John Bunny

Va néixer a Brooklyn fill d'un oficial naval britànic que s'havia instal·lat als Estats Units. Va arribar a estudiar la carrera eclesiàstica^[2] fer diferents oficis abans de convertir-se en actor. Als 20 anys ja treballava en espectacles de vodevil, musicals o òperes còmiques. En el teatre, va treballar amb actors o actrius com Roland Reed, Sol Smith Russell,^[3] Annie Russell, Maude Adams,^[4] Hattie Williams o Lew Fields.^[5] Entre 1897 i 1898 va ser el director de la Grand Opera House de Salt Lake City i després, entre 1898 i 1905 va ser el director i manager de les produccions de William A. Brady.^[3] La temporada 1905-06 va estar amb Henry W. Savage amb "Easy Dawson", la següent va forma part de l'elenc de "A Mid-Summer Night's Dream"; la del 1907-08 va estar amb la Opera Company d'Henry W. Savage fent "Tom Jones" i la següent temporada en la companyia de Hattie Williams en "Fluffy Ruffles".^[3] Es trobava amb la companyia de Lew Fields fent "Old Dutch" quan l'any 1909, després de 25 anys al teatre, va ser contractat per la productora Vitagraph. Hi ha diferents versions sobre com va arribar al cinema. Segons Albert E. Smith, director de la Vitagraph, cert dia va arribar als estudis demanant treballar per uns honoraris (40 dòlars)^[4] que eren aproximadament una quarta part del que guanyava al teatre.^[6] La seva primera pel·lícula va ser Doctor Cupid^[7] Bunny va tenir un gran èxit de manera quasi instantània i cap al 1912 ja cobrava alavora de 1000 dòlars a la setmana. Tot i que a la Vitagraph va haver de fer moltes feines i fins i tot va ajudar a construir i pintar decorats, pertànyer a aquesta companyia el va ajudar, ja que va ser la primera productora a divulgar el nom dels seus actors, ajudant que ben aviat el seu nom fos conegut a tot el món. Tenia fans fins i tot a Rússia, on era conegut com a “Poxon”.^[6]

Bunny interpretava un personatge de mitjana edat, irascible, misogin i orgullós de la seva fisonomia. De la seva experiència teatral, Bunny va portar al cinema un cert sentit dickensià de la comèdia a la que convertia en una sàtira de personatges i costums.^[6] Solia representar un marit de classe mitjana que tenia problemes amb la seva dona. Tot i que va treballar amb diverses actrius, la seva principal partenaire va ser Flora Finch, la fisonomia de la qual, alta i angulosa, contrastava amb la de Bunny. Els seus curts junts eren coneguts com els “Bunnyfinches”. Va ser molt detestat pels seus companys, inclosa Flora Finch, que el consideraven arrogant i de difícil tracte.^[1]

Entre les seves pel·lícules destaca The New Stenographer (1911), Troublesome Secretaries (1911) Vanity Fair (1911), Stenographer Wanted (1912), A Cure for Pokeritis (1912), Chumps (1912), The Feudists (1913), Pickwick Papers (1913) o Love, Luck and Gasoline (1914). Bunny va treballar per a la Vitagraph fins a l'hivern de 1914. A començaments de 1915 va iniciar una gira de vuit setmanes amb el seu espectacle “Bunny in Funnyland”, una comèdia musical, que no va ser un èxit i va acabar abans d'hora. La seva intenció era prendre’s unes vacances abans de tornar a la Vitagraph però va caure malalt i va morir de la malaltia de Bright als 51 anys el 26 d'abril de 1915. La seva mort va ser primera plana de diaris de tot el món, però pocs anys després havia sigut completament oblidat. Havia realitzat més de 150 pel·lícules, la majoria d'una o mitja bobina,^[1] de les que actualment se'n conserven unes poques.