Festival de la Cançó d'Eurovisió

Cada ens públic estatal que sigui membre actiu de la UER pot participar-hi. L'únic requisit previ i indispensable és que cada televisió participant es comprometi a retransmetre en directe la semifinal on participa i/o vota, i la gran final. Cada televisió interessada a participar envia la seva preinscripció a la UER durant la tardor prèvia al Festival, amb l'opció de retirar-la abans del termini establert, que sol fixar-se pels voltants de Nadal. Un cop passat aquest termini, la UER fa pública la llista definitiva de participants; qualsevol retirada després d'aquest punt comporta una multa per la televisió implicada, i pot, fins i tot, significar el veto a futures participacions des de tres a cinc anys, segons les circumstàncies.

La reglamentació bàsica del Festival es pot resumir actualment en:

• Les cançons participants han de tindre una durada màxima de tres minuts.
• En el moment de l'actuació, la cançó podrà ser interpretada amb un màxim de sis persones sobre l'escenari.
• Cap persona que estigui a l'escenari durant l'actuació pot ser menor de setze anys. Tampoc es permet la presència d'animals vius.
• Les cançons no poden contenir missatges de tipus polític o comercial, ni que es considerin ofensius de cap manera.
• La lletra de les cançons poden estar escrites en qualsevol idioma (des de 1999), incloent-hi idiomes imaginaris, però en cap cas s'accepten cançons completament instrumentals (sense lletra).
• La música ha de ser gravada prèviament (des de l'any 1999; abans s'emprava una orquestra en directe).
• Les veus, tant dels cantants principals com dels corus, han de ser obligadament en directe.
• Cal elaborar prèviament un videoclip per poder promoure la cançó durant les setmanes prèvies al concurs, als diferents mitjans europeus (televisions, ràdios, internet, etc.).
• Cada ens està obligat actualment a dedicar una secció a les seves pàgines web oficials als diferents aspectes de la seva participació, on donarà a conèixer els detalls de la seva candidatura.

Per assegurar que tots els requisits es compleixin, les cançons passen un control a la televisió pública i un de final i vinculant, de la mà de la mateixa UER. El fet de guanyar el Festival implica que la televisió triomfadora s'encarregarà d'organitzar la següent edició al seu país, tot i que pot renunciar-hi per motius econòmics. Aquest fet, comporta un important impuls econòmic pel país; d'aquí que cada any se celebri una autèntica competició entre països, que tradicionalment ha estat titllada de polititzada.

La televisió organitzadora acorda amb la UER una seu i un pressupost pel Festival. Les seus han passat d'ésser petits estudis a grans estadis o pavellons esportius recentment, per poder acollir la gran demanda de fans que volen veure el Festival en viu.
Originàriament, el Festival constava d'una única gala on competien de l'ordre d'entre deu i vint països, segons les edicions. Però des de la integració dels països de l'antic bloc comunista a la UER, la creixent demanda de les seves televisions per participar-hi va fer impossible que tots els països participessin en una única gala.

Així doncs, des del 2004 es van implementar les semifinals com a rondes de classificació per a la gran final. Des de l'any 2008 se celebren dues semifinals: una en dimarts i l'altra en dijous. Excepte els països del "Big Five" (Alemanya, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit) i el país amfitrió, la resta de participants es divideix per sorteig entre les dues semifinals. De cada semifinal es classifiquen deu països per a la final, on s'incorporen els membres del "Big Five" i el país amfitrió. La final sempre té lloc en dissabte, durant el mes de maig.

El sorteig de la composició de les semifinals té lloc al gener previ al Festival, un cop es coneix la llista definitiva de participants. La UER agrupa els semifinalistes en diversos pots segons els seus patrons de vot, per evitar la creació de blocs geopolítics dins de cada semifinal que poguessin afavorir excessivament determinats països.

El Festival va néixer el 1956 inspirat en Festival de la cançó de Sanremo italià, de gran èxit. Els fundadors varen ser Suïssa, que el va organitzar a Lugano, Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La suïssa Lys Assia va ser la primera guanyadora amb la cançó Refrain. Als anys següents, se'n varen anar afegint els països del bloc occidental europeu: el Regne Unit, Dinamarca i Àustria varen debutar el 1957; Mònaco el 1959; Suècia i Noruega el 1960; Espanya, Finlàndia i Iugoslàvia (l'únic país del bloc comunista que hi va participar) el 1961; Portugal el 1964 i Irlanda el 1965, assolint la xifra de 18 països participants.

Durant la dècada de 1960 s'assagen diversos sistemes de puntuació, que no acaben de convèncer els responsables del Festival. Així, al Festival de 1969 celebrat a Madrid, es donarà la circumstància de què quatre països empaten en primera posició, i sense mecanismes de desempat, s'atorga el premi ex aequo a Espanya, França, el Regne Unit i els Països Baixos. Aquest fet provoca la protesta dels països escandinaus i Portugal, que no participaran al Festival de 1970. Mentrestant, el Festival, que des de 1968 ja s'emetia en color per als països que disposaven d'aquesta tecnologia, havia donat a llum a les seves primeres estrelles, per exemple, la italiana Gigliola Cinquetti, guanyadora el 1964, o la britànica Sandie Shaw que s'havia endut el primer lloc al Festival de 1967.

La dècada de 1970 coneixerà ja la maduresa del Festival. Retornats els països que protestaren pel sistema de puntuació, el 1973 s'aboleix la regla instaurada la dècada anterior sobre l'obligatorietat de cantar en un idioma oficial del país que es representa. D'aquesta manera, el 1974 el Festival coneix el seu primer gran èxit de la mà del grup suec ABBA que guanya cantant en anglès Waterloo. El 1975 s'implanta l'actual sistema de votacions d'1-8, 10 i 12 punts i el 1977 es restaura l'obligatorietat de cantar en un dels idiomes oficials del país representat. Nous països, de l'àrea mediterrània, s'incorporen durant aquesta dècada: Malta el 1971, Israel el 1973, Grècia el 1974 i Turquia el 1975. Així, el 1978 amb el retorn de Dinamarca després d'una dotzena d'anys de retirada, s'assoleix per primer cop la vintena de participants. Mònaco, però, se'n retira el 1979 per un període de 25 anys.

El 1980, aprofitant la retirada aquell any d'Israel, debuta el Marroc, l'únic país àrab que ha participat, però a causa dels pobres resultats, se'n retira i tant aquest país com la resta de membres àrabs de la UER, es mantindran al marge del Festival des d'aleshores. La dècada de 1980 suposa una certa decaiguda en la popularitat del Festival, ja que moltes de les cançons que hi competeixen no s'ajusten a les tendències musicals populars d'aquest període. Amb tot, el nombre de participants continua augmentant amb els debuts de Xipre el 1981 i d'Islàndia el 1986.

Precisament el 1986 es produeix la victòria de l'artista més jove a la història del Festival: la belga Sandra Kim, amb només tretze anys, guanya amb claredat amb la cançó J'aime la vie. Des de llavors, la UER comença a plantejar-se la introducció de limitacions d'edat, que es farà efectiva després del Festival de 1989 en què dos nens de França i Israel hi van prendre part. Des de llavors, només els majors de setze anys s'hi poden presentar. Per als nens queda el Festival de la Cançó d'Eurovisió Júnior, que començà a celebrar-se en 2003. El 1988, una jove canadenca gairebé desconeguda guanya representant Suïssa amb la cançó Ne partez pas sans moi, per un sol punt d'avantatge sobre el Regne Unit. Es tracta de Céline Dion, que anys més tard es farà molt famosa mundialment.

La dècada de 1990 traurà nous vents de canvi que acabaran per revifar el Festival. El 1992 hi competeixen 23 països, corresponents al bloc occidental més Iugoslàvia, per darrer cop. La caiguda l'any anterior del bloc comunista propicia que els països de l'Est d'Europa s'incorporin massivament a la UER i per tant, al Festival. El 1993, amb l'antiga Iugoslàvia ja desapareguda, la UER es troba amb set nou països que volen debutar al Festival, però decideix limitar el número a 25 participants i realitzar una preselecció a la televisió eslovena per decidir els tres països que s'afegiran als 22 restants. Així doncs, tres països ex-iugoslaus (Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina) obtenen el seu passaport, mentre que Eslovàquia, Estònia, Hongria i Romania s'han d'esperar a l'any següent.

El 1994 canvia radicalment la composició dels participants: dos històrics, Itàlia i Luxemburg es retiren del Festival, i cinc dels participants de l'any anterior són desqualificats per la seva baixa puntuació per fer possible el debut de set nous països: els quatre perdedors de la preselecció de 1993, més Rússia, Polònia i Lituània. D'aquesta manera, i fins al 2004, els participants aniran rotant segons la seva puntuació en Festivals anteriors, i molts països quedaran relegats de facto a participar bianualment. El 1997 Itàlia fa una última aparició esporàdica, no retornant fins al 2011. Aquell any, el popular grup Katrina and the Waves guanya pel Regne Unit amb una puntuació rècord (227 punts sobre 25 participants). Precisament aquell any és el primer en què s'introdueix el televot a cinc països, fent-lo extensiu a la majoria dels participants l'any següent; i un altre canvi important és la introducció del concepte dels 'Big Four', pel qual Espanya, França, Alemanya i el Regne Unit, els quatre màxims contribuents a la UER, no poden quedar mai desqualificats per a la final del Festival.

El 1998, la victòria de la transsexual israeliana Dana International té un gran impacte no sols musical sinó també polític i social en tota Europa. Aquell any també es produeix el debut de l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, mentre que Eslovàquia inicia una perllongada absència, no retornant fins al 2009; el televot es generalitza però encara hi han països que utilitzen els jurats. El 1999 se celebra el Festival a Jerusalem entre fortes mesures de seguretat. Dos grans canvis s'introdueixen en aquest Festival: la llibertat per cantar en qualsevol idioma i l'eliminació de l'orquestra. Ambdues mesures, juntament amb la introduïda l'any abans del televot, s'encaminen a fer el Festival més popular i més proper a la música del moment. Les xifres de les audiències semblen donar la raó a la UER.

El 2000 debuta Letònia i el 2001 guanya Estònia, convertint-se així en el primer país incorporat després de la caiguda del bloc comunista que ho fa. El 2002 comença el fenomen d'enviar al Festival els finalistes de famosos concursos de talents musicals organitzats pels mateixos ens televisius. El cas de Rosa López, guanyadora del fenomen televisiu de TVE Operación Triunfo, és un bon exemple, ja que arrossega l'audiència del Festival fins a arribar a un 80% de share, una xifra insòlita des de la introducció dels canals privats de televisió a Espanya. El 2003, amb el debut d'Ucraïna i la participació rècord de 26 països al Festival, la UER constata de què la fórmula d'un Festival d'una sola gala no pot satisfer la creixent demanda dels països que hi volen participar.

Així doncs, el 2004 la UER introdueix el format de semifinal + final. Només el 'Big Four' i els deu millors classificats de l'any anterior passen directament a la final, mentre que la resta de països lluiten pels deu llocs lliures en la semifinal, que és televisada en directe i es decideix per televot, però mancada de votació al final, ja que només es revelen els noms dels deu finalistes però no la puntuació rebuda, per evitar indicar els favorits per a la final. Amb aquesta fórmula, els països participants s'incrementaren espectacularment fins a 36. Debutaren Albània, Andorra, Belarús i Sèrbia i Montenegro, mentre que Mònaco retornava després de 25 anys. El 2005 debutaren Moldàvia i Bulgària; la polèmica va vindre del Líban, l'ens públic del qual va anunciar la seva participació (fins i tot va arribar a escollir cantant i cançó), però que es va negar a retransmetre l'actuació de la representant israeliana, Shiri Maymon. A causa de la violació de les regles de la UER, aquesta va provocar la renúncia del Líban i el sancionament del seu ens públic.

El 2006 debuta Armènia; aquest any, el Festival comença a acusar l'efecte del denominat 'DNP voting' (vot de la diàspora, dels països veïns i el vot polític), que provocava que molts països rebessin vots segons un patró geopolític en lloc de la qualitat musical. Aquest patró es va veure encara més reforçat el 2007. Encara que es va assolir la xifra rècord de 42 participants (amb els debuts de Txèquia i Geòrgia, i de Sèrbia i Montenegro com a països separats), molts països amenaçaren la UER d'abandonar el Festival si no es corregia aquest fenomen que feia les votacions injustes i previsibles, amb la subseqüent caiguda d'audiència.

Això va dur a la UER a introduir nous canvis per 2008: dues semifinals per repartir els països segons el seu patró de vot i l'elecció per televot de nou finalistes per semifinal, mentre que els jurats d'emergència seleccionaven els altres dos, un de cada semifinal. Aquest any van debutar Azerbaidjan i San Marino, mentre que Àustria i Mònaco es mantingueren al marge com a protesta pel sistema de vot. El resultat de les semifinals va resultar més satisfactori que el de 2007, però no tant el de la final, on es van enregistrar de nou els coneguts patrons de vot.

La UER va anunciar nous canvis en el sistema de vot a la final pel 2009. El més significatiu fou que els jurats d'emergència decidirien conjuntament (50/50) amb el televot les puntuacions de cada país. El resultat va ser més satisfactori que els anys anteriors i es va recobrar part de la confiança perduda en la justícia de les puntuacions, a més d'una notable millora en la qualitat mitjana de les cançons. L'audiència conjunta a Europa va assolir el rècord de 122 milions de telespectadors. Quant a participacions, Eslovàquia va retornar al Festival després d'onze anys d'absència, mentre que San Marino s'hi va enretirar per problemes financers. Geòrgia també es va enretirar a darrera hora perquè la UER no va admetre la cançó triada per les seves al·lusions polítiques.

Pel Festival de 2010, que va tindre lloc a Oslo, el Grup de Referència de la UER va anunciar el 2009 la implantació de dues mesures demanades els darrers anys per moltes televisions: la primera, que s'estendria el sistema de vot de la final (50% jurat/50% televot) també a les semifinals; i la segona, que es podria votar des de l'inici de cada gala, tant de les semifinals com de la final, i no només durant el recordatori al final dels shows (el que es tradueix en majors ingressos per increment del temps hàbil pel televot). Tot i això, la xifra de participants va minvar de 42 a 39 donat que les televisions públiques de Txèquia, Hongria, Montenegro i Andorra van anunciar la seva retirada per falta d'interès (cas dels txecs) o problemes financers (en els altres casos). Geòrgia en canvi va retornar al Festival.

Pel Festival de 2011, la UER va optar per no introduir cap nou canvi (a part de determinar l'ordre de votació a la final en funció del vot previ del jurat) i consolidar la fórmula establerta. Com a gran novetat, la RAI italiana va anunciar el seu retorn després de tretze edicions d'absència i la UER li va atorgar un lloc directe a la Final juntament amb Alemanya, Espanya, França i el Regne Unit, conformant així l'anomenat 'Big Five'. Altres tres països van anunciar també el seu retorn: Àustria, Hongria i San Marino, igualant així el rècord de 43 participants del Festival de 2008.

La UER va decidir que pel Festival de 2012 revocaria la decisió del 2010 de permetre el televot des de l'inici de les gales i tornar a les tradicionals finestres de votació al final de cada gala. Quant a participacions, Montenegro va anunciar el seu retorn després de dos edicions absent, mentre que Polònia va decidir no participar degut als problemes financers del seu ens televisiu i Armènia se'n va enretirar a darrera hora a causa del seu contenciós polític amb l'amfitrió Azerbaidjan.

De cara al Festival de 2013, el Grup de Referència de la UER va acordar abolir el sorteig d'ordre d'actuació i deixar en mans dels productors en quin lloc actuaria cada país en funció del tipus de cançó amb què participi. També es van acordar mesures per reduir els costos de l'esdeveniment, donat l'agreujament de la crisi financera europea, que va provocar que algunes televisions com les de Bòsnia i Hercegovina, Eslovàquia i Portugal s'haguessin d'enretirar per manca de pressupost. Turquia també va decidir absentar-se, però al·legant desacords amb les normes actuals del Festival; Armènia però, va retornar després del seu boicot a l'edició celebrada a Bakú.

Al Festival de 2014 van continuar els problemes financers a molts canals de l'Est d'Europa, el que va propiciar les enretirades de Croàcia, Sèrbia, Bulgària i Xipre. Tot i això, les televisions de Polònia i Portugal van retornar a l'event. La situació va millorar una mica el 2015 amb els retorns de Sèrbia, Xipre i Txèquia, malgrat que Ucraïna es va haver d'enretirar degut al conflicte bèl·lic que patia. Sorpresivament, Austràlia va ser convidada a participar per primer cop, i de forma excepcional, per celebrar el 60è aniversari del Festival; de tota manera, la seva participació s'ha perllongat als festivals posteriors. Els festivals de 2016 i 2017 van comptar amb 42 participants.

El 2020, per primera vegada des de la seva creació, el festival va ser cancel·lat a causa de la pandèmia provocada pel Covid-19.^[12]

En l'edició de 2024 va haver una crida internacional a boicotejar el Festival per permetre la participació d'Israel, que es trobava enmig d'una ofensiva militar a Palestina.^[13][14][15] L'organització del Festival va haver de rebutjar dues cançons triades per la Corporació de Radiodifusió Israeliana, pel contingut "massa polític" de les lletres, fins que va donar el vist-i-plau a Hurricane, interpretada per Eden Golan.^[16]

País	Millor posició assolida	Historial de participacions
Albània	5a posició: Rona Nishliu (2012)	Debut: 2004.
Alemanya	1a posició: Nicole (1982)[17] i Lena (2010)	País fundador al 1956. Absències: 1996.
Andorra	12a posició a sf: Anonymous (2007)	Debut: 2004. Absències: des de 2010 (actualment no hi participa).
Armènia	4a posició: Sirusho (2008) i Aram Mp3 (2014)	Debut: 2006. Absències: 2012 i 2021.
Austràlia	2a posició: Dami Im (2016)	Debut: 2015
Àustria	1a posició: Udo Jürgens (1966) i Conchita Wurst (2014)	Debut: 1957. Absències: 1969, 1970, 1973, 1974, 1975, 1998, 2001, 2006, 2008, 2009 i 2010.
Azerbaidjan	1a posició: Ell & Nikki (2011)	Debut: 2008.
Bèlgica	1a posició: Sandra Kim (1986)	País fundador al 1956. Absències: 1994, 1997 i 2001.
Belarús	6a posició: Koldun (2007)	Debut: 2004. Absències: des de 2021 (actualment no hi participa).
Bòsnia i Hercegovina	3a posició: Hari Mata Hari (2006)	Debut: 1993. Absències: 1998, 2000, 2013, 2014, 2015 i des de 2017 (actualment no hi participa).
Bulgària	2a posició: Kristian Kostov (2017)	Debut: 2005. Absències: 2014, 2015, 2019 i des de 2023 (actualment no hi participa).
Croàcia	2a posició: Baby Lasagna (2024)	Debut: 1993. Absències: 2014 i 2015.
Dinamarca	1a posició: Grete & Jörgen Ingmann (1963), Olsen Brothers (2000) i Emmelie de Forest (2013)	Debut: 1957. Absències: entre 1967 i 1977, 1994, 1996, 1998 i 2003.
Eslovàquia	18a posició: Marcel Palonder (1996)	Debut: 1994. Absències: 1995, 1997, entre 1999 i 2008, i a partir de 2013 (actualment no hi participa).
Eslovènia	7a posició: Darja Svajger (1995) i Nusa Derenda (2001)	Debut: 1993. Absències: 1994 i 2000.
Espanya	1a posició: Massiel (1968) i Salomé (1969)	Debut: 1961.
Estònia	1a posició: Tanel Padar & Dave Benton (2001)	Debut: 1994. Absències: 1995.
Finlàndia	1a posició: Lordi (2006)	Debut: 1961. Absències: 1970, 1995, 1997, 1999, 2001 i 2003.
França	1a posició: André Claveau (1957), Jacqueline Boyer (1960), Isabelle Aubret (1962), Frida Boccara (1969) i Marie Myriam (1977)	País fundador al 1956. Absències: 1974 i 1982.
Geòrgia	9a posició: Sofia Nizharadze (2010) i Eldrine (2011)	Debut: 2007. Absències: 2009.
Grècia	1a posició: Élena Paparizu (2005)	Debut: 1974. Absències: 1975, 1982, 1984, 1986, 1999 i 2000.
Hongria	4a posició: Friderika Bayer (1994)	Debut: 1994. Absències: 1996, entre 1999 i 2004, 2006, 2010 i des de 2020 (actualment no hi participa).
Irlanda	1a posició: Dana (1970), Johnny Logan (1980 i 1987), Linda Martin (1992), Niam Kavanagh (1993), P. Harrington & C. McGettigan (1994) i Eimear Quinn (1996)	Debut: 1965. Absències: 1983 i 2002.
Islàndia	2a posició: Selma (1999) i Yohanna (2009)	Debut: 1986. Absències: 1998 i 2002.
Israel	1a posició: Yizhar Cohen & Alphabeta (1978), Gali Atari & Milk and Honey (1979), Dana International (1998) i Netta (2018)	Debut: 1973. Absències: 1980, 1984, 1994, 1996 i 1997.
Itàlia	1a posició: Gigliola Cinquetti (1964), Toto Cutugno (1990) i Måneskin (2021)	País fundador al 1956. Absències: 1981, 1982, 1986, 1994, 1995, 1996 i entre 1998 i 2010.
Letònia	1a posició: Marie N (2002)	Debut: 2000.
Lituània	6a posició: LT United (2006)	Debut: 1994. Absències: entre 1995 i 1998, 2000 i 2003.
Luxemburg	1a posició: Jean-Claude Pascal (1961), France Gall (1965), Vicky Leandros (1972), Anne-Marie David (1973) i Corinne Hermès (1983)	País fundador al 1956. Absències: 1959 i entre 1994 i 2023.
Macedònia del Nord	7a posició: Tamara Todevska (2019)	Debut: 1998. Absències: 1999, 2001, 2003 i des de 2023 (actualment no hi participa).
Malta	2a posició: Ira Losco (2002) i Chiara (2005)	Debut: 1971. Absències: 1973, 1974 i entre 1976 i 1990.
Moldàvia	3a posició: Sunstroke Project (2017)	Debut: 2005.
Mònaco	1a posició: Séverine (1971)	Debut: 1959. Absències: entre 1980 i 2003, i des de 2007 (actualment no hi participa).
Montenegro	13a posició: Knez (2015)	Debut: 2007. Absències: 2010, 2011, 2020, 2021 i des de 2023 (actualment no hi participa).
Noruega	1a posició: Bobbysocks (1985), Secret Garden (1995) i Alexander Rybak (2009)	Debut: 1960. Absències: 1970 i 2002.
Països Baixos	1a posició: Corry Brokken (1957), Teddy Scholten (1959), Lenny Kuhr (1969), Teach-In (1975) i Duncan Laurence (2019)	País fundador al 1956. Absències: 1985, 1991, 1995 i 2002.
Polònia	2a posició: Edyta Górniak (1994)	Debut: 1994. Absències: 2000, 2002, 2012 i 2013.
Portugal	1a posició: Salvador Sobral (2017)	Debut: 1964. Absències: 1970, 2000, 2002, 2013 i 2016.
Regne Unit	1a posició: Sandie Shaw (1967), Lulu (1969), Brotherhood of Man (1976), Bucks Fizz (1981) i Katrina & the Waves (1997)	Debut: 1957. Absències: 1958.
Romania	3a posició: Luminita Anghel & Sistem (2005) i Ovi & Paula Seling (2010)	Debut: 1994. Absències: 1995, 1996, 1997, 1999, 2001, 2016 i des de 2024 (actualment no hi participa).
Rússia	1a posició: Dima Bilan (2008)	Debut: 1994. Absències: 1996, 1998, 1999, 2017 i des de 2022 (actualment no hi participa).
San Marino	19a posició: Serhat (2019)	Debut: 2008. Absències: 2009 i 2010.
Sèrbia	1a posició: Marija Serifovic (2007)	Debut: 2007. Absències: 2014.
Suècia	1a posició: ABBA (1974), Herreys (1984), Carola (1991), Charlotte Nilsson-Perrelli (1999), Loreen (2012 i 2023) i Måns Zelmerlöw (2015)	Debut: 1958. Absències: 1964, 1970 i 1976.
Suïssa	1a posició: Lys Assia (1956), Céline Dion (1988) i Nemo Mettler (2024)	País fundador al 1956. Absències: 1995, 1999, 2001 i 2003.
Turquia	1a posició: Sertab Erener (2003)	Debut: 1975. Absències: 1976, 1977, 1979, 1994 i des de 2013 (actualment no hi participa).
Txèquia	6a posició: Mikolas Josef (2018)	Debut: 2007. Absències: entre 2010 i 2014.
Ucraïna	1a posició: Ruslana (2004), Jamala (2016) i Kalush Orchestra (2022)	Debut: 2003. Absències: 2015 i 2019.
Xipre	2a posició: Eleni Foureira (2018)	Debut: 1981. Absències: 1988, 2001 i 2014.

NOTA: El Marroc va participar per única vegada el 1980 (18a posició) i des de llavors s'ha desvinculat del Festival. L'antiga Iugoslàvia va participar entre els anys 1961 i 1992, guanyant un cop el 1989 (amb el grup Riva); anys més tard, com a Sèrbia i Montenegro va participar els anys 2004 (2a posició) i 2005. El Líban i Tunísia van preinscriure's als Festivals de 2005 i 1977 respectivament, però finalment van retirar-se abans de l'event.

Austràlia ha participar com a convidat especial des del 60è aniversari 2015, aconseguint la 2a posició el 2016.

La següent llista correspon a tots els idiomes utilitzats durant la història del Festival de la Cançó d'Eurovisió, sia per interpretar tot un tema o només un fragment. La llista inclou les cançons que han estat interpretades tant en finals com en semifinals. Els idiomes que van aparèixer al mateix any estan ordenats d'acord amb l'ordre d'aparició de cada any. Els idiomes imaginaris no apliquen.

Primera aparició
Núm.	Any	Idioma	País	Artista	Cançó
1	1956	Neerlandès[nota 1]	Països Baixos	Jetty Paerl	«De vogels van Holland»
2	1956	Alemany	Suïssa	Lys Assia	«Das alte Karussell»
3	1956	Francès	Bèlgica	Fud Leclerc	«Messieurs els noyés de la Seine»
4	1956	Italià	Itàlia	Franca Raimondi	«Aprite li finestre»
5	1957	Anglès	Regne Unit	Patricia Bredin	«All»
6	1957	Danès	Dinamarca	Birthe Wilke i Gustav Winckler	«Skibet skal sejle i nat»
7	1958	Suec	Suècia	Alice Babs	«Lilla stjärna»
8	1960	Luxemburguès	Luxemburg	Camillo Felgen	«So laang we's du do bast»
9	1960	Noruec	Noruega	Nora Brockstedt	«Voi voi»
10	1961	Castellà[nota 2]	Espanya	Conchita Bautista	«Estando contigo»
11	1961	Finès	Finlàndia	Laila Kinnunen	«Valoa ikkunassa»
12	1961	Serbi[nota 3]	Iugoslàvia	Ljiljana Petrovic	«Неке давне звезде» («Neke davne zvezde»)
13	1963	Croat[nota 3]	Iugoslàvia	Vice Vukov	«Brodovi»
14	1964	Portuguès	Portugal	António Calvário	«Oração»
15	1964	Bosnià[nota 3]	Iugoslàvia	Sabahudin Kurt	«Život je sklopio krug»
16	1966	Eslovè	Iugoslàvia	Berta Ambrož	«Brez besed»
17	1971	Vienès	Àustria	Marianne Mendt	«Musik»
18	1971	Maltès	Malta	Joe Grech	«Marija L-Maltija»
19	1972	Irlandès	Irlanda	Sandie Jones	«Ceol an ghrá»
20	1973	Hebreu	Israel	Ilanit	«אי שם» («Ai sham»)
21	1974	Grec	Grècia	Marinella	«Κρασί, θάλασσα και τ' αγόρι μου» («Krasi, thalassa kai t'agori mou»)
22	1975	Turc	Turquia	Semiha Yanki	«Seninle bir dakika»
23	1980	Àrab	Marroc	Samira Bensaid	«بطاقة حب» («Bitaqet hobb»)
24	1986	Islandès	Islàndia	ICY	«Gleðibankinn»
25	1989	Romanx	Suïssa	Furbaz	«Viver senza tei»
26	1991	Napolità	Itàlia	Peppino Di Capri	«Comme è ddoce 'o mare»
27	1992	Crioll haitià	França	Kali	«Monté la riviè»
28	1993	Cors	França	Patrick Fiori	«Mama Corsica»
29	1994	Estonià	Estònia	Silvi Vrait	«Nagu merelaine»
30	1994	Romanès	Romania	Donen Bittman	«Dincolo de nori»
31	1994	Eslovac	Eslovàquia	Tublatanka	«Nekonecná piesen»
32	1994	Lituà	Lituània	Ovidijus Vyšniauskas	«Lopšine mylimai»
33	1994	Hongarès	Hongria	Friderika Bayer	«Kinek mondjam el vétkeimet?»
34	1994	Rus[nota 4]	Rússia	Youddiph	«Вечный стрaнник» («Vječnij stranjik»)
35	1994	Polonès	Polònia	Edyta Górniak	«To nie ja»
36	1996	Alt alemany	Àustria	Georg Nussbaumer	«Weil's dr guat got»
37	1996	Bretó	França	Dan Ar Braz & L'Héritage des Celtes	«Diwanit Bugale»
38	1998	Macedònic	Macedònia del Nord	Vlado Janevski	«Не зори, зоро» («Ne zori, zoro»)
39	1999	Samogitià	Lituània	Aiste Smilgeviciute	«Strazdas»
40	2003	Austrobavarès	Àustria	Alf Poier	«Weil der Mensch zählt»
41	2003	Artificial	Bèlgica	Urban Trad	«Sanomi»
42	2004	Letó	Letònia	Fomins & Kleins	«Dziesma par laimi»
43	2004	Català	Andorra	Marta Roure	«Jugarem a estimar-nos»
44	2004	Ucraïnès	Ucraïna	Ruslana	«Wild dances»
45	2004	Võro	Estònia	Neiokõsõ	«Tii»
46	2005	Llengua de signes	Letònia	Valters and Kaža	«The War Is Not Over»
47	2005	Montenegrí[nota 5]	Sèrbia i Montenegro	No Name	«Zauvijek moja»
48	2006	Albanès	Albània	Luiz Ejlli	«Zjarr i ftohtë»
49	2006	Tahitià	Mònaco	Séverine Ferrer	«La Coco-Dance»
50	2007	Búlgar	Bulgària	Elitsa Todorova & Stoyan Yankoulov	«Water»
51	2007	Txec	Txèquia	Kabát	«Malá dáma»
52	2007	Armeni	Armènia	Hayko	«Anytime you need»
53	2009	Romaní	Txèquia	Gipsy.cz	«Aven Romale»
54	2010	Carelià	Finlàndia	Kuunkuiskaajat	«Työlki ellää»
55	2011	Suahili	Noruega	Stella Mwangi	«Haba Haba»
56	2012	Udmurt	Rússia	Buránovskiye Bábushki	«Party for everybody»
57	2012	Àzeri	Bulgària	Sofi Marinova	«Love Unlimited»
58	2012	Georgià	Geòrgia	Anri Jokhadze	«I'm a Joker»
59	2016	Pòntic	Grècia	Argo	«Utopian land»
60	2016	Tàrtar de Crimea	Ucraïna	Jamala	«1944»
61	2017	Belarús	Belarús	Naviband	«Гісторыя майго жыцця» («Historyja majho žyccia»)
62	2017	Sànscrit	Itàlia	Francesco Gabbani	«Occidentali's karma»
63	2018	Torlac	Sèrbia	Sanja Ilić i Balkanika	«Nova deca» (Нова деца)
64	2019	Sami del nord	Noruega	KEiiNO	«Spirit in the Sky»
65	2019	Abkhaz	Geòrgia	Oto Nemsadze	«Keep on going»
66	2020	Amhàric	Israel	Eden Alene	«Feker Libi»
67	2020	Japonès	Azerbaidjan	Samira Efendi	«Cleopatra»
68	2021	Sranan tongo	Països Baixos	Jeangu Macrooy	«Birth of a New Age»
69	2022	Llatí	Sèrbia	Konstrakta	«In corpore sano»
70	2024	Yankunytjatjara	Austràlia	Electric Fields	«One Milkali (One Blood)»

• Marcel Bezençon

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Festival de la Cançó d'Eurovisió

• Festival de la Cançó d'Eurovisió - Lloc web oficial (anglès)
• Eurovision-spain (Web no oficial dedicat al Festival) (castellà)
• Històric de concursants a Eurovisió Arxivat 2014-07-08 a Wayback Machine. (anglès)
• Eurovision-info.net (Web no oficial d'informació sobre Eurovisió) (francès)