se» amb la brotxa de l'extremisme.^[59]

 

Malgrat l'al·luvió de respostes antagòniques al llibre de Paine, alguns estudiosos han sostingut que l'obra deísta de Constantin Volney Les ruïnes (The ruins) (van aparèixer traduccions d'extractes de l'original francès en la premsa radical, com en els periòdics Pig's Meat de Thomas Spence i Politics for the people de Daniel Isaac Eaton) va ser en realitat més influent que L'edat de la raó.^[60] Segons David Bindman, The Ruins «a Anglaterra va aconseguir una popularitat comparable als mateixos Drets de l'Home».^[61] No obstant això, un ministre es va queixar que «la corrupció provocada per la propagació d'una tan perniciosa publicació [L'Edat de la Raó] era infinitament superior a la qual poguessin generar el sufragi limitat i dels parlaments septeniales» (altres causes populars de reforma).^[62]

No va ser sinó fins al judici en 1818 de Richard Carlile per publicar el text de Paine quan aquest va esdevenir «l'anti-Bíblia de tots els agitadors infidels de classe baixa del segle xix».^[63] Encara que el llibre s'havia estat venent bé abans del judici, una vegada Carlile va ser detingut i acusat, 4.000 còpies es van vendre en pocs mesos.^[64] En el judici pròpiament dit, que va embogir als mitjans de comunicació, Carlile va llegir la totalitat de l'obra de Paine en l'expedient judicial, assegurant així una difusió encara major. Entre 1818 i 1822, Carlile va dir haver «posat en circulació prop de 20.000 exemplars de L'edat de la raó».^[65] Igual que en els anys 1790, era l'idioma el que més irritava a les autoritats en 1818. Com assenyala Joss Marsh en el seu estudi de la blasfèmia al segle xix, «en aquests judicis, es reconfigurà l'anglès pla com alguna cosa 'abusiu' i 'escandalós' de si mateix. La lluita de L'edat de la raó gairebé va marcar l'hora en la qual les paraules 'pla', 'bast', 'comú' i 'vulgar' van adquirir un sentit pejoratiu.»^[66] Carlile va ser jutjat culpable de blasfèmia i condemnat a un any de presó, però en comptes d'això va passar sis anys en ella, perquè es va negar a les «condicions legals» en relació al seu alliberament.^[67]

La nova retòrica de Paine va venir a dominar el periodisme radical popular vuitcentista, en particular el dels librepensadorés, els cartistas i owenistas. El seu llegat es pot veure en el periòdic radical The Black Dwarf [«El nan negre»] de Thomas Wooler, nombrosos periòdics i revistes de Richard Carlile, les obres radicals de William Cobbett, les revistes de Henry Hetherington The Penny Papers i The Poor Man's Guardian, les obres del cartista William Lovett, els periòdics i llibres sobre l'owenismo de George Holyoake i el New Reformer de Charles Bradlaugh.^[68] Un segle després de la publicació de L'edat de la raó, encara s'emprava la retòrica de Paine: la Bible Handbook (Manual de la Bíblia de George Foote (1888) «...sistemàticament maneja els capítols i els seus versicles per extreure 'contradiccions', 'absurds', 'atrocitats' i 'obscenidades' exactament a l'estil de L'edat de la raó de Paine».^[69] El periòdic The Freethinker (fundat en 1881) sostenia, com Paine, que els «absurds de la fe» podien ser «assassinats amb el riure».^[70] A Gran Bretanya, aquesta tradició de librepensamiento va ser la que va continuar el llegat de Paine.

Ja en el segle xx, el filòsof anglès Bertrand Russell va escriure sobre l'obra:

Malgrat haver-se escrit per als francesos, L'edat de la raó va tenir molt poc impacte, si és que va tenir algun, en la França revolucionària. Paine va escriure que «el poble de França estava anant de cap a l'ateisme i jo havia traduït l'obra a la seva llengua per detenir-los en aquesta carrera i adherir-los al primer article de fe (...) de tot ésser humà que tingui alguna fe en absolut: creo en Déu» (cursiva de Paine).^[72] Els arguments de Paine ja eren comuns i accessibles a França; en cert sentit, ja havien estat rebutjats.^[73]

Estant encara a França, Paine va formar l'Església de la Teofilantropía amb altres cinc famílies; aquesta religió civil sostenia com a dogma central que l'home havia d'adorar la saviesa i benevolència de Déu i imitar en tant que sigui possible aquests atributs divins. L'església mancava de sacerdots i ministres i el sermó bíblic tradicional era substituït per lectures científiques o homilies sobre els ensenyaments dels filòsofs. Celebrava quatre festivitats, en honor de sant Vicenç de Paül, George Washington, Sòcrates i Jean-Jacques Rousseau.^[74] Samuel Adams va articular els objectius d'aquesta església en escriure que Paine tenia per mira «renovar l'època inculcant en les ments joves el temor i amor de la deïtat i la filantropia universal».^[75] L'església, no obstant això, va tancar en 1801, quan Napoleó va signar un concordato amb el Vaticà.^[76]

 

Als Estats Units, L'edat de la raó inicialment va donar origen a una espècie de «renaixement» deísta, però el llibre després va anar brutalment atacat i no va trigar a ser oblidat. Paine va arribar a ser injuriat de tal manera que, encara més de cent anys després, arribo a ser vilipendiado com un «brut ateu» per Theodore Roosevelt.^[77]

A la fi del segle xviii, Amèrica estava madura per als arguments de Paine. El Primer Gran Despertar, en demolir la «hegemonia calvinista, havia creat un clima d'ambivalència teològica i especulativa»^[78] que va donar la benvinguda al deisme. Ethan Allen va publicar The Oracles of Reason (Els oracles de la raó) (1784), el primer llibre americà en defensa del deisme, però aquest va seguir sent abans de res una filosofia de l'elit educada. Homes com Benjamin Franklin i Thomas Jefferson van adoptar els seus principis, alhora que argumentaven que la religió servia per al propòsit útil del «control social».^[79] No va ser sinó fins a la publicació de l'obra de Paine, més entretinguda i popular, quan el deisme va aconseguir a les classes mitjanes i baixes americanes. El públic va ser receptiu, en part, perquè aprovava els ideals seculars de la Revolució Francesa.^[80] L'edat de la raó va merèixer disset edicions i va vendre milers de còpies als Estats Units.^[81] Elihu Palmer, «un ministre renegat cec», i el més lleial seguidor de Paine a Amèrica, va promoure aquesta nova forma de pensament religiós per tot el país. Palmer va publicar l'obra que es convertiria en «la bíblia del deisme americà», Els principis de la naturalesa,^[82] va establir societats deístas des de l'estat de Maine fins al de Geòrgia, va construir "Temples de la Raó" per tot el país, i va fundar dos periòdics deístas pels quals finalment Paine va escriure disset assajos.^[83] Foner escriu que «L'edat de la raó es va convertir en el llibre deísta més popular mai escrit... Abans de Paine, havia estat possible ser alhora cristià i deísta; ara, tal perspectiva religiosa s'havia tornat pràcticament insostenible».^[84] Paine va presentar a les masses el deisme i, igual que en Gran Bretanya, les elits educades van témer les conseqüències que podria tenir aquest material en mans de tantes persones. El seu temor va contribuir a impulsar una reacció que no es va fer esperar.^[85]

Gairebé immediatament després d'aquest sorgiment deísta, va començar el Segundo Gran Despertar. George Spater explica que «la repulsa que se sentia cap a L'edat de la raó de Paine i cap a altres mostres de pensament antirreligioso, era tan gran que una gran contrarrevolución s'havia engegat a Amèrica abans d'acabar el segle XVIII». Cap a 1796, tots els estudiants de Harvard rebien una còpia de la refutació del bisbe Watson del llibre de Paine.^[86] El 1815, Parson Weems, un dels primers novel·listes i moralistes d'Amèrica, va publicar La venjança de Déu contra l'adulteri (God's revenge against adultery), on un dels principals protagonistes «devia la seva primerenca caiguda a la lectura de L'edat de la raó, de Paine».^[87] El text «libertino» de Paine va conduir al jove a «audaces calúmnies contra la Bíblia», fins i tot fins al punt que «va tirar a un costat la vella Bíblia familiar del seu pare i, com a guia segura cap als plaers, va prendre L'EDAT DE LA RAZÓN!»^[87]

Paine no va poder publicar la tercera part del llibre als Estats Units fins a 1807, a causa de la profunda antipatia que havia despertat. Aclamat només uns pocs anys abans com a heroi de la Revolució Americana, Paine ara era estomacat per la premsa i se li cridava «el carronyer de la seva facció», «murri gallina i sínico [sic]» (lilly-livered sinical [sic] rogue), un «repugnant rèptil», una «archibestia semihumana», «un objecte de disgust, d'horror, d'aborrecimiento absolut per a tot home decent, excepte el President dels Estats Units Thomas Jefferson».^[88] En octubre de 1805, John Adams va escriure al seu amic Benjamin Waterhouse, un metge i científic:

Adams veia L'edat de la raó de Thomas Paine no com l'encarnació de la Il·lustració, sinó com una «traïció» contra ella.^[90] Malgrat tots aquests atacs, Paine mai va vacil·lar en la seva creença. Quan s'estava morint, una dona va venir a visitar-li, afirmant que Déu li havia donat instruccions per salvar la seva ànima. Paine la va menysprear en el mateix to que havia utilitzat en el seu llibre:

L'Edat de la Raó va ser ignorat en gran mesura després de 1820, excepte per alguns grups radicals a Gran Bretanya i de librepensadores a Amèrica, entre ells Robert G. Ingersoll^[92] i l'abolicionista Moncure Daniel Conway, que va editar les seves obres i va escriure la primera biografia de Paine, ressenyada favorablement per The New York Times.^[93] No va ser fins a la publicació per part de Charles Darwin de L'Origen de les Espècies en 1859, i l'abandó a gran escala de la lectura literal de la Bíblia que va causar a Gran Bretanya, quan moltes de les idees de Paine van poder afermar-se.^[94] No obstant això, el text de Paine segueix sent publicat avui, una de les poques obres religioses del segle xviii que es troben encara disponibles.^[95] El seu missatge ressona encara, com a evidència l'afirmació de Christopher Hitchens que «si els drets de l'home han de sostenir-se en un temps fosc, necessitarem una edat de la raó». El seu llibre de 2006 sobre Els drets de l'home acaba amb l'afirmació que «en un moment... en què tant els drets com la raó són el blanc d'atacs oberts i encoberts de diversos tipus, la vida i els escrits de Thomas Paine sempre seran part de l'arsenal que necessitarem dependre».^[96] L'estil retòric únic de Paine també segueix viu en la cultura americana; s'encarna, per exemple, en la persona i les pel·lícules de Michael Moore, que ha estat cridat «el nou Thomas Paine».^[97]

• Bindman, David. «"My own mind is my own church": Blake, Paine and the French Revolution.» Reflections of Revolution: Images of Romanticism. Ed. Alison Yarrington and Kelvin Everest. Londres: Routledge, 1993. ISBN 0-415-07741-9.
• Claeys, Gregory. Thomas Paine: Social and political thought. Boston: Unwin Hyman, 1989.
• Clark, Harry Hayden. «Thomas Paine’s Theories of Rhetoric.» Transactions of the Wisconsin Academy of Sciences, Arts, and Letters 28 (1933): 307-39.
• Davidson, Edward H. i William J. Scheick. Paine, Scripture, and Authority: The Age of Reason as Religious and Political Idea. Bethlehem: Lehigh University Press, 1994. ISBN 0-934223-29-7.
• Dyck, Ian, ed. Citizen of the World: Essays on Thomas Paine. Nueva York: St. Martin’s Press, 1988. ISBN 0-312-01300-0.
• Foner, Eric. Tom Paine and Revolutionary America. Londres: Oxford University Press, 1976. ISBN 0-19-502182-7.
• Fruchtman, Jr., Jack. Thomas Paine and the Religion of Nature. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1993. ISBN 0-8018-4571-8.
• Gimbel, Richard. "The First Appearance of Thomas Paine’s The Age of Reason." Yale University Library Gazette 31 (1957): 87-89.
• Harrison, J.F.C. «Thomas Paine and Millenarian Radicalism.» Citizen of the World: Essays on Thomas Paine. Ed. Ian Dyck. Nueva York: St. Martin’s Press, 1988. ISBN 0-312-01300-0.
• Hawke, David Freeman. Paine. Nueva York: Harper & Row, 1974. ISBN 0-06-011784-2.
• Herrick, James A. The Radical Rhetoric of the English Deists: The Discourse of Skepticism, 1680-1750. Columbia: University of South Carolina Press, 1997. ISBN 1-57003-166-5.
• Hole, Robert. Pulpits, politics and public order in England, 1760-1832. Cambridge: Cambridge University Press, 1989. ISBN 0-521-36486-8.
• Marsh, Joss. Word Crimes: Blasphemy, Culture, and Literature in Nineteenth-Century England. Chicago: University of Chicago Press, 1998. ISBN 0-226-50691-6.
• Mee, Jon. Dangerous Enthusiasms: William Blake and the Culture of Radicalism in the 1790s. Oxford: Clarendon Press, 1992. ISBN 0-19-812226-8.
• Redwood, John. Reason, Ridicule and Religion: The Age of Enlightenment in England, 1660- 1750. Londres: Thames and Hudson, 1976. ISBN 0-674-74953-7.
• Robbins, Caroline. «The Lifelong Education of Thomas Paine (1737-1809): Some Reflections upon His Acquaintance among Books.» Proceedings of the American Philosophical Society 127.3 (1983): 135-42.
• Royle, Edward, ed. The Infidel Tradition from Paine to Bradlaugh. Londres: Macmillan Press Ltd., 1976. ISBN 0-333-17434-8.
• Samuels, Shirley. «Infidelity and Contagion: The Rhetoric of Revolution.» Early American Literature 22 (1987): 183-191.
• Smith, Olivia. The Politics of Language, 1791-1819. Oxford: Clarendon Press, 1984. ISBN 0-19-812817-7.
• Smylie, James H. «Clerical Perspectives on Deism: Paine's The Age of Reason in Virginia.» Eighteenth-Century Studies 6.2 (1972-3): 203-220.
• Spater, George. «Introduction.» Citizen of the World: Essays on Thomas Paine. Ed. Ian Dyck. Nueva York: St. Martin’s Press, 1988. ISBN 0-312-01300-0.
• Thompson, E.P. The Making of the English Working Class. Nueva York: Vintage Books, 1966. ISBN 0-394-70322-7.
• Walters, Kerry S. Rational Infidels: The American Deists. Durango, CO: Longwood Academic, 1992. ISBN 0-89341-641-X.
• Watson, Richard. An Apology for the Bible, in a Series of Letters, addressed to Thomas Paine. Philadelphia: James Carey, 1979.
• Wiener, Joel H. «Collaborators of a Sort: Thomas Paine and Richard Carlile.» Citizen of the World: Essays on Thomas Paine. Ed. Ian Dyck. Nueva York: St. Martin's Press, 1988. ISBN 0-312-01300-0.
• Wilson, David A. Paine and Cobbett: The Translatlantic Connection. Kingston y Montreal: McGill–Queen's University Press, 1988. ISBN 0-7735-1013-3.
• Woll, Walter. Thomas Paine: Motives for Rebellion. Frankfurt del Meno: Peter Lang, 1992. ISBN 3-631-44800-7.

• Caron, Nathalie. Thomas Paine contre l'imposture des prêtres. Paris : L'Harmattan, 1999. ISBN 2-7384-7193-5.

• Paine, Thomas. The Age of Reason. Ed. Philip S. Foner. New York: Citadel Press, 1974. ISBN 0-8065-0549-4.
• Paine, Thomas. Thomas Paine: Collected Writings. Ed. Eric Foner. Library of America, 1995. ISBN 1-883011-03-5.
• Paine, Thomas. The Life and Major Writings of Thomas Paine. Ed. Philip S. Foner. Replica Books, 2000. ISBN 0-7351-0077-2.
• Paine, Thomas. The Thomas Paine Reader. Eds. Michael Foot and Isaac Kramnick. New York: Penguin Books, 1987. ISBN 0-14-044496-3.

• Paine, Thomas, La edad de la razón. Una investigación sobre la verdadera y fabulosa teología, prólogo y notas de Horacio Cerutti Guldberg, traducción de Bertha Ruiz de la Concha, México, Dirección General de Publicaciones del Conaculta, 1990, 1a. reimpresión, 2003, 176 p., ISBN 970-35-0392-6.

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manlleus/L'edat de la raó

• Wikisource conté originals de l'obra: The Age of Reason (en anglès)
• L'edat de la Raó
• L'edat de la Raó de Paine, Part I thomaspaine.org
• L'edat de la Raó de Paine, Part I i II ushistory.org
• L'edat de la Raó de Paine, Part I i II de la Universitat Biblioteca d'Adelaida Col·lecció de texts electrònics.
• Thomas Paine: Ciutadà del Món Per John Belchem a bbc.co.uk