Geopolítica

L'intent de donar una definició al terme geopolítica és enrevessat i laberíntic. La paraula i el seu mètode encara fan olor a guerra, sang i fetge de manera que hi ha encara hui l'habitud de trobar-se amb moltes reticiències i crítiques que no hi veuen res més que una "ciència de l'imperialisme" [trd.] i per això l'intent d'apropar-hi una definició es torna problemàtic^[2].

Si recollim les definicions que diversos autors hi han aportat tot al llarg de la història, posem encara més de manifest aquesta incomoditat i espinosa problemàtica:^[2]

• Mena de definicions pròpies de l'entre-guerres,

"La geopolítica és l'estudi dels factors relativament constants de la història i de la política com ara la raça i l'espai que partix de la premisa que l'acció del poder de la raça manté una relació dinàmica amb la resistència passiva de l'espai." [trd.] Johann Ulrich Folkers, Beiträge und Grenzen des Studiums der Geopolitik, 1937^[2]

• Mena de definicions pròpies de la post-guerra,

  "Teoria reaccionària que proposa d'explicar fenòmens socials (com les guerres) mitjançant raonaments geogràfics, la vocació dels quals seria de justificar i fonamentar l'annexió i submissió imperialistes de territoris i pobles forasters." [trd.] Boris Ponamarev, Словарь политологии, 1956^[2]

• Mena de definicions pròpies dels anys 1980,

  "La geopolítica reflectix la combinatòria de factors geogràfics i polítics que determinen la condició d'un estat o d'una regió, així com subratllen la influència de la geografia damunt de la política" [trd.] Zbigniew Brzezinski, Game Plan, 1986.^[2]

• Mena de definicions pròpies de començament de segle XXI,

  "En comptes de considerar la geopolítica com una pràctica neutral i objectiva, partim de la premisa que la geopolítica és tota sola una forma de geografia i política, que s'ha de contextualitzar i que es veu implicada en la reproducció social i permanent del poder i de l'economia política." [trd.] Gearóid Ó Tuathail, Rethinking Geopolitics, 1998^[2]

L'evolució d'aquestes definicions reflectix l'ús que se n'ha fet durant la història. Partix de considerar que existixen races superiors (inicis de segle XX) amb dret a fer ús de la geopolítica per a annexionar-se territori aliè, a reconèixer que la geopolítica pretén explicar la políticia mitjançant la geografia (inicis de segle XXI) tot passant per la denunciació que és una disciplina imperialista ideada per a dur a terme projectes hegemonistes (mitjan de segle XX)^[2].

La definició ha estat i és tant problemàtica que hi ha encara autors, de tots sexes confosos, que pretenen diferenciar la geopolítica de la geografia política. La segona seria l'explicació de la política a través de la geografia mentre que la primera seria un ús imperalista de la geografia amb finalitats polítiques^[2]. Passa que amb el ròssec del temps l'una ha acabat essent l'abreujament de l'altra i, per tant, no fa cap mena de sentit dir que són dues coses diferents.

Per tot això, paga la pena fer-ne un recorregut etimològic.

El mot és força controvertit. Després de la Segona Guerra Mundial el mètode és desacreditat perquè fou utilitzat pel nazisme per generar la guerra. Abans no fora així, el terme se'ns aparïx l'any 1679 de la mà de Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) que mira de traslladar simplement la noció de "geografia física" i "geografia civil" (hui, geografia humana) a l'Enciclopèdia per mitjà d'un manuscrit^[3].

És a la Suècia del segle xix on el professor en ciències polítiques Rudolf Kjellén (1864-1922), en un article de premsa d'època,^[1] dona un sentit més actual al terme. El mot es popularitza i s'amplia amb la seua obra Les grans potències del present¹.

"ciència de l'Estat com a organisme geogràfic o com a entitat dins l'espai, és a dir, l'Estat com a país, territori, domini o, més característicament, com a regne. En tant que ciència política, observa detalladament la unitat estatal i vol contribuir a la comprensió de la natura de l'Estat" Rudolf Kjellén, 1905

Sota Kjellén la geopolítica es torna una ciència que s'amoïna per la unitat territorial de Suècia.

Així durant el segle xix la geopolítica pren forma de disciplina de les ciències socials que tracta de l'estat com a forma de vida, on la seua existència seguix la línia del naixement, el desenvolupament i la desaparició o mort. Tenim una concepció organicista que compara l'adminsitració que coneixem com a estat amb un òrgan viu de la naturalesa.^[1]

Després de les dues guerres mundials el terme és sinònim de guerra i té una connotació molt pejorativa. Alemanya va utilitzar la geopolítica per fer-se amb territori aliè.

No és fins als anys 1970 que la geopolítica pren una altra forma i el terme canvia de significat. Es desnazifica d'alguna manera amb el propòsit de tornar-la un mètode que explique la realitat ajudant-se de la geografia. És a dir, ja no és la ciència que transforma la geografia segons el caprici humà, sinó el mètode que explica les relacions humanes dins un marc geogràfic donat.^[1]

___

¹El professor suec Rudolf Kjellén, cap al 1905, en un curs intitulat Les grans potències del present, fa servir geopolítica, terme que prengué de les teories del geògraf alemany Friedrich Ratzel (1844-1904), que és reconegut com l'iniciador de la teoria geopolítica amb obres com Antropogeographie i, sobretot, Politische Geographie, publicada el 1897.

Tècnicament el mot es compon de dues partícules que provenen del grec. La primera, terra, traduïda del grec antic γῆ en llengua llatina per "geo". La segona, política, traduïda igualment del grec πολιτική i que traslladada al català dona "política". A partir d'aquesta composició la geopolítica estudiaria la política mitjançant la geografia.

La definició que tot seguit continua és la més acceptada,

La geopolítica és un mètode d'estudi que se servïx de la geografia per a entendre i tot seguit explicar els conflictes polítics de caràcter territorial que s'esdevenen al món.^[1]

Malgrat això, no deixa de ser una definició francòfila atès que el món anglosaxó i germanòfon mantenen tot sovint una definició més determinista i/o organicista. Aquesta definició se'ns emergix d'aquesta manera perquè a França hi ha hagut d'ençà la Primera Guerra Mundial una reticència molt dura a acceptar la geopolítica, vulga ser la manera com vulga que s'haja presentat^[4]. Per als geògrafs i politòlegs francòfons la geopolítica no ha deixat mai de ser una "ciència nazi" [trd.]. Això explicaria que a França, principalment, s'hi haja fet sobretot geografia regional, segons que fa saber l'historiador francès Florian Louis.^[5]

Res de tot plegat treu que la geopolítica ha esdevingut a partir dels anys 1980 una forma més d'estudiar la política als països francòfons i ja no fa sentit d'excloure-la^[6]. Per tant, s'ha optat per una definició descriptiva, la més acceptada.

És clar que, com reconix Geraóid Ó Tuathail (1998), la geopolítica no és "neutral i objectiva" [trd.] i, per tant, per molt que es presente com a mètode, pot i continuar essent utilitzada per a dreçar ambicions polítiques.

Un dels primers usos de la geografia amb finalitats polítiques el trobem a l'antiga Grècia. Aristòtil constata a Política que l'estructuració política de les ciutats-estat gregues es veu condicionada per les característiques de la seua situació geogràfica (J. López-Davadillo Larrea, 2017).^[7] Això vol dir que a l'antiga Grècia s'hi feia geopolítica. No existix cap disciplina ni cap mètode a banda que poguem anomenar de geopolítica, però a la pràctica s'hi fa.^[7] És a dir, es pot constatar a través un estudi que mire de cercar la part geogràfica de la Història que, tot al llarg del descabdellament de civilitzacions variades de la història, els pobles han fet un ús racional del seu espai per a sobreviure. Dit altrament, han tingut la tendència de fer ús polític del seu espai natural per a desenvolupar-se. Per tant, d'alguna forma, han fet geopolítica.^[8]

Estrabó seria efectivament un dels primers geògrafs que va mirar d'encoratjar l'ús de la geografia com a estri per a fer política. Estudis realitzats pel geògraf polonès Rafał Koszek així mateix ho confirmarien (2015).^[9] La geografia és un ítem molt útil al qual arriben els grecs antics. Els permet controlar força millor la seua economia marítima. Existix igualment un pensament geopolític a les invasions que va dur a terme Alexandre dit el Gran i retrobem igualment aquest raonament geopolític en qüestions més quotidianes de l'antiga Grècia.^[9]

Heròdot amb la seua obra Històries (o Recerques) també hi feia geopolítica. La iniciativa d'Heròdot a l'antiga Grècia s'assimila a la geopolítica perquè entén que el clima, la geografia i la política van lligades. Utilitza la seua obra per a explicar en termes geopolítics per quina raó hi ha guerra. L'obra no és un document que traça únicament l'enfrontament entre grecs i perses, sinó que va més enllà i mitjançant els viatges que va fer, proposa una recerca profunda sobre l'entorn més pròxim com el més llunyà i des de punts de vista humans com geogràfics.

La Grècia clàssica es torna aviat, de ver, un gran imperi que té pretensions hegemonistes. La perícia marítima dels grecs esdevé una força política (talassocràcia) que engrandix l'imperi.^[10] És en aquest context que Heròdot resol fer història i geografia. La iniciativa és per tot això clarament geopolítica. La intencionalitat d'Heròdot, però, no és pas bel·licista, sinó que vol esdevenir una obra amb què es puga entendre què va passar llavors entre tots dos imperis.

L'obra d'Heròdot deixaria entreveure fins i tot que hi havia guerra entre perses i grecs pel domini de les rutes marítimes i que tan l'un com l'altre feien ús de la geografia per a fer-se amb territori aliè tot partint de les rutes marítimes mateixes.^[9] Per tant, la geopolítica no era solsament cosa de grecs, altres imperis en feien ús, com els perses.

Així, amb una anàlisi acurada, hom veu que l'ús de la geografia per a fer política també era cosa d'egipcis. Prompte el poder egipci se'n va adonar de la necessitat de controlar el nord de Kemet. És a dir, va ensumar la necessitat de controlar l'espai.^[11][12] És doncs ben possible que l'antiga Roma també se servira de la geografia per a mantenir el seu imperi. Si més no, Lucas Augusto Borlina, geògraf brasiler, assegura que necessitaven coneixement geogràfic, el qual van aprendre de segur dels grecs. L'historiador francès Florian Louis s'atrevix i tot a dir que Polibi és comparable a Halford Mackinder en l'àmbit geopolític^[9][2].

 

La teoria dels climes de Montesquieu ha estat interpretada a posteriori com a iniciativa pròpia de la geopolítica. La teoria dels climes és una reformulació dels escrits d'Heròdot:

"són les diferents necessitats als medis climàtics diversos que formen les diferències de matèria viva; i les diferents matèries de viure han format les diverses formes de llei", Monesquieu, Esperit de les Lleis, 3a part, Llibre XIV, cap. X.

Montesquieu evoca la idea que l'home està influenciat pel seu clima i, segons això, el clima temperat de França li conferix un lloc ideal per desenvolupar-hi un sistema polític.

La geopolítica neix com un estri per a complaure polítiques imperialistes, tal com s'ha vist més a dalt. Tot un context concret permet la seua institucionalització. Al segle xix la ciència triomfa mentre la societat viu un procés de laïcització. El sentiment generalitzat és que tot l'univers pot explicar-se mitjançant unes lleis naturals que només cal descobrir.^[13] Segons Alexandre Defay, professor de l'Escola Superior de França, també triomfa la teoria de l'evolució després d'un llarg procés d'acceptació i una actitud molt estesa llavors és l'aplicació del darwinisme a tot. És una època de Revolució Industrial, que vol dir, revolució científica i dels transports.^[13] El món s'empetitix i es coneix molt millor. Hi ha doncs una gran confiança en la ciència i la seua capacitat per a canviar el tarannà de forma positiva. El triomf del nacionalisme reaplica novament fronteres a la geografia i això fa que siga més freqüent l'ús de la geografia per a delimitar espais.^[13] El colonialisme motiva guerres i actes de violència a l'Àfrica, Europa, l'Àsia o Amèrica, fins i tot a Oceania. Tots aquests factors tempten els estats per a fer de la geografia una eina o ferramenta que els permeta apropiar-se més bé dels territoris a colonitzar.^[13]

En paral·lel, durant el segle xix, la geografia germina, és a dir, es forma una branca del saber dedicat a entendre l'espai. Neixen societats científiques de geografia a les capitals imperials més importants d'aleshores. Exemple d'això París l'any 1821, Berlín l'any 1828 i Londres l'any 1830. A la meitat del segle hi ha prop de vint societats obertes, vora el final del segle en ja són prop d'una setantena.^[14] És en aquest context que estats com l'alemany obren les seues primeres càtedres de geografia per a fer-ne ús polític. L'any 1874 s'obre efectivament una càtedra a Berlín amb l'objectiu de servir millor els interessos lligats a la guerra francoprussiana. I, malgrat tot, no tot és un ús polític, existixen geògrafs que es deslliguen de les acadèmies i l'establishment per a proposar, per exemple, una geografia que faça visible la manera com l'home destruïx la superfície terrestre amb les seues activitats econòmiques. Són postures provinents del francès Elisée Reclus (1830-1905) i del rus Piotr Kropotlein (1842-1921).^[14]

És de la intencionalitat política que neix la geopolítica.^[13][15]

A l'entre-guerres s'hi dibuixen dues grans teories militars: les alemanyes^[1] i les britàniques.^[15][16] Responen a un món multipolar en què s'hi discutix sobre qui s'emporta l'hegemonia, segons que fa saber l'Associació d'Estudis de les Relacions Internacionals de Portugal. Cal pensar que ens trobem efectivament en període d'entre-guerres, on s'hi germina la Segona Guerra Mundial, és a dir, diversos imperis competixen per l’hegemonia mundial, com ara França, Alemanya, l’Imperi britànic, Itàlia, etcètera^[10][17].

Les teories relacionades amb la competència pels recursos naturals d'aquests dos cercles (alemany i britànic) són oposades^[1][17]. Tot gira a l'entorn de l'oposició mar-terra. Per al cercle alemany, els imperis que dominarien el món serien els terrestres, situats a Euràsia. A la contra, el britànic considera que els imperis en dominar el món serien els marítims^[17]. Les dues maneres de veure la geografia són deterministes^[7]. És fa evident, la geopolítica ensuma a guerra, sang i morts.

Aquesta mena de teories prenen ressò en tant que el seu ús com a instrument per a justificar ambicions imperials posa la geopolítica al centre de les mirades. Tot començar la reputació de la geopolítica és "sulfurosa" segons el geògraf francès Amäel Cattaruzza.^[1] El sociòleg francès Émiles Dukrheim (1858-1917) denuncia llavors que per a aquesta nova aproximació geogràfica "la terra ja no explica l'home, però l'home explica la terra" [trd.] o dit altrament, ja no és la terra qui fa l'home, però l'home qui fa la terra. Dins aquesta mateixa filada trobem les crítiques del geògraf Paul Vidal de la Blanche (1845-1918) o d'altres autors com ara Isaiah Bowman (1878-1950) i Albert Demangeon (1872-1940).^[1]

El món adopta les postures d'una o altra de les dues escoles. Per exemple, Amèrica del Sud. Mentre Mèxic, influenciat pels EUA, considera que la geopolítica és una "ciència nazi" [trd.] i per aquest motiu la denuncia, el Brasil opta per fer ús de la geopolítica per a tornar el país una potència marítima, centre del sud d'Amèrica i acostar-se als EUA. Les seues postures són més aviat britàniques, així mateix contempla apropar-se a l'Antàrtida. Hi destaquen militars com ara Mario Travassos i més endavant, després de la Segona Guerra Mundial, Golbery do Couto e Silva.^[18] L'Argentina es deixa endur per l'escola alemanya i es queixa de la teoria de les "fronteres vitals" [trd.] del Brasil, que considera expandionista.^[18] De fet, és una nova aproximació a la teoria de l'"espai vital" [trd.], una represa de la teoria de "les fronteres naturals" [trd.] elaborada pel Cardenal Richelieu, segons l'Enciclopèdia italiana Treccani.^[19][18] L'Uruguai també adopta una postura similar a l'argentina en quant a afers brasilers, però denuncia igualment que l'Argentina, amb raó, procura igualment la seua pròpia hegemonia i, de passada, recuperar les Maldives.^[18] Xile, per la seua banda, més que fer geopolítica, es veu contrariat per la Guerra del Pacífic (1879-1883), de manera que prova de recuperar mar tot adoptant postures germanòfiles.^[20]

Al Japó la geopolítica no troba "immediatament" un "entusiasme" entre la premsa acadèmica, segons l'historiador francès Florian Louis. "Les principals revistes acadèmiques nipones de geografia" reben la geopolítica "de manera més aviat crítica" [trd.], contràriament a Itàlia que de la mà d'Ernesto Massi (1909-1997) i Giorgio Roletto (1885-1987) obre la revista Geopolítica, de caire germanòfila.^[21][22] La raó d'aquestes crítiques té a veure amb la visió determinista començada per Friederich Ratzel.^[15] Segons els seus postulats, "les tribus, les famílies", les persones, en definitiva, però "els estats" també, es relacionen amb "el seu espai natural per mitjà d'uns vincles ecològics que els permet de sobreviure, créixer i, eventualment, expandir-se" (A. Albe, D. Garcia Ramon: 2009). Així, segons el determinisme ambiental de Ratzel, cada nació tendix tot naturalment a expandir-se fins a trobar el seu espai (Lebensraum).^[14]

Tot això ens indica que la mirada de Ratzel està del tot influenciada pel darwinisme. Segons la M. Dolors Garcia Ramon, al llibre Politische Geographie, l'autor hi compara l'estat amb un organisme natural que "ha de créixer o morir". Encara que Ratzel mai no donés suport a la idea de races superiors,^[14] aquest determinisme ambiental és instrumentalitzat per l'Alemanya nazi.^[15] A la derrota d'Alemanya a la Primera Guerra Mundial el militar Karl Haushofer (1869-1946) es reconvertix a la geografia per a trobar una manera de justificar l'annexió de territori aliè a través de la ciència. Així aplica el darwinisme a les relacions polítiques entre estats i crea la revista Zeitschirf für Geopolitk^[15][1]. Dins hi distingix la geografia política, que correspondria a l'explicació de la política mitjançant la geografia, i, d'altra banda, la geopolítica, que sota la seua ploma ha de servir a Alemanya per a annexionar-se Alsàcia i Lorena. És a dir, mitjançant la geografia reivindica una esfera natural d'expansió d'Alemanya a Europa.^[1]

Aquesta vessant determinista i posteriorment instrumentalitzada va ser altament perillosa perquè va generar la Segona Guerra Mundial amb les conseqüències derivades com fou l'Holocasut i l'intent igualment d'exterminar tota dissidència a més d'homosexuals o gitans. El Japó va trobar, per exemple, interès en la geopolítica quan va mirar d'expandir-se cap a Manxúria. Segons Florian Louis, el Japó comença a traduir literatura de la geografia alemanya i dibuixa mitjançant la revista Chiseigaku^[22] les línies de la Gran esfera de copresperitat de l'Àsia de l'est. És a dir, mitjançant una associació japonesa de geopolítica es posa a la venda material propagandístic amb els territoris que el Japó volia annexionar-se.^[22] Per aquest motiu, Amäel Cattaruzza advertix que la geopolítica no és una ciència, "no cerca lleis" ni "té constants geogràfiques o naturals".^[1] És un mètode d'estudi i prou.

Alemanya i França prohibixen la geopolítica a les universitats després de la Segona Guerra Mundial. De retruc els veïns fan la mateixa cosa. El trauma deixat per la Segona Guerra Mundial justifica desacreditar la geopolítica a nivell mundial. Es torna de cop i volta una ciència nazi.^[13] Fa mala olor i ja no es pot cursar, si més no de cara^[13] al públic. En efecte, de geopolítica se'n va continuar fent^[13] rere les càmeres. La reconfiguració posterior del món en l'àmbit polític és fruit de l'aplicació de la geopolítica per part dels EUA. La posada en marxa de la Guerra Freda torna a posar al dia la geopolítica entre els governs que tornen a fer-ne ús malgrat que públicament estiga bandejada.

En efecte, els EUA i Anglaterra busquen reconfigurar el món en favor seu als anys 1940. Alguns geògrafs mexicans hi participen^[21]. El primer pas és estudiar de gom a gom la geopolitik alemanya. Per això ixen treballs variats que analitzen les concepcions alemanyes.^[21] És el cas de Derwent Whittlesey, Charles Colby i Richard Hartshorn. El govern estatunidenc fa crear un grup territorial d'estudis de la pau i la guerra. Les teories terrestres, és a dir, la de Ratzel, són aparcades. Alfred Thayer Mahan (1840-1914), un dels teòrics del domini marítim, que havia estat reprès pel geògraf anglès Halford Mackinder (1861-1947), veu al seu torn com es reelabora la teoria del domini marítim amb Nicholas Skypman, qui reorienta el poder marítim cap al poder terrestre^[21][23]. Alemanya ix del heartland^[7], existix un Rimland^[24] que encercla Rússia (a l'època l'URSS) i la idea fa èxit. El món es reconfigura així doncs sota el sistema atlantista, recolzat per l'ONU, el Banc Mundial, el GATT (FMI), etcètera. França i Anglaterra en treuren molt de profit.

Públicament^[21], la poca geopolítica que es fa durant el període que va del final de la Segona Guerra Mundial fins a l'entrada dels anys 1980 és geohistòria. A les classes de primària i de secundària, fins i tot a la universitat, s'hi combina la geografia i la història. És a dir, s'hi utilitza la geografia per a explicar la història. Si més no això hauria d'haver estat la intenció perquè al capdavall la poca bona fama que pren la geopolítica dur les escoles a configurar unes classes de geografia on la memorització de llacs, pics i oceans no dona més perspectives.

A la dècada dels anys 1970 els canvis en la Guerra Freda fan possible el resorgiment de la geopolítica. La dualitat entre dues potències imperials comença a trobar el seu final. Això és degut a les descolonitzacions.^[25] Hi ha regions en conflicte i la dinàmica bipolar ja no té tant de pes. L'amenaça nuclear es veu menys factible. Finalment, l'aparició del component petroler amb l'OPEP clou el clau.^[25] Per tot plegat ja no fa sentit excloure la geopolítica. Ans al contrari, la geopolítica explicaria millor la configuració mundial i degut a això es comença a recuperar.^[25] Bolívia, l'Equador o l'Uruguai fan llavors geopolítica i se centren sobretot a explicar les pèrdues de fronteres, la seua posició d'estats xiquets entre estats grans i d'ambicions hegemonistes.^[19]

En aquest context Henry Kissinger, assessor en seguretat del president estatunidenc Nixon, reprèn la geopolítica als seus discursos i de forma oberta. De manera més o menys automàtica crea un efecte dominó.^[25] La premsa en parla i això contribuïx al seu resorgiment. L'assessor entén llavors que la política de contenció és massa ideològica i que per a fer front al nou context, els EUA han de reposicionar-se. La geopolítica en seria la clau.^[25] Els estudis es reprenen amb la publicació de White House Years (Kissinger, 1979).^[21] Per exemple, a Alemanya Hans-Adolf Jacobsen (1925-2016) publica Karl Haushofer, Leben und Werk l'any 1979 on hi diu haver-hi encara interès per la geopolítica al país germanòfon. A Anglaterra també s'hi publica The Geopolitics of Nuclear Era (Colin S. Gray), l'any 1985 l'OTAN fa publicar On Geopolitics: Classical and Nuclear, el mateix any Geoffrey Parker publica els seus assaigs, així com Peter J. Taylor publica l'any 1977 Political Geography.^[21]

Leslie Hepple publica The Revival of Geopolitics on hi permenuturitza les anàlisis i autors que van dels 1970 fins als 1980.^[21]

La situació no agrada. El geògraf francès Yves Lacoste diu voler reconvertir la geopolítica en un mètode d'estudi dels conflictes polítics territorials. Denuncia a través d'un article seu publicat a Le Monde el 8 de juny del 1972 que a les escoles no s'hi aprèn res.^[1] Els alumes fan "geografia de professor" [trd.] que vol significar que no entenen quina és la lògica i la pràctica d'estudiar geografia. Memoritzen noms de llacs i pics com si allò fora l'essència mateixa de la geografia.^[1]

El geògraf pareix sobretot escandalitzat per les conseqüències de la Guerra al Vietnam. Per tant, mitjançant un llibre que amplia l'article inicial, fa entendre que la geografia no és neutral ("la geografia servix, abans de res, a fer la guerra" [trd.]).^[1] La seua intenció era retornar a fer com Heròdot i utilitzar-la per a entendre els conflictes polítics territorials del món contemporani. Funda llavors la revista Hérodote. Diversos geògrafs s'hi afigen.^[1] És la tornada de la geopolítica i Jaume Miravitlles i Navarra (1906-1988), militant catalanista i activista favorable a la república, ho denuncia a Geografia contra Geopolítica l'any 1972.^[26]

Aquesta nova mirada s'allunya de la línia que havien iniciat els geògrafs francesos a l'entre-guerres. En efecte, Paul Vidal de la Blache, després de criticar la instrumentalització que Alemanya feia de la geografia, reprèn la matèria i, a banda de suavitzar les aportacions de Ratzel, defensa a Géopolitique (1917) que Alàsia i Lorena són franceses. És a dir, la iniciativa d'Yves Lacoste és del tot oposada a la instrumentalització que hi hagué fins i tot dins els treballs de geopolítica francesos. Passa que tant bon punt s'hi posa França, Yves Lacoste fa recerca sobre les intencionalitats veritables de l'URSS i les vies per les quals l'OTAN hauria de defensar-se'n.^[21]

A partir dels anys 1990 es banalitza la geopolítica. Per exemple, el canal de televisió francès dedicat a la cultura francès ARTE divulga la geopolítica de forma massiva gràcies al programa Le Dessous des Cartes. La geopolítica segons la volia concebre Yves Lacoste va prenent forma de mica en mica mentre geògrafs i militars publiquen els seus assaigs, com ara Michel Koriman (Quand l'Allemagne pensait le monde, 1990) o Ó Tuathail (Critical Geopolitics, 1996).^[21]

Cap als anys 2000 ja és coneguda de tothom i vers els anys 2010 torna a ser reincorporada a secundària. Però la geopolítica no és cap ciència, no servïx per a res més que per a atendre les ambicions dels estats que ostenten armades i volen fer-se hegemònics. Es torna a divulgar geopolítica d'abans la guerra. En aquest sentit destaquen teories del complot^[1] entorn de la geopolítica.

Malgrat que la geopolítica va tornar a les aules, fora d'aquestes els governs de països com ara els EUA, Rússia, la Xina, França o el Regne Unit feien servir la geopolítica com abans la guerra. No són pas els únics, Pedro Baños, militar espanyol, es dedica a treballar per al govern de central espanyol^[27] i publica^[28] la seua teoria de com cuir-s’ho perquè Espanya es faça un imperi totpoderós per al segle XXI (Geohispanidad, 2024).

Els assumptes en geopolítica no poden analitzar-se correctament si abans d'això no hi ha una definició de conceptes, dels sistemes, de les estructures, etc. Cal esbossar uns esquemes, unes estructures i uns fulls d'aprenentatge per tot seguit poder analitzar les diverses situacions que presenta la geopolítica. Per això tot seguit es fa un repàs de dalt a baix i de forma genèrica dels principals conceptes a tenir en compte.

Qualsevol anàlisi en geopolítica requerix tenir en compte els mapes. Un cop d'ull a un atles venut al comerç evidencia la necessitat d'utilitzar la cartografia per comprendre les juguesques o què d'embulls que fan moure les polítiques exteriors i interiors dels Estats. El món es regix efectivament per Estats. Els uns són reconeguts, els altres no, però tots, amb diferència del seu reconeixement, interactuen en el seu entorn. Així, malgrat que Taiwan no és reconegut o que Kossovo és reconegut parcialment, tots dos interferisquen sobre la política, d'una banda, asiàtica i, d'altra banda, europea. Un repàs per l'Assemblea de l'Organització de les Nacions Unides fa entreveure que existixen 187 estats (2017) al món. Els mateixos que trobaríem a qualsevol atles divulgatiu del mercat. Tanmateix, tot mirant les notícies de la premsa de forma periòdica, hom constata fàcilment que aquesta llista és probablement més llarga i que a banda de la confusió habitual entre estat, nació i regió, hom detecta que existixen més estats dels qui realment aparixen als mapes o a l'assemblea de l'ONU.^[29]

La política ha envaït la geografia del planeta. L'ésser humà es veu condicionat obligatòriament per l'existència dels Estats. Té una targeta, carnet, passaport i altres formes que l'identifiquen i el lliguen a un estat o diversos estats. Alguns són reconeguts, altres reconeguts informalment, altres no reconeguts, etc. Però tots interactuen entre ells i per això, agafar un assumpte de geopolítica obliga a esbossar una cartografia. S'esbossa una cartografia quan hom mira de comprendre el conflicte xipriota. Per bé que només es reconeix internacionalment un estat, la realitat és que a l'Illa de Xipre hi ha més d'un Estat: el del nord i el del sud. Tot i que els mapes dels noticiaris televisius d'Occident mostren una illa-estat, en realitat hi tenim dos estats i comprendre el conflicte de Xipre voldrà dir que hom haurà d'agafar novament el mapamundi i redibuixar-lo, presentant-hi els elements que permeten explicar el conflicte.

Comprendre els què d'embulls rere el dret a autodeterminació de la nació grenlandesa implica tornar agafar els mapes¹. La juguesca petrolífera que trobem a Grenlàndia posa en evidència que els actors que es troben implicats dins el dret a autodeterminació de Grenlàndia fan entrar imperatius econòmics i, per tant, el mapa de Grenlàndia s'ha de dibuixar d'una altra manera. El mapa de l'atles venut al comerç es queda força limitat. Cal doncs mirar els recursos d'un territori, de vegades els fluxos monetaris, altres vegades els fluxos comercials, altres vegades el nivell econòmic de la població, les llengües que s'hi parlen, les cultures que poden haver-hi, les religions que s'hi practiquen, etc. Entendre així doncs la globalització i les polítiques de soft-power o poder tou impliquen desplegar els mapes més lluny dels límits oficials que imposa l'ONU als atles venuts al comerç.

¹Els EUA com Dinamarca voldrien preservar el territori grenlandès en autonomia per aprofitar-ne el potencial petrolífer mentre que la població grenlandesa vol autodeterminar-se perquè és una nació i voldria alliberar-se de la tutela que l'imposa la seua condició de colònia.

L'Estat és doncs la unitat bàsica per analitzar en geopolítica. L'Estat és un organisme administratiu, una forma d'administració d'una societat i no s'ha de confondre amb la noció de nació. La nació pot no tenir estat. Són nacions sense estat Grenlàndia, Escòcia, els Països Catalans, etc. Alhora tenir estat no és sinònim de ser nació. Bona part dels micro-estats acostumen a ser formacions artificials nascudes de les incongruències entre ambicions imperials d'estats veïns de dimensions més grans. Per bé que les poblacions que hi viuen puguen sentir-se nacions, en geopolítica es diferencia clarament l'estat i la nació. Així poden existir estats enclavats que no són nacions com ara el Vaticà. Poden existir estats que fan coincidir la nació, com ara Portugal. Estats en què la nació es veu dividida, com ara Irlanda o els Països Baixos. Poden haver-hi igualment estats-tampons com ara Andorra, Luxemburg o Lietchenstein, etc. Alhora poden haver-hi poblacions que no es regixen pel sistema d'estat nació com ara les poblacions indígenes del continent americà o oceànic¹. De fet, poden haver-hi estats-continents com ara Austràlia o l'Índia. Poden haver-hi estats constituïts per diverses nacions com ara el Regne Unit, Espanya, Canadà, França o Síria. Poden haver-hi igualment estats amb diferències lingüístiques, religioses, etc, que no són obligatòriament un constituent per designar nacions a banda, com ara l'Àfrica del Sud que s'acostuma a titllar de "nació arc-iris".

Per tot plegat convé diferenciar nació i estat.

A la mateixa línia, cal considerar que els estats s'acostumen a administrar internament amb unitats dites regions però el terme regió és molt més divers etimològicament parlant. Europa és una regió del món així com França és una regió del continent europeu. És així perquè França és una parcel·la que existix al món. Pot efectivament ésser una nació i un estat però res d'això treu que seguix sent en termes geogràfics (no polítics) una regió més del món. De fet, en geopolítica, Sèrbia és considerada una regió abans que s'acabe el final de la Primera Guerra Mundial en no gaudir d'un estatut definit en aquesta època i, malgrat això, a finals del segle xx, Sèrbia és associada a un Estat reconegut al món i, després de la balcanització arrel de la caiguda del mur de Berlín, s'associa a un estat nació. Així i tot, no deixa de ser una regió del món en termes geogràfics, fet diferent és si és una nació i si té un estat reconegut o si ha de viure dins d'un estat multinacional. Això darrer és política, no geografia. Cosa diferent és voler confondre nacions amb regions. Còrsega és una nació en termes polítics malgrat que França no vulga reconèixer-la com a tal. Més que un Estat nació, en termes polítics, el francès seria un Estat de nacions amb una organització territorial que pren com a base d'unitat la regió.

Per això mateix convé diferenciar nació, estat, regió i estat nació.

En aquest sentit, les formes d'organització dels estats varien considerablement. Poden organitzar-se federalment com ara a Rússia, confederadament com ara a Suïssa, centralment com ara Malta. Alguns estats es classifiquen en geopolítica com a estats-fallits, un concepte que voldria significar l'existència d'estats reconeguts, parcialment reconeguts o no reconeguts, fins i tot reconeguts de facto, però que per diverses causes no controlen realment el seu territori, és el cas de Síria o l'Iraq. Per tant, sempre a la mateixa línia, caldria parlar del concepte d'estat-tampó i diferenciar-lo de l'estat en termes clàssics. Un estat-tampó és un estat que exercix de tampó entre dos estats que bel·ligerent entre ells per diversos motius. És el cas de Bèlgica. Hi ha encara estats enclavats com ara Lesotho o Swazilàndia.

Una cosa és l'organització de l'estat (regió, confederació, federació, centralisme) i l'estat geogràfic en què es troba un estat (estat-tampó, ciutat estat, etc) de la seva condició de facto política (estat-fallit, estat ocupat o intervingut, etc).

¹_{No es regixen pel sistema d'estat nació perquè el mateix sistema els exclou.}

En geopolítica, l'actor és un grup, un individu o una organització que es determina per la seua acció i que mitjançant aquesta mateixa acció té un paper o rol dins els assumptes de geopolítica. Les accions dels actors en geopolítica no es limiten al territori propi sinó que sobrepassen les fronteres internes amb interaccions sobre les d'altri. Els actors gaudixen de certa autonomia i estructura. Cosa que els permet prendre decisions a través de les seues accions.^[30]

Per als deixebles de Hobbes o Maquiavel, l'Estat és l'únic actor i la resta de rols provinents d'associacions i altres grups són actors secundaris. Actualment aquesta visió de les relacions internacionals ha quedat caducat atès que existixen actors amb un rol o paper igual o més important i decisiu que els estats. Per això s'atorga a l'estat un lloc privilegiat en geopolítica però no se subordina ningú a l'acció d'aquest.^[30]

Vet ací la llista més acceptada en geopolítica:^[30]

• L'Estat, bé quina siga la seua forma i/o estatut
• Les organitzacions internacionals no governamentals
• Les organitzacions internacionals governamentals
• Les empreses multinacionals, trusts o amb capacitat de decisió i afectació sobre altris
• Els col·lectius locals i/o regionals

Una organització internacional no governamental pot ser perfectament una xarxa o organització de terrorisme islamista autoproclamada estat, com ara l'Estat Islàmic. També es pot considerar com a actor internacional empreses com ara la FNAC, Amazon, Netflix, McDonald's, AliExpress o Apple. És així perquè malgrat que Google i Microsoft haja estat sancionat diverses vegades als tribunals europeus per polítiques monopolístiques, només el fet d'haver de promoure lleis contra aquestes polítiques al parlament europeu, així com emprendre un procés judicial contra aquestes, tot plegat evidencia que els estats no tenen realment poder sobre les multinacionals i aquests actuen amb certa llibertat, fins i tot poden imposar criteris o no complir les Lleis d'un estat.

Nota: cal no confondre l'actor amb el factor. Els factors en geopolítica són els elements que porten els actors a jugar rols determinats i accions determinades.^[30]

Els actors interaccionen entre ells i malgrat que s'acostume a pensar el contrari, la interacció pot tenir dos tipus de naturalesa:^[30]

• Interacció de conflicte
• Interacció de cooperació

En efecte, dos actors poden no fer-se la guerra entre ells i per això cal considerar relacions de cooperació. Aquestes alhora poden ser d'estricta cooperació o participació. És a dir, malgrat que un Estat, per exemple, es declare neutral o no cooperant, en realitat coopera en mostrar-se no cooperant, és a dir, presenta una actitud de relació que malgrat caracteritzar-se per la no cooperació, està en qualsevol cas participant per una actitud d'aïllament intencionat.^[30]

La interacció conflictiva o cooperativa comporta l'establiment d'estratègies. Dins una relació de cooperació pot haver-hi obligació d'entendre's atès que hi ha interdependència entre els actors que participen d'una situació geopolítica concreta. És el cas de l'afer belga en què Holanda es veu més aviat condicionada per una interdependència amb els Estats Units i el Regne Unit, així com la part valona de Bèlgica es veu condicionada per una interdependència amb França.^[30]

Als mèdia s'hi veu regularment termes com ara potència, superpotència, potent, poder o gran potència. Tots aquests mots fan referència al poder i la seua relació amb la política. Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans el poder és la "capacitat física, mental o moral de fer una cosa"^[31] i, per tant, quan es parla d'Estat potent o amb poder, es referix a un actor geopolític que té capacitat per fer alguna cosa. Aquesta noció és l'una de les bases més importants de la geopolítica perquè l'existència actors en geopolítica ve condicionada per la seua potència, és a dir, el seu poder.

El poder i la seua relació amb l'espècie humana ha estat estudiat àmpliament en antropologia, així com debatut en filosofia, i una aproximació a aquesta disciplina ens permet dilucidar les dinàmiques de cooperació i conflicte entre els actors de la geopolítica. En aquesta disciplina el poder es definix com la capacitat de privar de llibertat d'acció a altri i fer reconèixer aquesta capacitat. És el que s'anomena "autoritat". Hom imposa els seus criteris a un altre, tot privant aquest darrer de la seua llibertat sobre l'assumpte que concernix. Aquesta definició ens porta al camp de la filosofia i del contracte social teoritzat durant la Il·lustració. La societat contemporània industrial i amb estructura d'Estat liberal restringix la llibertat d'acció per garantir la llibertat de tothom.^[32][33]

Aquesta teorització s'aplica de forma parcial a la geopolítica perquè els actors de la geopolítica no es mouen per l'interès d'altri, sinó més aviat per interès propi^[32] atès que si existix la geopolítica, és perquè existixen els imperis. L'imperi, que és una ideologia totalitària, necessita imposar la seua voluntat per fer regnar les seues idees. El fet d'imposar-la ens presenta una relació de poder que pot mirar-se sota la lupa antropològica.

El poder s'associa normalment a l'agressió i aquesta es veu de forma pejorativa perquè coarta la llibertat d'hom mitjançant la imposició de la força. És allò que s'anomena regularment la raó de la força i que es contraposa a la força de la raó. L'espècie humana competix en el seu tarannà per la supervivència i degut a això, establix conflictes de poder amb altres membres de la seua mateixa espècie. Aquesta aproximació antropològica ens parla dels rols a la societat i malgrat això és parcialment incorrecta perquè lluny dels recursos per sobreviure, l'ésser humà també actua per ideologia. L'ésser humà actua efectivament per competició, desconfiança i glòria. El fet que existixen actors en geopolítica, en realitat respon a un esquema mental que és el d'atorgar comportament individualitzat a un grup organitzat. És així perquè des de la Revolució Francesa que es parla de l'Estat com a subjecte individual que respon a nom d'una col·lectivitat. Atès que aquesta col·lectivitat es constituïx d'humans, és lògic pensar que actua per desconfiança, competència i glòria. La primera ens explica l'existència de conflictes degut a estats que n'evaïxen d'altres per lucre, la segona ens explica l'existència de conflictes degut a estats que actuen per seguretat i la tercera, per tant, ens parla d'estats que actuen per reputació.^[32][33]

Nota: quan hom parla de "grandeur" per descriure les polítiques colonials fa referència a la glòria i la competència d'uns estats sobre les poblacions d'altres territoris. Així, si durant el segle xix Alemanya i Bèlgica busquen tenir colònies, així com Itàlia, és per tenir glòria i rivalitzar amb la "grandeur", és a dir, la glòria de França i el Regne Unit.

Són aquests tres elements els qui expliquen la cerca de poder i el seu manteniment. El poder és doncs una conseqüència de l'estat natural de l'ésser humà. Quelcom que s'hauria heretat dels primats els quals també presenten necessitat de vanagloriar-se, competir i desconfiar de l'altre. Traslladant tots aquests conceptes i anàlisis antropològiques a la política, tenim l'existència d'estats que cerquen poder i la geopolítica mira d'entendre quines són les estratègies, els perquès i els conflictes que se'n deriven.^[32][33][34]

 

Per tot això, actualment, en geopolítica, es classifiquen els estats segons la seua capacitat de poder:^[30]

1. Superpotència
2. Gran potència
3. Potència
4. Estats sense potència

Cal recordar així doncs que malgrat l'existència d'una Organització de les Nacions Unides, la realitat demostra que existixen graus de jerarquia. Quelcom que s'aprecia igualment en antropologia a les societats. Hom se sotmet voluntàriament a un superior per treure'n beneficis o bé s'hi sotmet a la força sense que això li siga un plaer.^[32][33] Aquesta dinàmica que deriva de l'estat natural de l'home tornaria a trobar-se en òrgans com el Consell de Seguretat de l'ONU que actua per sobre les decisions de l'ONU mateixa. I, tot i així, al mateix Consell de Seguretat, per una qüestió de glòria i, per tant, de poder, alguns membres han demostrat que actuen sense el permís dels altres perquè tenen autoritat. Fou el cas de la Invasió a l'Iraq dels EUA així com la guerra d'Algèria del segle XX on s'hi demostra clarament que, malgrat el dret a autodeterminació del poble algerià establert per la Carta de les Nacions Unides, França decidix fer la guerra contra Algèria per petroli i glòria.

Tot plegat ens obliga a parlar dels diferents corrents en geopolítica que es poden resumir en tres grans grups,^[30]

• idealisme
• realpolitik
• pragmatisme

El realisme o realpolitik, terme que prové de dos vocables alemanys i que volen significar "política realista", promou o explica les relacions geopolítiques per una dinàmica bèl·lica i violenta. Se sostenta en la creença que l'home és per naturalesa violent i, per tant, en lloc d'encarar les relacions interiors i exteriors d'un estat amb idealisme, convé fer-ho més aviat d'una manera realista, és a dir, assumint que la realitat és violenta i que hom ha de fer-hi front, probablement no amb els mateixos mitjans però, en qualsevol cas, deixant de ser il·lusori i comprendre que de l'altra banda hi ha actors violents i que no es mouen per innocència o bondat.^[30]

És a conseqüència de la Primera Guerra Mundial que s'abandona aquesta visió i es propugna la doctrina de Woodrow Wilson, president dels Estats Units. Aquest és el responsable d'haver introduït la política dita idealista. Es tracta d'evitar la guerra i tot conflicte violent a través de la paraula. Sobre la base de això, es creà la Societat de les Nacions Unides. Es tracta d'un parlament en què cadascun dels estats que hi seuen haurien de resoldre els seus diferents amb la paraula i renunciant a recórrer a les armes. El corrent idealista veu doncs la geopolítica des del pacifisme però ha estat contestat després de la Segona Guerra Mundial.^[30]

En efecte, per bé que l'ONU havia de continuar amb l'idealisme wilsonià, la realitat demostra que aquest idealisme no existix. Després del conflicte, altres guerres s'han estès pel món i l'òrgan no contribuí precisament a evitar-les. Per això, s'ha acabat donant lloc a la corrent dita pragmàtica que renuncia a la violència de la realpolitik però que també rebutja a la vegada la innocència de l'idealisme.^[30] Fet i fet, aquests tres corrents són els qui han servit per explicar els conflictes al món i, des de l'acció dels estats mateixos, han estat doctrines aplicades. Si actualment regna la doctrina del pragmatisme és justament per evitar la realpolitik i l'idealisme a les relacions internacionals. A les classes de geopolítica de les universitats, doncs, es mira d'explicar les relacions internacionals partint del pragmatisme.

Explicats aquests conceptes, cal mirar d'esbossar els factors amb què els Estats miren d'obtenir poder. Tenir-los són un condicionant perquè els estats puguen gaudir de la posició de potència. Llistem-los tot seguit:^[35]

• Poder fort:
  • Capacitat militar
  • Serveis d'espionatge
  • Recursos naturals
  • Territori i població

• Poder tou:
  • Capacitat econòmica
  • Capacitat diplomàtica
  • Coneixement i tecnologia
  • Capacitat de comunicació

Tot reprenent el pragmatisme, les polítiques de diversos actors, com ara els EUA, la Xina, França, Anglaterra, Rússia, Castella o Alemanya es mouen per aquests elements. Tot plegat perquè es procura glòria, competència i desconfiança. Pargmàticament es pot dir que són estats que tenen objectius imperials i, per això, les seues polítiques exteriors i interiors són imperials.

S'ha volgut diferenciar l'imperialisme continental -que es mouria per interessos terrestres- amb l'imperialisme marítim -que es mouria per interessos econòmics- però actualment de forma més pràgmatica s'ha conclòs que ambdós procuren les mateixes coses: poder fort i tou.^[36] L'imperialisme és un concepte de totalitarisme que neix a Europa i es desenvolupa a altres continents com ara Amèrica, per bé que les polítiques internes i externes de la Xina durant l'Edat antiga i mitjana són perfectament equiparables a l'imperialisme. El concepte mateix de "Xina" és imperialista així com l'és el concepte d'Espanya, nacionalitat nord-americana o ciutadans dits americans, etc. L'Imperi es posa en pràctica d'anys ençà i remunta gairebé al Llevant i, concretament, a Mesopotàmia i l'Antic Egipte. Fou en aquests època que tinguérem els primers esbossos d'imperis.

 

L'imperi és un concepte totalitari perquè mira d'imposar una ideologia mitjançant el poder tou o/i fort. El poder fort és totalitari en procurar el control d'un estat i totes les estructures. Esdevé una dictadura atès que concentra el poder dins una única elit o govern col·legial elitista. Fa recaure la seua imatge en una persona o/i en una ideologia.^[36] És un exemple de poder fort la intervenció dels EUA a l'Iraq perquè hi procuraven imposar la seua ideologia mitjançant un control dictatorial, és a dir, totalitari de l'Iraq. Amb això s'aconseguia tenir accés al petroli sense haver de negociar-lo i pagar el preu corresponent en una dinàmica de mercat. És totalitarisme tou fer ús dels mèdia amb discursos pacifistes com ara una suposada existència d'armes de destrucció massiva i d'una dictadura a l'Iraq per envaïr el país amb les seues tropes a cop d'Aliança. L'imperi procura l'hegemonia, és a dir, imposar la supremacia d'una població sobre una altra. És el cas de la Guerra d'Algèria o l'obertura de canals de televisió de tipus expansius com ara France 24 o Russia Today. Tots dos són política fora i tova. La guerra d'Algèria pretenia mantenir el poder absolut de l'Estat francès sobre el territori i població algeriana amb les armes. L'objectiu era imposar-hi la seua ideologia per aconseguir-ne, de retruc, els recursos petrolífers. És igualment política imperial de tipus tova l'obertura de Russia Today o del periòdic digital Sputnik perquè mira d'imposar la ideologia de l'estat rus amb notícies edulcorades o presentades amb unes prioritats volgudes, dins d'un tractament sensacionalista, i a consciència, així com es podria apreciar a France 24, tot i que no s'hi veu objectivament un tractament sensacionalista, fet que sí s'aprecia a la CNN World. De les polítiques toves de tipus imperialista neixen termes com afrancesar, russificar, americanitzar, castellanitzar, etc.

Nota: el projecte hispànic és una altra mostra d'imperialisme atès que mira d'imposar la ideologia pancastellana a través de l'hegemonia. Així, el projecte pancastellà celebra tots els anys el Dia de la hispanitat -originàriament anomenada Dia de la raça hispànica i avui encara dia nacional d'Espanya- i, alhora, mira de promoure polítiques genocides territorials com lingüístiques de cara a les nacions catalana, basca, gallega, portuguesa, andorrana, així com argentina, xilena o peruana.

Si a escala més local, l'Estat pot mirar d'imposar-hi un ordre, dins una escala més global, dintre de l'imperialisme, l'Estat mira d'imposar un ordre mundial. Així, quan a la premsa es parla del "nou ordre mundial" evoca de forma més eufemística la competència entre diversos imperis per imposar el seu poder i hegemonia a la resta del món. És el cas de la competència que es lliuraren la Xina, França, Anglaterra, Rússia i els Estats Units tot just al començament del segle XXI.

La guerra és un fenomen vell com l'ésser humà mateix. L'ésser humà pareix ser l'una de les poques espècies que infligix tortura o mort als seus mateixos membres. L'origen dels conflictes i de la guerra ha estat tractat des de l'antropologia, la sociologia o la filosofia. La combinació de ciències pures amb antropologia han aconseguit provar abastament que l'ésser humà hereva la guerra dels primats. L'observació de ximpanzés per part de la primatòloga Jane Goodall demostra que els ximpanzés maten per poder, ambició, etc, fent-ne fins i tot una forma d'imposar-se a la resta del grup. La guerra entre ximpanzés pren forma d'estratègia organitzada i pensada prèviament. Molts ximpanzés mostren en l'acte de matar o fer la guerra a algú altre de la seua espècie certa alegria de superioritat. Així, tot partint de la teoria darwinista, l'home presenta les mateixes actituds que els primats. L'home aconseguix i tot matar per plaer tal com ens ho demostren les restes deixades de l'Imperi romà amb els espectacles al Coliseu. En sociologia es mira d'entendre la guerra a escala de les societats industrialitzades mentre que la filosofia mira de comprendre o respondre al per què de les guerres. Kant i Spinoza foren dels primers filòsofs a considerar que la guerra és un comportament que caracteritza l'ésser humà. Una primera hipòtesi és doncs de veure la guerra com a quelcom d'inherent a l'ésser humà i, per tant, inevitable. Dins el camp de l'economia, Malthus emeté la teoria segons la qual la guerra existix de manera natural com a mecanisme d'autoregulació de la demografia mundial. Herbert Moller, per la seua banda, pensa que la guerra és una forma per a l'ésser humà d'apaivagar les seues impulsions agressives, associades sobretot al gènere masculí. Aquesta teoria es vincula al pensament filosòfic que veu la guerra com a quelcom d'inherent a l'ésser humà. Però, encara en filosofia, s'emet igualment la teoria que la guerra existix perquè existixen estats. Els estats són l'origen de les guerres. És en Thomas Hobes qui principalment fa desenvolupar aquest punt de vista. Altres, en canvi, veuen la guerra com una forma de gestionar els recursos naturals del món. L'home provocaria guerres perquè pretén amb aquestes apoderar-se de recursos aliens.^{[37][38][39][40]} Tot amb tot, la geopolítica és presenta com la teorització de la guerra i, per tant, tenim una sèrie de conceptes que en són propis.

Definició: la guerra és en definició estricta un conflicte armat entre com a mínim dos grups^[37]

La guerra pot fer-se físicament o psicològicament. En geopolítica, es diferencien dues estratègies de guerra:

• el soft-power o poder tou
• el hard-power o poder fort

El primer consistix a fer la guerra per mitjans no físics. És un exemple de guerra tova la guerra comercial entre el Japó i Corea o entre els Estats Units i la Xina. També és guerra tova l'ús de l'esport, de la música, la literatura, la llengua, la televisió, el cinema, etc, per imposar la mentalitat d'un imperi. La població no se n'adona realment de la imposició perquè és psicològica. Així doncs l'estratègia d'expandir canals de televisió estatunidencs a altres països amb contingut únicament estatunidenc però traduït és una manera de fer guerra atès que els Estats Units aconseguixen d'aquesta forma imposar els seus punts de vista i cosmovisions a la societat receptora. També és guerra tova obrir canals de televisió de notícies a altres països amb punts de vista propis com ara l'obertura de l'RT, DW, Euronews, CNN Wolrd News, BBC Wolrd News, France 24, France Info, Africanews, i24News, Al Jazeera, etc. És un altre exemple de guerra tova voler imposar el seu idioma als països veïns amb l'objectiu de divulgar el poder propi sobre els altres, així com s'aprecia a la política lingüística dels Estats Units, França, Castella o Rússia, fins i tot la Xina o el Japó.^[41]

Nota: una guerra tova es guanya amb psicologia. Malgrat que la Segona Guerra Mundial finalitza sobretot i mercès al revés de l'Estat alemany feixista contra Rússia, a Occident la majoria de la població pensa que fou mercès als Estats Units que la guerra fou guanyada. Aquesta percepció prové del soft-power estatunidenc. La divulgació massiva i sistemàtica de pel·lícules, sèries de televisió i documentaris que parlen insistentment de la heroïcitat, la intervenció i la força dels EUA a la guerra, fa pensar que efectivament la guerra es guanyà sobretot mercès als Estats Units sense tenir en consideració el desenvolupament de la guerra a partir del fracàs en terres soviètiques de l'armada alemanya.^[35]

El poder fort és la vessant sagnant de la guerra. Consistix a desplaçar armes per matar població i rivals polítics percebuts com a enemics. El poder fort és molt mal percebut per les poblacions que el patixen atès que provoca morts. El hard-power és essencial per al domini d'un imperi sobre el món. La força bruta aconseguix fer callar poblacions senceres. D'aquesta manera, França, els Estats Units, Espanya o Rússia tenen una mica per tot el globus terrestre diverses bases militars que són punts focals amb què s'intenta desenvolupar tota la política exterior imperial. La mateixa actitud es trobaria a la Xina o el Regne Unit, entre altres països. Les bases militars servixen per mantenir un control territorial en regions alienes. Una guerra no tova s'acostuma a guanyar per la capacitat militar, és a dir, quantitat i qualitat.^[41]

Nota: la problemàtica nuclear que envolta l'Iran, l'Aràbia Saudita i els Estats Units amb els seus aliats és més psicològica que física. Però permet parlar de la quantitat i qualitat. Si, efectivament, els Estats Units no fan la guerra contra Corea del Nord o el món àrab no s'atrevix realment a fer la guerra física contra Israel, simplement és perquè Corea del Nord com Israel posseïxen l'arma nuclear. S'establix així doncs una guerra més psicològica que física. Qui té doncs en possessió la quantitat i qualitat armamentística (ex.: l'arma nuclear) aconseguix imposar-se, no és envaït, etc, perquè totes dues juntes fan guanyar la guerra a l'enemic. Les desfetes més importants a la història de la guerra provenen de la quantitat i qualitat armamentística.^[35]

Les dues entrades del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans permet aproximar-nos a les estratègies en geopolítica. Segons el diccionari, l'estratègia és la "ciència de projectar i dirigir les grans operacions militars" i, també, l'"art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d'aconseguir una finalitat".^[42] Parlar d'estratègies és doncs necessari i requerix igualment parlar d'objectius. Els objectius en geopolítica han queda definits a l'apartat de "poder, imperi i política" però tot així caldrà tenir-los en consideració per abordar les estratègies perquè aquestes responen als objectius.

Existixen estratègies molt diverses per portar a terme uns objectius. En geopolítica, de forma recurrent, se n'ha utilitzat un lot i que tot seguit es llista:^[43]

• La intimidació (ex.: fer abatre un avió ucraïnès com a represàlia per la mort d'un líder islamista a l'Iran)
• Cercar i contracercar (ex.: l'estratègia d'Obama amb la Nova Ruta de la Seda)
• Apunyalament per l'esquena; és a dir, cloure contractes de no agressió o amistat per tot seguit, quan convinga, adoptar l'estratègia contrària (ex.: Alemanya i la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial)
• Empobrir i debilitar el teu veí (ex.: Occident amb les seves polítiques sobre l'Àfrica i els seus recursos)
• Simular i dissimular (ex.: fer veure que ets ecològic o que et preocupa la supervivència de les llengües al món)
• Fomentar la divisió (ex.: Acords de Sykes-Picot)
• La dominació indirecta (ex.: fes ús del cinema o de l'esport)
• Aprovar i fer un ús conscient de la Llei en favor teu i en contra de l'altre en una vertadera asimetria (ex.: Espanya contra el dret a autodeterminació del País Basc i Catalunya)
• Fer-ho tot en pròpia persona i no delegar res
• Crear enemics inexistents (ex.: els EUA amb Rússia o Espanya amb Veneçuela)
• Crear contrapesos (ex.: potenciar l'economia i la difusió cultural del castellà per mirar de rebatre el domini anglosaxó)
• Mentir (ex.: Donald Trump i el canvi climàtic)
• Fer ús de les masses i imposar un pensament únic (ex.: França, Espanya o Alemanya i el seu panorama mediàtic)
• Crear conflictes dins l'espai de l'enemic (ex.: potenciar el conflicte de Hong Kong per debilitar la Xina), etc

Dins les estratègies és important tenir un pensament únic a dins del mateix estat i per això governs de tota mena miren de controlar els mèdia. Una població nombrosa que pensa de la mateixa manera, reforça les polítiques imperials atès el poble dona el vist-i-plau al governant per infligir la seua hegemonia sobre l'altre. És el cas del panorama mediàtic a Bèlgica, el Regne Unit i França durant les descolonitzacions. A tots tres territoris, els mèdia feien una exaltació de les seues colònies i s'hi difamava els governs de les colònies contràries. Així, per exemple, la premsa britànica lluïa en mostrar les desgràcies que el govern francès infligia als pobles colonitzats mentre que no mostrava les seves, així com la premsa francesa, per la seua banda, mostrava les desgràcies que el govern britànic infligia als inidis, pakistanesos, etc, i evitar, així, de parlar de les seues. Aquesta actitud és pròpia d'una política interna pensada per fer política externa. La política interna com externa d'un estat poden anar moltes vegades juntes perquè l'una té repercussió sobre l'altre així com l'altre té repercussió sobre la primera.

En geopolítica s'ha de considerar la pau perquè, després de la guerra, hi ha pau i, la pau, es pacta fins i tot quan s'imposa a l'altre. A la vegada, els imperis han aconseguit imposar la pau a través de la guerra i establir la pau en plena guerra. La guerra justa és precisament l'eix sobre el qual es justifiquen els conflictes en geopolítica. Hom concep la guerra com un fet anormal, i, per tant, la pràctica de la guerra és per tenir la pau. Per tant, s'esbossen i tot varis tipus de pau:

• la treva, que és una pau momentània dins d'una guerra
• les "operacions de manteniment de la pau, que és la perllongació de l'ocupació d'un poble per mantenir-hi la pau
• la pau en sentit estricte

Els conflictes en geopolítica impliquen igualment parlar de les condicions de pau quan aquestes sorgixen. Permeten cloure un dossier d'anàlisi i de vegades comprendre el desenvolupament d'un altre conflicte que sorgix per la pau establerta en un conflicte anteriorment ocorregut.

Per estudiar assumptes de geopolítica, en diverses biografies, l'Yves Lacoste desenvolupa tres conceptes clau sobre els quals hauria de rodar tot tipus d'anàlisi dit geopolític:^[44]

• l'ús de la diacronia (evolució a través del temps)
• l'ús de la diatopia (evolució a través l'espai)
• l'ús de la representació gràfica

Nota: la cartografia és doncs important en geopolítica perquè en el seu estudi hom construïx representacions, les quals servixen per explicar assumptes, conflictes, etc.

L'estudi de la diacronia és l'anàlisi d'una situació, d'una cultura o d'una població a través del temps, tot incloent-hi llargs períodes. Exemple: l'evolució, l'expansió i el retrocés dels celtes.

L'estudi de la diatopia és l'anàlisi d'una situació a diferents escales cartogràfiques (anàlisi multiescala). Es pot examinar doncs els desplaçaments, la gestió, el consum i el gust de l'aigua i/o dels cargurants a partir d'una propietat personal (habitació, jardí) fins a escala planetària passant per barris, regions i altres tipus d'aglomeracions o divisions territorials, fins i tot per espai rural, graus administratius, etc. Un exemple d'això és l'estudi dels països que engloben el MERCOSUR o la Unió Europea.

El concepte de representació en geopolítica residix en l'anàlisi de conceptes que involucren una persona o diversos grups (ex.: ètnies, estats, presidents, etc). Es diu que es mira de representar els elements i grups sobre cartografia, tot explicant la juguesca rere un assumpte geopolític. Això comporta moltes voltes fer anàlisis diacrònics i diatòpics.

Nota: un exemple aplicat d'estudi en geopolítica són les emissions de televisió del programa Le dessous des cartes del canal de televisió panfranco-alemany ARTE. És una aplicació clara de diatopia, diacronia i representació.

Un tipus d'aplicació a problemes geopolítics, però que podria considerar-se esbiaixat, és l'anàlisi que fa Michel Foucher a Fragments d'Europe del terme patriotisme. Mira de definir concepte de patriota segons pensa que es concep a diversos llocs d'Europa. El patriotisme seria, segons que explica, un concepte territorial (es compta el territori, els recursos, el patrimoni) per als països nòrdics d'Europa mentre que seria "comunitari" per als països i pobles del mediterrani (es compta el territori identificat a un origen grupal) a la vegada que estaria lliegat a un acloriment religiós per a altres altres països (ex.: Bòsnia-Hercegovina, Irlanda i Anglaterra, etc). Per a alguns, aquest tipus d'anàlisi mira de justificar que Kosovo és una regió i no pas una nació, de forma a donar justificants a la política imperial sèrbia i russa. És així perquè diu que Kosovo o Macedònia del Nord es mouen per un patriotisme "regional".

Nota: aquesta teorització del patriotisme és el que justifica posteriorment el tracte que la premsa francesa, per exemple, infligix a Eritrea quan aborda el conflicte migratori i dictatorial que sacseja Etiòpia i Eritrea. En efecte, Eritrea es presenta com a "regió" i no nació emancipada d'Etiòpia sota un règim dictatorial, tot volent donar per entès que no és una nació, sinó un estat artificial nascut de la voluntat d'un grup reduït de governants que hi han instaurat una dictadura.^[45] Casos similars poden trobar-se en el tractament que la premsa russa infligix a Kosovo.

La geopolítica com a estri en mans d'Estats dona justament l'aspecte que procura Michel Foucher mentre que la geopolítica com a disciplina universitària que vinga a explicar els conflictes al món hauria de donar la cara que presenten els programes d'El Món a TV3 quan foren presentats i dirigits per Xesco Reverter. El primer és aplicació de la geopolítica per justificar polítiques imperials, el segon seria pedagogia sobre els conflictes que assoten el món. Aquests són els eixos en geopolítica: ús pedagògic o ús no pedagògic.

A la història, la geopolítica només feia part de l'àrea no pedagògica i estava exclosa del públic general. Avui dia, sobretot a l'entrada del segle xxi, la geopolítica s'ha estès a tot arreu, principalment als mèdia de països francòfons, perquè hi ha una necessitat d'explicar els conflictes del món de manera comprensibles i sense políticament correctes a la població. El segon eix, el pedagògic, és doncs força nou. En conseqüència, ha eixit una mica per tot arreu diversos llibres divulgatius de geopolítica. Aquest segon eix mira de presentar els conflictes al món sota la denominació de "geografia política" perquè el terme "geopolítica" té unes connotacions militars que fan pensar en l'exposició d'una estratègia militar al públic, és a dir, militaritzar el públic, preparar-lo per una guerra, tal com s'havia apreciat a l'Alemanya de l'entre-guerres o d'abans la Gran Guerra.

L'enfonsament del mur de Berlín, l'aparició de noves potències globals, justificà a ulls de la premsa francesa principalment, articles, programes i emissions de geopolítica per tornar els conflictes globals més comprensibles. De retruc, s'ha incorporat la geopolítica a les universitats. La geopolítica inclou necessàriament l'estudi de la diplomàcia i les relacions internacionals. També implica l'estudi de la història, a voltes d'antropologia, de lingüística, de dret i política.

Estudiar l'existència d'estats minúsculs com ara Luxemburg permet dilucidar amb més contrast les polítiques imperials i les teories que se'n deriven per justificar-les. Luxemburg és un micro-estat que tot al llarg de la seua història ha vist com Bèlgica, Alemanya i França li han anat prenent territori. A la vegada Luxemburg ha estat al capdavant de l'entramat reial de les monarquies europees. Per això, certament, aconseguix un estatut més o menys estable, el qual li permet ésser independent.

Els microestats acostumen a existir per polítiques imperials contradictòries. Cap dels actors aconseguix realment adoperar-se'n i per això existixen. Més i tot, permeten revelar la cara de l'imperialisme perquè aquest lluita per la seua possessió encara que el territori siga minúscul, sense interès econòmic i/o polític, revela de la naturalesa de l'imperi. De fet, molts micro-estats són volguts per recolzar de manera més o menys explícita els projectes imperials de les potències. D'alguna manera són una vàlvula dels més grans.

Les poblacions que hi viuen, viuen molt malament les polítiques imperials i aproximar-se'n permet contrastar i força l'etnocentrisme de les potències que pel seu monolingüisme i el seu etnocentrisme no permeten veure altres punts de vista, aquell que expressen els pobles sotmesos a les seues polítiques. Apropar-se doncs a la geopolítica, és també sinònim de mirar els petits com els grans. A tots dos trobem explicacions dels conflictes. Així, una aproximació a les guerres del Golf, convindria fer-se des dels estats petits, com des dels grans. Partit de tots dos, hom pot mirar de tenir quelcom de més contrastat.

Mentre l'estat alemany revisita les teories de l'antropogeografia de Ratzel, Anglaterra veu l'arribada de la geopolítica als seus diccionaris gràcies a l'historiador hongarès Emil Reichi.

En aquesta nació, Alfred Mahan mira d'explicar mitjançant la geografia les polítiques imperialistes d'Anglaterra. L'escola anglosaxona és molt atlantista, de manera que no podem encaixar-la dins la concepció francesa de geopolítica. Per això mateix Alfred Mahan definix la potència d'un estat a través del domini de les mars i oceans (teoria de l'imperi marítim). Aquesta definició fa aparèixer termes com "neoatlantisme" o "atlanisme". Alfred Mahan pensava que el predomini internacional està estretament lligat a la mar, bé siga en òptica comercial en temps de pau, bé siga pel control de la mar en temps de guerra.

 

De forma més o menys similars, altres geògrafs han redefinit aquesta teoria de l'imperi marítim. Per exemple, Halford John Mackinder, que concep el planeta com un conjunt compost per un oceà mundial, una illa mundial (Àfrica, Àsia, Europa) i grans illes perifèriques o Outluings Islands (Amèrica, Austràlia).

Per a en Mackinder, per dominar el món, cal dominar l'illa mundial i principalment el cor de l'illa, el Heartland, veritable "pivot geogràfic de la història" [trd.] (que va de les planes d'Europa central a Sibèria occidental en direcció de la Mediterrània, l'Orient Mitjà i l'Àsia del Sud). Així, l'Imperi britànic, que s'ha construït amb el domini dels oceans, hauria de posicionar-se sobre terra dominant per continuar essent una gran potència mundial.

L'aproximació geopolítica anglesa ens envia a una voluntat de domini del món pel comerç, és novament un ús polititzat de la gepolítica.

L'aproximació estatunidenca a la geopolítica esdevé una continuïtat de la britànica. En efecte, Nicholas Skypman pot ser considerat com a deixeble crític de l'Alfred Mahan i de l'Halford Mackinder. El seu treball es fonamenta sobre els mateixos postulats que Mackinder: la unitat de la política global i de les mars. A diferència dels seus companys, estén aquesta teoria del domini de les mars a la dimensió aèria. Spkyman pensa que els Estats Units han de controlar els estats del rimland per tal d'imposar-se com a potència, és a dir, com a imperi.

 

Des de postures crítiques amb la geopolítica, com ara el marxisme, se subratlla que, en lloc de disciplina científica pròpiament dita, es tracta bàsicament d'una construcció ideològica obscurantista, irracionalista i eurocèntrica, al servei de l'imperialisme, hui com abans.

Segons aquests corrents crítics:

• La geopolítica tendix a un reduccionisme geografista extrem que es presenta com a fet inqüestionable i que desdenya les explicacions històriques, socioeconòmiques i politicoideològiques com ara la "ideologia" o l’autoengany.

Segons la geopolítica, doncs, els conflictes entre estats o blocs d'estats, les opcions estratègiques dels règims, les grans tendències principals observables a cada època, etc., no es deurien pas a motius socioeconòmics, ni político-ideològics, ni respondrien a la voluntat dels homes en condicions històriques concretes, sinó que, en darrera instància almenys, serien el resultat inevitable d'una sobredeterminació geogràfica de caràcter ahistòric i fatal.

• D'aquesta manera, la geopolítica oculta les motivacions reals de l'imperialisme de les grans potències, juntament amb l'explotació de classe que hi subjau, i impedix entendre la realitat i, doncs, canviar-la en un sentit prositiu.

• El contingut de la geopolítica és especulatiu i indemostrable; cada escola nacional ha construït la teoria d'acord amb els interessos estratègics propis, no pas d'acord amb l'observació de la realitat.

• Totes aquestes característiques són compartides per la totalitat d'escoles geopolítiques; la doctrina geopolítica d'un Mackinder o d'un Mahan no era pas millor que la dels nazis, en cap sentit.

• És cert que la geopolítica fou abandonada perquè arrossegava la fortor de sofre que hi havia abocat el nazisme; però, en realitat, la fortor de sofre és consubstancial a la geopolítica, i és precisament aquesta la causa de la seua rehabilitació: és una branca de la rehabilitació de l'imperialisme clàssic, de l'eurocentrisme i de l'assalt a la raó.

De totes totes, la geopolítica ha estat criticada abans com hui. Hui dia la geopolítica s'ha estès i hom parla de geopolítica de manera excessivament acrítica, és a dir, sense plantejar-se allò que comporta adoptar aquesta òptica. La crítica actual mira de fer veure com la geopolítica s'aplica amb força frivolitat i abusivament com ara analitzar una "geopolítica de la Taylor Swift"^[46] o la "geoestratègia" dels camps poliesportius d'un poble.

• La geopolítica tendix a deshumanitzar i potenciar la deshumanització de l'altre. En reduir-ho tot al geografisme, l'economia i les ambicions d'unes potències, es reduïx tot a unes xifres, però rere les xifres hi ha persones, patiment humà encara que la geopolítica no explica pas el patiment, sinó que torna el lector en partícip de la vulneració de drets humans

• Guerra
• Profunditat estratègica
• Geografia política
• Esfera d'influència
• Poder tou
• Imperialisme

• Narcís Pallerès-Domènech, Alessio Postiglione, Valerio Mancini. El gran joc. Altamarea, 2024.
• Joan Anton Català Amigó. Geopolítica de l'espai. Barcelona: Angle Editorial, 2023

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Geopolítica

• Teoria del Heartland. Pissarreta d'en Partal. (català)
• Joan Ramon Resina. La geografia i la història. Vilaweb, 17/11/2024