Jesse Owens

Jesse va néixer a Oakville, Alabama (EUA), i es va traslladar a Cleveland, Ohio, quan tenia nou anys. Va ser el setè dels onze fills de Henry i Emma Owens, grangers; el seu avi havia sigut esclau. Va rebre el sobrenom de "Jesse" d'un professor de Cleveland, que no podia entendre el seu accent quan el jove Owens va dir que s'anomenava "J. C.".^[1]

Owens sempre va atribuir la seva reeixida carrera dins l'atletisme a l'estímul de Charles Riley, el seu entrenador quan estudiava a l'institut Fairview Junior High, que va ser qui el va introduir dins l'atletisme. Riley, junt amb Harrison Dillard, un atleta de Cleveland, van ser les referències del jove Owens. Quan acabava la jornada escolar Jesse treballava arreglant sabates; per això, Riley va deixar que Jesse entrenés abans de les classes, en comptes de fer-ho dins l'horari habitual dels entrenaments.

El 1933, Owens va començar a destacar a nivell nacional quan, com a estudiant de l'institut East Technical High School de Cleveland participà en el National High School Championship i fer un salt de 7,56 metres en salt de llargada, i igualà el rècord del món dels 100 metres llisos amb una marca de 10,4 segons.^[2]

Amb aquestes grans marques moltes universitats van voler fitxar-lo, però finalment Owens escullí la Universitat Estatal d'Ohio i només després que li haguessin promès treball per a ell i el seu pare, assegurant-se l'estabilitat econòmica de la seva família. Durant aquesta època, en la qual rep el sobrenom afectuós de "Buckeye Bullet", aconsegueix el rècord de vuit campionats de l'NCAA (National Collegiate Athletic Association): quatre el 1935 i uns altres quatre el 1936. El rècord d'aconseguir quatre medalles d'or en un mateix any a la NCAA només ha estat igualat per Xavier Carter, el 2006, però els seus títols incloïen les medalles de les carreres per relleus.

La major gesta d'Owens es produeix en un lapse de 45 minuts el 25 de maig de 1935, durant la Big Ten Conference a Ann Arbor, a Michigan, on va establir quatre rècords mundials. Igualà el rècord mundial dels 100 iardes (91 metres en 9,4 segons) i superà els rècords mundials de salt de llargada (8,13 metres, un rècord que va durar 25 anys), 220 iardes (201 metres) llises (20,3 segons) i 220 iardes tanques (22,6 segons, convertint-se en la primera persona a baixar dels 23 segons). Aquesta increïble gesta, és considerada una de les més grans proeses de l'atletisme de tots els temps. A partir d'aquell dia, se'l comença a conèixer amb el sobrenom de l'"Antílop de Banús".

 

El 1936, Owens viatja a Berlín, Alemanya, per participar amb l'equip dels Estats Units en els Jocs Olímpics. Adolf Hitler volia utilitzar aquests jocs per mostrar al món la gran Alemanya nazi. Hitler i altres membres del govern tenien grans esperances en què els atletes alemanys dominessin els jocs amb les seves victòries. La propaganda nazi promovia el concepte de la superioritat de la raça ària i considerava els individus d'origen africà com a éssers inferiors; els anomenaven bastards de Renània.

Owens causà una gran commoció en guanyar quatre medalles d'or:

• el 3 d'agost als 100 metres llisos derrotant Ralph Metcalfe;
• el 4 d'agost en salt de llargada,(8,03m)després d'uns amables i útils consells del seu rival alemany Luz Long;
• el 5 d'agost als 200 metres llisos;
• el 9 d'agost, aconsegueix la seva quarta medalla amb l'equip de relleus 4x100 metres.

Aquesta marca de quatre medalles d'or en unes olimpíades no va ser igualada fins al 1984 amb les victòries de Carl Lewis.

El primer dia, Hitler només va aplaudir amb les victòries d'Alemanya, i hi ha qui afirma que es va negar a donar la mà a Cornelius Johnson, que era afroamericà, encara que segons el portaveu de Hitler, aquest va sortir de l'estadi abans del previst. Els directius del Comitè Olímpic Internacional pressionaren Hitler perquè aplaudís a tots els medallistes o no ho fes amb cap. Hitler optà per la segona opció i no presencià les següents imposicions de medalles.^[3][4]

Owens, en la seva autobiografia,^[5] conta com posteriorment Hitler el va saludar:

Owens va ser aclamat per 110.000 persones a l'Estadi Olímpic de Berlín i, posteriorment, molts berlinesos li demanaven autògrafs quan el veien pel carrer. Durant la seva estada a Alemanya estava exclòs del dret a la ciutadania d'acord amb la Llei de Ciutadania del Reich del 15 de setembre de 1935. Tanmateix, a Owens se li va permetre viatjar i allotjar-se en el mateix hotel que els blancs, cosa que en aquell moment no deixava de ser una ironia, ja que els afroamericans dels EUA no tenien igualtat de drets.

De retorn a Alemanya, i després d'una estada en la borsa de Nova York en honor seu, Owens recuperà el seu treball de grum a l'hotel Waldorf-Astoria. Més tard explicaria:

El llavors president, Franklin Delano Roosevelt, va refusar de rebre Owens a la Casa Blanca. Roosevelt es trobava en plena campanya de reelecció i temia les reaccions dels estats del Sud, clarament segregacionistes, en cas de retre-li honors a Owens. Aquest va comentar més tard que Roosevelt el va tractar amb brusquedat.

Més endavant va tenir moltes dificultats i va passar a ser un promotor de l'esport, essencialment un animador d'espectacles. La seva autopromoció va acabar eventualment convertint-lo en relacions públiques a Chicago, incloent una llarga temporada com a discjòquei de música jazz. El 1968, Owens rebé algunes crítiques per donar suport als turbulents aldarulls racials que van succeir durant els Jocs Olímpics de Mèxic d'aquell any.

Owens, fumador d'un paquet de tabac diari durant 35 anys, morí d'un càncer de pulmó el 31 de març de 1980, als 66 anys, a Tucson, Arizona. Està enterrat al cementiri d'Oak Woods, a Chicago.

El 1976, Jesse Owens va ser premiat pel president Gerald Ford amb la Medalla Presidencial de la Llibertat dels EUA. El 28 de març de 1990, a títol pòstum, va rebre la Medalla d'Or del Congrés de mans del president George H. W. Bush.

El 1984, un carrer de Berlín va ser rebatejat amb el seu nom, igual com una escola secundària al districte de Lichtenberg.

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquidites

• Web oficial (anglès)
• Necrologia, New York Times, 1 d'abril de 1980 (anglès)
• Museu Jesse Owens (anglès)
• Vídeo de Jesse Owens a partir del documental Olympia de Leni Riefenstahl (1936) Arxivat 2021-02-27 a Wayback Machine.
• Biografia de Jesse Owens a la pàgina de l'equip olímpic dels EUA (anglès)