Est
|
Aquest article tracta sobre del punt cardinal llevant. Vegeu-ne altres significats a «Marca de seqüència expressada». |
|
|
«Llevant» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Llevant (desambiguació)». |
L'est, orient, naixent o llevant és un dels quatre punts cardinals.[1] La perpendicular a la meridiana talla l'horitzó en els punts est i oest, i el meridià de Greenwich divideix la terra en dos hemisferis, l'hemisferi est, o oriental, i l'hemisferi oest, o occidental. L'est es correspon amb el punt de l'horitzó des d'on ix el sol en els equinoccis, d'ací el nom de llevant. Això és degut al fet que la Terra gira sobre el seu eix en direcció est.,[2] per tant, la direcció general des de la qual sembla sortir el Sol. La pràctica de resar cap a Orient és més antiga que el cristianisme, però ha estat adoptada per aquesta religió, ja que es pensava que l'Orient contenia la llar original de la humanitat. Per tant, les esglésies cristianes s'han orientat tradicionalment cap a l'est.[3][4] Després d'algunes primeres excepcions, aquesta tradició de tenir l'altar a l'est litúrgic s'ha convertit en una part del concepte d'orientació de l'església litúrgica a l'est i a l'oest.
| Punts cardinals |
|---|
Per convenció, la part dreta d'un mapa és l'est. S'escriu amb minúscula, encara que els símbols van amb majúscula (E), o quan forma la primera part d'un topònim.[5]
Per extensió, l'Est (amb majúscula) també fou emprat per a designar els països pertanyents al bloc comunista al llarg de la Guerra Freda (països de l'Est o bloc de l'Est). S'emprava en contraposició amb Oest, que simbolitzava als Estats Units. Actualment, l'est d'Europa comprèn els països que se situen en la part oriental d'Europa. Des del punt de vista europeu, l'Extrem Orient, és la part d'Àsia banyada per l'oceà Pacífic.[6]
Etimologia
modificaCom en altres llengües, la paraula es forma a partir del fet que l'est és la direcció on surt el Sol: east prové de l'anglès mitjà est, de l’anglès antic ēast, que prové del protogermànic * aus-to- o * austra - 'est, cap a la sortida del sol', del protoindoeuropeu *aus- "brillar" o alba, emparentat amb l'alt alemany antic *ōstar 'a l'est', llatí aurora 'alba', i grec ἠώς ēōs 'alba, a l'est'. Exemples de la mateixa formació en altres idiomes inclouen el llatí oriens 'est, sortida del sol’de orior 'aixecar-se, originar-se', el grec ανατολή anatolé 'est' de ἀνατέλλω 'aixecar-se' i l'hebreu מִזְרָח mizraḗ ָרָץ ָץץ 'est aixecar-se, brillar'. Ēostre, una deessa germànica de l'alba, podria haver estat una personificació tant de l'alba com dels punts cardinals.
L'est de vegades s'abreuja com a E.
Navegació
modificaPer convenció, el costat dret d'un mapa és a l'est. Aquesta convenció s'ha desenvolupat a partir de l'ús d'una brúixola, que situa el nord a la part superior. Tanmateix, als mapes de planetes com Venus i Urà que giren retrògrads, el costat esquerre és a l'est. Als mapes que exigeixen precisió s'indica el nord-est magnètic i el nord geogràfic, que són diferents per a cada regió. A totes les regions es pot observar com el Sol es mou «aparentment» des de l'horitzó cap a l'oest deixant l'est a la dreta, si l'observador està situat mirant al nord.
Per anar cap a l'est utilitzant una brúixola per a la navegació, es fixa un rumbo o azimut de 90°.
El Sol és a l'orto, exactament al punt cardinal est, en els dos únics dies d'equinocci que hi ha a l'any: Al voltant del 21 de març i el 23 de setembre. La resta de l'any l'orto solar s'arriba a desviar d'aquesta posició aproximadament 27 graus cap al nord o cap al sud. La vox populi que el Sol surt per l'est no és del tot exacta, arribant a desviar-se fins a 27 graus.
La posició aquest sol prendre's com a referència per determinar en el disseny de carta astral el signe del zodíac que és ascendent, és a dir, que «ascendeix» per l'horitzó a l'instant en el que passa un esdeveniment, com ara un naixement, la coronació d'un rei, l'elecció d'un papa, etcètera.
A gnomònica existeix un sistema de mesura del temps anomenat «sistema horari babilònic» en què es pren com a origen de temps, no al migdia, sinó l'instant en què el Sol és a l'orto.
Usos geopolítics
modificaA Europa
modificaL'Orient (amb majúscula) designa els països situats a l'est del continent europeu, i, segons el context, pot incloure els països mediterranis del sud, fins i tot alguns països dels Balcans (per exemple, els pintors orientalistes del Romanticisme del segle xix). Es pot afegir un adjectiu per precisar la zona geogràfica: Orient Pròxim, Orient Mitjà o Extrem Orient.
S'anomena Llevant als països orientals del Mar Mediterrani.
Durant la Guerra Freda
modificaL'Est (amb majúscula) també ha estat emprat per designar els països pertanyents al bloc comunista al llarg de la Guerra Freda durant els períodes que van des dels anys 50 a 90. S'usava en contraposició amb Oest, que simbolitzava als Estats Units d'Amèrica. A Alemanya els habitants de la zona Est eren denominats "Ossis", en contraposició amb els "Wessis" de l'oest.
Després de la Guerra Freda, l'Est d'Europa comprèn els països que se situen a la part oriental d'Europa.
Cultural
modificaLa Terra es divideix en dos hemisferis prenent com a referència el meridià de Greenwich (es va adoptar com a meridià 0° en una conferència internacional celebrada el 1884 a Washington auspiciada pel president dels EUA, de tal manera que hi ha un hemisferi est (oriental) i un altre occidental. És una divisió merament geogràfica.L'Orient comprèn tradicionalment tot allò que pertany al món oriental, en relació amb Europa. En anglès, és en gran part un metònim i es refereix a la mateixa àrea que el continent asiàtic, dividit en Extrem Orient, Orient Mitjà i Orient Pròxim. Malgrat aquest origen eurocèntric, aquestes regions encara es troben a l'est del centre geogràfic de la Terra.
Dins d'una ciutat individual de l’hemisferi nord, l'extrem est és típicament més pobre perquè els vents dominants bufen de l'oest.[7]
Referències
modifica- ↑ «0106096.xml Est». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «LEVANTE in "Enciclopedia Italiana"» (en italià). [Consulta: 5 juliol 2023].
- ↑ «Orientation of Churches». Catholic Encyclopedia. [Consulta: 3 desembre 2013].
- ↑ Peters, Bosco. «Architectural Design Guidelines 1». Liturgy.co.nz, 30-04-2012. [Consulta: 3 desembre 2013].
- ↑ «5.3.7.9 Els punts cardinals». Llibre d'estil de la Diputació de Girona. [Consulta: 20 gener 2021].
- ↑ «Est». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Blowing in the wind: why do so many cities have poor east ends?». The Guardian, 12-05-2017 [Consulta: 2 octubre 2019].
Vegeu també
modificaBibliografia
modifica- Chang, Kang-tsung. McGraw-Hill. Introduction to Geographic Information Systems, 2016, p. 34. ISBN 978-1-259-92964-9.
- «Chinese Cosmogony». Arxivat de l'original el 18 desembre 2010. [Consulta: 17 febrer 2007].
- Anderson, Kasper Wrem; Helmke, Christophe. The Personifications of Celestial Water: The Many Guises of the Storm God in the Pantheon and Cosmology of Teotihuacan, 2013, p. 165–196.
- McCluskey, Stephen C. Springer Science+Business Media. Handbook of Archaeoastronomy and Ethnoastronomy, 2014, p. 649–658. DOI 10.1007/978-1-4614-6141-8_48. ISBN 978-1-4614-6140-1.
- Curtis, Edward S. The Plimpton Press. The Hopi, 1922, p. 246 [Consulta: 23 agost 2014].[Enllaç no actiu]
- H. Rodrigues. «The Dikpalas». www.mahavidya.ca, 22-04-2016. Arxivat de l'original el 12 agost 2018. [Consulta: 12 agost 2018].
- Stephen, Alexander MacGregor. Columbia University Press. Hopi Journal of Alexander M. Stephen, 1936, p. 1190–1191. OCLC 716671864.
- Malotki, Ekkehart. Gunter Narr Verlag. Hopi-Raum: Eine sprachwissenschaftliche Analyse der Raumvorstellungen in der Hopi-Sprache (en alemany), 1979, p. 165. ISBN 3-87808-081-6.
- Moritz, H «Geodetic Reference System 1980». Bulletin Géodésique. Springer-Verlag [[[Berlin]]], 9-1980, pàg. 395–405. Bibcode: 1980BGeod..54..395M. DOI: 10.1007/BF02521480. (IUGG/WGS-84 data)
- Taff, Laurence G. Wiley. Computational Spherical Astronomy, 1981. ISBN 0-471-06257-X. OCLC 6532537. (IAU data)
- Sykes, M.; Comstock, C.E.. Rand McNally. Solid Geometry, 1922, p. 81 ff.
- «Equinox: Almost Equal Day and Night, By Aparna Kher». [Consulta: 5 novembre 2021].
- «Definition of equator». OxfordDictionaries.com. Arxivat de l'original el May 23, 2018. [Consulta: 5 maig 2018].
- ; Charles D. Benson«Moonport: A History of Apollo Launch Facilities and Operations» p. Chapter 1.2: A Saturn Launch Site. NASA Special Publication-4204 in the NASA History Series, 1978. Arxivat de l'original el 15 setembre 2018. [Consulta: 8 maig 2019].
- Luzum, Brian; Capitaine, Nicole; Pitjeva, Elena; Soffel, Michael; Wallace, Patrick «The IAU 2009 system of astronomical constants: the report of the IAU working group on numerical standards for Fundamental Astronomy». Celest Mech Dyn Astr, 2011, pàg. 293–304. Bibcode: 2011CeMDA.110..293L. DOI: 10.1007/s10569-011-9352-4.
- «General definitions and numerical standards». Arxivat de l'original el 18 desembre 2018.
- Instituto Geográfico Militar de Ecuador. «Memoria Técnica de la Determinación de la Latitud Cero» (en castellà), 24-01-2005.
- «Climatological Normals of Libreville». Hong Kong Observatory. Arxivat de l'original el 26 octubre 2019.
- «40 days without the sun. How? Polar Night begins in Murmansk». Auroravillage.info, 03-12-2018. [Consulta: 24 març 2022].
- Burn, Chris. The Aurora Research Institute. The Polar Night [Consulta: 28 setembre 2015].
- «Obliquity of the Ecliptic (Eps Mean)». Neoprogrammics.com. [Consulta: 13 maig 2014].
- Berger, A. L. «Obliquity and Precession for the Last 5000000 Years». Astronomy and Astrophysics, 1976, pàg. 127–135. Bibcode: 1976A&A....51..127B.
- ; Scott, Robert«Arktikos». Perseus Digital Library.
- ; Scott, Robert«Arktos». Perseus Digital Library.
- Burn, Chris. The Aurora Research Institute. The Polar Night [Consulta: 28 setembre 2015].
- Всеволод Липатов. «Город на Полярном круге» (en rus). ToGeo.ru, 26-04-2011. Arxivat de l'original el 2014-08-08. [Consulta: 17 agost 2023].
- Nuttall, Mark. Routledge. Encyclopedia of the Arctic Volumes 1, 2 and 3, 2004, p. 115. ISBN 978-1579584368.
- Marsh, William M.; Kaufman, Martin M. Cambridge University Press. Physical Geography: Great Systems and Global Environments, 2012, p. 24. ISBN 978-0-521-76428-5.
- Snyder, John P. University of Chicago Press. Flattening the Earth: Two Thousand Years of Map Projections, 1993. ISBN 0-226-76747-7.
- Snyder, John P. United States Government Printing Office, Washington, D.C.. Map Projections – A Working Manual. U.S. Geological Survey Professional Paper 1395, 1987.
- Rapp, Richard H. Ohio State University Department of Geodetic Science and Surveying. Geometric Geodesy, Part I, 1991.