François Hollande

François Hollande és el fill petit del doctor Georges Gustave Hollande, un metge otorrinolaringòleg i de Nicole Frédérique Marguerite Tribert, una treballadora social. El seu pare fou candidat en una llista d'extrema dreta a les eleccions municipals de Rouen el 1959 i el 1965. François Hollande va passar gran part de la seva infantesa a Bois-Guillaume, zona residencial als afores de la capital normanda, i va ser alumne a l'internat Jean-Baptiste-de-La-Salle de Rouen. Arran de les posicions polítiques del seu pare favorables a l'OAS i a la proximitat amb Jean-Louis Tixier-Vignancour la família hagué d'anar-se'n de la ciutat al primer trimestre del 1968. Després de vendre tots els béns i la clínica que tenia a la ciutat, el pare amb tota la família s'instal·là a Neuilly-sur-Seine, on s'inicià al comerç immobiliari.

François Hollande estudià al liceu Pasteur de Neuilly-sur-Seine, i després entrà a la Facultat de dret de París, on es llicencià en dret. Prosseguí els seus estudis a HEC de París i a l'Institut d'Estudis Polítics de París, on militava a l'UNEF-Renouveau, sindicat estudiant proper al Partit Comunista Francès. El 1980 va ser el 7è millor alumne de la promoció Voltaire de l'Escola Nacional d'Administració.

A finals des anys 1970, conegué la seva futura parella Ségolène Royal a l'ENA i després visqueren junts en unió lliure. Tenen quatre fills: Thomas (1984), Clémence (1986), Julien (1987) i Flora (1992).

La seva implicació a l'esfera política començà quan estudiava a HEC i militava al sindicat estudiant l'UNEF, va presidir aleshores el comitè de suport a la candidatura de François Mitterrand. El 1979 es va adherir al Partit socialista francès.

Després François Hollande va ser auditor al Tribunal de Comptes de 1980 a 1981. La seva primera participació en les eleccions es feu durant les eleccions legislatives del juny de 1981 com a candidat a la tercera circonscripció de la Corrèsa, feu tradicional de Jacques Chirac.

De 1983 a 1984 va ser director de gabinet de dos portaveus del govern francès, Max Gallo i Roland Dumas. El 1984, fou triat com a conseller referendari al Tribunal de Comptes. A conseqüència de la desfeta del Partit Socialista a les eleccions legislatives del 1986, Claude Allègre l'integrà en el grup d'experts que dirigia per a assessorar Lionel Jospin.

El 1988 es presentà a les eleccions legislatives que seguiren l'arribada del socialista François Mitterrand a la presidència de l'estat, i fou elegit diputat de la primera circonscripció de la Corrèsa amb un 53% dels vots. Fou designat després secretari de la Comissió de Finances a l'Assemblea Nacional francesa.

Esdevingué president del Consell nacional consultatiu dels minusvàlids el desembre de 1992. El novembre de 1994 fou triat com a secretari nacional del Partit Socialista encarregat de les qüestions econòmiques.

Després de l'èxit socialista a les eleccions legislatives franceses de 1997, i de l'accés de Lionel Jospin al càrrec de Primer Ministre de França,^[1] al novembre Hollande fou triat per a succeir-lo com a primer secretari del Partit Socialista.^[2]

A les eleccions regionals i cantonals de 2004 el Partit Socialista va guanyar 24 de les 26 regions franceses i dos terços dels cantons renovables en un moment en què la popularitat del 2n govern Raffarin estava en el seu nivell més baix, i el juny següent, el PS va obtenir el 28,9% dels vots a les eleccions europees, un rècord per a aquestes eleccions.

Durant la segona volta de les eleccions presidencials franceses de 2007 que perdé Ségolène Royal, s'oficialitzà la separació de la parella. Després de la derrota dels socialistes a les eleccions presidencials i legislatives del 2007 i les victòries a les municipals i cantonals del 2008, el Congrés de Reims de 2008 havia de marcar la línia general del partit i nomenar un nou primer secretari en substitució de François Hollande i una nova direcció. El congrés va veure la fragmentació en tres sectors, de Martine Aubry, Bertrand Delanoë i Ségolène Royal, oposades sobre el mètode i la personalitat per dirigir el partit. Finalment, el 25 de novembre de 2008, el consell nacional del partit va validar l'elecció de Martine Aubry amb el 50,04% dels vots emesos.^[3]

El 2010 François Hollande reconegué oficialment la seva relació amb la periodista Valérie Trierweiler, amb qui vivia des del 2006.

El 22 d'abril de 2012, amb el 28,63% dels vots (o sigui 10.272.705 vots) a la primera volta de les eleccions,^[4] François Hollande es va situar com a millor candidat i es qualificà així per la segona volta que l'oposà el 6 de maig del 2012 al candidat de l'UMP, i llavors president francès, Nicolas Sarkozy.

El 6 de maig de 2012, François Hollande guanyà la segona volta,^[5] amb el 51,62% dels sufragis davant el seu rival, Nicolas Sarkozy, que obtingué el 48,38% dels vots; així aconseguí d'esdevenir el 24è president de la República francesa. La seva investidura com a nou dirigent de l'estat es feu el 15 de maig de 2012, convertint-se en el segon socialista a prendre possessió de la Cinquena República.

François Hollande es va convertir en President de la República en guanyar la segona volta de les eleccions presidencials franceses de 2012,^[5] i el Partit Socialista va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions legislatives franceses de 2012. Hollande va escollir Jean-Marc Ayrault com a primer ministre. El 31 de març de 2014 el govern va dimitir en bloc,^[6] després que en les eleccions municipals de 2014 va perdre l'administració en unes 155 ciutats i es va posicionar al segon lloc per darrere de la Unió per a un Moviment Popular (UMP),^[7] i Hollande nomenà Manuel Valls com a primer ministre.^[8] La seva presidència va experimentar diverses dificultats polítiques, sobretot amb l'augment de l'atur, les protestes pel dret laboral, la lluita contra el terrorisme islamista, que va fer l'Atemptat contra Charlie Hebdo^[9] i els atemptats de París del 13 i 14 de novembre, amb més d'un centenar de persones mortes,^[10] i el moviment social a la Guaiana Francesa.^[11]

Hollande va anunciar l'1 de desembre de 2016 que no optaria a la reelecció a les eleccions presidencials franceses de 2017 a causa del deteriorament de la seva valoració a l'opinió pública.^[12] Manuel Valls dimití el 6 de desembre per preparar la seva precandidatura a les eleccions presidencials,^[8] sent rellevat per Bernard Cazeneuve.^[13] El seu mandat finalitzà el 14 de maig de 2017, després de les eleccions presidencials de 2017, que van veure la victòria del seu exministre d'Economia, Indústria i Afers Digitals Emmanuel Macron.

• La gauche bouge, obra col·lectiva escrita amb el pseudònim de Jean-François Trans, editat per Jean-Claude Lattès, 1985.
• L'Heure des choix. Pour une économique politique, amb Pierre Moscovici, 1991, ISBN 2-7381-0146-1.
• L'Idée socialiste aujourd'hui, editat per Omnibus, 2001 (amb altres autors).
• Devoirs de vérité, editat per Stock, 2006.

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: François Hollande

• «François Hollande». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.