Fort Sumter

 

Cap al final de la Guerra Anglo-nord-americana de 1812 entre els Estats Units i Gran Bretanya els primers van erigir una sèrie de fortificacions a la costa atlàntica. Els treballs de construcció del Fort Sumter van començar el 1829. No obstant això, en començar la guerra el 1861 encara estava inacabat.

Per a la seva construcció es van emprar més de 70.000 tones de granit de Nova Anglaterra. A causa de la situació de l'illa i el fort, des d'allí es podia controlar fàcilment tot el tràfic marítim que entrava i sortia de l'estat. La forma exterior del fort descrivia un pentàgon irregular d'entre 170 a 190 peus de costat (aprox. 51-58 metres). La fortificació original estava dotada de murs de 5 peus (aprox. 1,5 metres). El fort va ser dissenyat per a albergar fins a 650 homes i 135 canons en tres pisos.

 

Encara que en el curs de la Guerra de Secessió molts estats van abandonar la unió, després de la declaració de secessió de Carolina del Sud l'Exèrcit dels Estats Units mantenia importants posicions estratègiques en els estats del sud. El de Charleston era un dels pocs ports d'aigües profundes dels confederats, així que exercia un paper molt important. Sis dies després que Carolina del Sud declarés la seva secessió de la Unió, el Major Robert Anderson va traslladar en secret les seves tropes (127 homes) des de l'indefensable Fort Moultrie al Fort Sumter.

Durant els següents mesos es van fer nombroses peticions de capitulació del fort a les quals els unionistes no van accedir. Les tropes confederades del general PGT Beauregard van obrir foc d'artilleria i de morter contra Fort Sumter a dos quats de cinc de la matinada del 12 d'abril des dels forts propers (Fort Moultrie, Fort Johnson i Cummings Point). El bombardeig va durar més de 30 hores.

El 13 d'abril a la vesprada, el Comandant Anderson es va rendir i l'endemà n'evacuà els seus homes. No hi va haver baixes entre els defensors durant el bombardeig, però, un artiller va morir i tres van resultar ferits quan va explotar un dels canons amb què feien una salva de salutació durant l'evacuació.

Aquest episodi va ser el primer fet d'armes de la Guerra de Secessió.

Després de la guerra, Fort Sumter havia quedat en ruïnes. Es van iniciar els treballs per reconstruir-lo completament, però finalment només es va reconstruir parcialment. Des de 1876 l'illa no va ser més que la localització d'un far. No obstant això, el 1898, a causa de l'efecte de la Guerra Hispano-estatunidenca (25 d'abril de 1898 fins al 12 d'agost de 1898) se li va tornar a donar ús militar. El 1898 es va començar a fer una construcció de ciment sobre les ruïnes històriques del fort, que es poblarien de tropes i artilleria en ambdues guerres mundials, tot i que no van ser escenari de cap conflicte militar.

Des de 1948 Fort Sumter és un monument nacional a càrrec del National Park Service nord-americà. La construcció de ciment Battery Huger encara està en peu i acull un centre per a les visites i un museu. En el museu hi ha la bandera que onejava durant els bombardejos de 1861. Es pot arribar al monument nacional en un vaixell que parteix de Charleston. El trajecte fins a l'illa dura aproximadament mitja hora.

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fort Sumter