Euforbiàcies

Les plantes euforbiàcies es troben en la major part del món, amb especial rellevància a les regions tropicals i temperades. Manquen a les regions àrtiques. Als Països Catalans, hi ha gairebé cinquanta espècies autòctones, distribuïdes en els gèneres eufòrbia Mercurialis, Chrozophora i Andrachne.

Algunes euforbiàcies són endèmiques de les Illes Balears, com la lleteresa de roca (Euphorbia squamigera, subsp. margalidiana), Euphorbia maresii i Euphorbia myrsinites, subsp. litardierei.

El ricí (Ricinus communis) s'ha naturalitzat a les parts més càlides del País Valencià, a on es comporta sovint com a planta anual perquè no suporta els hiverns massa freds.^[3]

La família de les euforbiàcies comprèn des de plantes llenyoses (arbres o arbusts) fins a plantes herbàcies amb fulles normals, però també n'hi ha que són plantes suculentes d'aspecte cactiforme. Als Països Catalans, és arbustiva la lleterassa o mula (Euphorbia dendroides). Les plantes del gènere eufòrbia són monoiques i les del gènere Mercurialis dioiques.

 

A causa de la gran diversitat d'aquesta família, resulta difícil trobar caràcters comuns en tots els seus membres. Potser l'únic que tenen totes en comú són les flors, unisexuals i solitàries, de vegades agrupades en inflorescències complexes.

La floració és normalment monoica amb simetria radial. L'estructura de la flor, en el gènere eufòrbia, molt particular, es diu ciati (llatí: Cyathium). El ciati té normalment 5 (rarament quatre) bractèoles (bràctees petites). Normalment hi ha 5 (però també qualsevol nombre entre 1 i 10) nectaris o glàndules productores de nèctar. Els estams també venen normalment en nombre d'1 a 10 i al mig hi ha un ovari hipogin.

Les fulles es troben normalment en disposició alternada i amb estípules. Normalment les fulles són simples, però si no ho són no són mai pinnades, sinó palmades.

Els fruits venen en càpsules trícoques (amb tres parets), que es desprenen d'una columna central i llancen les granes.^[4]

 

Carl von Linné va assignar el nom de la família de plantes euforbiàcia en honor d'Euphorbus, un herbolari grec, que medicava el rei Juba II de Numídia (52-50 aC - 23).^[5]

Moltes espècies del gènere eufòrbia produeixen una resina blanca o làtex, conegut vulgarment com a llet, d'ací llurs noms comuns lleteresa, lletera o lleterola en català. Aquest líquid es coneix amb el nom d'euforbi i conté l'alcaloide euforbina, que és tòxic i pot irritar la pell i els ulls severament.^[6]

La llet d'algunes espècies tenia aplicacions en l'antiga medicina casolana contra les berrugues i durícies, aplicada directament amb cura. En altres espècies, es fa servir la pols de les llavors i arrels com a laxant. L'Euphorbia pekinensis (xinès: 戟; pinyin: dàjǐ), molt apreciada per la seva arrel, és una de les 50 herbes fonamentals de la medicina tradicional xinesa.

Un fet sorprenent és que, tot i que són altament tòxiques, les fulles de moltes espècies d'eufòrbia constitueixen l'aliment principal d'alguns insectes. Entre aquests, hi ha l'eruga del borinot de les lletereses (Hyles euphorbiae i Hyles tithymali). L'elevada toxicitat de les lletereses no afecta aquestes erugues.

 

 

 

 

Aquesta família va ser descrita per primer cop l'any 1789 a l'obra Genera Plantarum del botànic francès Antoine-Laurent de Jussieu (1748 – 1836).^[7][8]

Al vigent sistema de classificació de les angiospermes APG IV (2016), es reconeixen quatre subfamílies:^[2]

Dins d'aquesta família es reconeixen els 227 gèneres següents:^[7]

Entre les euforbiàcies hi ha espècies econòmicament molt importants i són venuts com a aliment, font de matèries primeres per a la indústria gràcies als olis, resines i ceres que produeixen, font de principis químics per a medicaments o plantes ornamentals.^[9]

Entre les productores de matèries primeres industrials destaca l'arbre del cautxú (Hevea brasiliensis), del qual se n'extreu quasi tot el cautxú natural del món.^[10] Tambhi ha l'espècie Jatropha curcas que s'utilitza en la fabricació de biodièsel.^[11]

La tapioca, un aliment bàsic en molts països tropicals, es fàbrica a partir dels turbercles del mandioca que és l'espècie més important per a la indústria alimentaria.^[12]

Hi ha un cert nombre d'euforbiàcies que són apreciades com a plantes ornamentals, principalment per les seves fulles de colors. Entre aquestes, cal mencionar la ponsètia (Euphorbia pulcherrima),^[13] el cròton Codiaeum variegatum^[14] o l'eufòrbia matisada (Euphorbia marginata).^[15] També són populars l'espina de Crist (Euphorbia milii)^[16] i l'Acalypha hispida, cultivat per a les flors.^[17]

En els temps medievals, s'extreien colorants porpres i blaus per a il·luminar manuscrits a partir del tornassol (Chrozophora tinctoria).^[18][19]

• Byng, J. W.; Chase, Mark W.; Christenhusz, M. J. M.; Fay, Michael F.; Judd, W. S.; Mabberley, D. J.; Sennikov, A. N.; Soltis, Douglas E.; Soltis, Pamela S.; Stevens, Peter F. «An update of the Angiosperm Phylogeny Group classification for the orders and families of flowering plants: APG IV». Botanical Journal of the Linnean Society, vol. 181, n. 1, 5-2016. DOI: 10.1111/boj.12385.
• Jussieu, Antoine-Laurent. Genera Plantarum, secundum ordines naturales disposita juxta methodum in Horto Regio Parisiensi exaratam (en llatí i francès), 1789. 

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Euforbiàcies

• Universitat de les Illes Balears - Herbari virtual de la Mediterrània occidental - Imatges i informació de les espècies autòctones Arxivat 2007-04-13 a Wayback Machine..
• Fotos d'euforbiàcies Arxivat 2008-12-24 a Wayback Machine. (anglès).
• Dades de GRIN Taxonomy Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine. (anglès).
• Euphorbiaceae Arxivat 2007-01-03 a Wayback Machine. a L. Watson and M.J. Dallwitz (1992 onwards). Families de plantes fanerògames Arxivat 2007-01-03 a Wayback Machine. (anglès).