Experiment de Griffith

L'experiment de Griffith, que fou conduït el 1928 per Frederick Griffith, fou un dels primers experiments que suggeriren que els bacteris eren capaços de transferir informació genètica a través del procés de transformació bacteriana.^[1][2]

Griffith usà dues soques de pneumococ amb les quals infectà ratolins, una soca tipus III-S (smooth, llís) i l'altra un tipus II-R (rough rugós). La soca III-S es recobreix ella mateixa amb una càpsula bacteriana de polisacàrids que la protegeix del sistema immunitari de l'hoste, resultant en la mort de l'hoste, mentre que la soca II-R no disposa d'aquesta càpsula protectora i és rebutjada pel sistema immunitari de l'hoste, i, per tant, és menys virulenta.

En l'experiment de Griffith els bacteris de la soca virulenta III-S foren morts per calor i les restes foren afegides en un cultiu de la soca II-R. En afegir les restes de bacteris III-S morts a bacteris II-R vius, aquests darrers aconseguien la capacitat de matar el ratolí en ésser-li inoculats. De la sang dels ratolins morts per aquesta barreja, Griffith fou capaç d'aïllar ambdues soques de pneumococs III-S i II-R. Griffith conclogué que algun "principi de transformació" s'havia després de les restes de bacteris de la soca virulenta III-S morta i havia convertit els bacteris II-R en bacteris virulents III-S.

Avui en dia, es coneix que el "principi transformant" de Griffith és l'ADN de la soca bacteriana III-S. Mentre que els bacteris havien estat morts, l'ADN sobrevisqué al procés d'escalfament i fou transferit a la soca II-R. L'ADN de la soca III-S contenia els gens implicats en la formació de la càpsula de polisacàrids. Equipat amb aquest joc de gens la soca inicial II-R estava protegida del sistema immunitari de l'hoste i podia matar a l'hoste. La natura exacta del principi transformant fou verificada pels experiments d'Avery, McLeod i McCarty i per Hershey i Chase.