Eduard Arranz Bravo

Fill d'un basc i d'una argentina,^[1] va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi entre 1959 i 1962. El 1961 va realitzar la seva primera exposició individual "15 pintures d'Arranz", al Club Universitari de Barcelona, però l'exposició que el va donar a conèixer a la crítica barcelonina va ser l'organitzada per l'Ateneu Barcelonès el 1962.^{[cal citació]}

Entre 1968 i 1970 va formar part del grup integrat pels pintors Gerard Sala i Rosselló, Robert Llimós i Rafael Bartolozzi Lozano (Rafael Lozano Bartolozzi),^[2] amb qui va seguir col·laborant fins a 1982, alternant les exposicions conjuntes amb les individuals. El contacte amb aquests artistes va influir en la seva obra, inicialment abstracta, que es va aproximar a la nova figuració i a l'art pop.^[2] Cadascú, però, continuava realitzant la seva obra pròpia.^{[cal citació]}

Va intervenir juntament amb Bartolozzi en les decoracions murals de la Fàbrica Tipel de Parets del Vallès (1971),^[3] d'un establiment hoteler de Magaluf (1973), de la façana de l'edifici del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978) i de la casa de Camilo José Cela a Mallorca (1979), així com en les exposicions celebrades a la galeria Bleu d'Estocolm (1971), a la que van presentar la seva sèrie Tauromàquia, i "Dibuixos i escultures en marbre", a la sala Gaspar de Barcelona (1973, 1977 i 1979), a la galeria Vandrés de Madrid (1975 i 1980) i al saló del Tinell de Barcelona (1979): "Mides universals". També van muntar happenings, van crear llibres, escultures i acoblaments en fusta.^{[cal citació]}

El 1981 va exposar per primera vegada en solitari. El 1982 va presentar a la galeria Miguel Marcos de Saragossa la seva sèrie Abraçades i el 1983 va realitzar una exposició antològica de la seva obra a la sala Gaspar de Barcelona.^{[cal citació]}

Entre 1986 i 1988 va dur a terme la sèrie de litografies La Casa, va pintar la dels Pantocràtor, i es va ocupar de la direcció artística de les pel·lícules de Jaime Camino El balcó obert i Llums i ombres.^{[cal citació]}

Va prendre part en el VIII Saló de maig (antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, 1964) i en les exposicions Mostra d'Art Nou (MAN), Barcelona 1971; Picasso 90 (Museu del Louvre, 1971), Experiències conceptuals (Escola Eina de Barcelona, 1971-72), Miró 80 (Mallorca 1973-74), Artistes de Catalunya. Entre el Dau al Set i els conceptuals (Santillana del Mar, 1974), 15 anys de la Casa del segle xv (Segòvia, 1978), Els artistes i el seu pas per Eina (galeria Tretze de Barcelona, 1980) i Mosaic 1983 (Madrid), entre d'altres.^{[cal citació]}

Entre 1986 i 1988 va exposar en diverses ciutats espanyoles i estrangeres, com Madrid, Amsterdam, París i Rio de Janeiro. El 1989 va presentar una exposició de l'obra dels seus últims tres anys al Museu d'Art Modern de Sao Paulo i una mostra antològica al Palau Robert de Barcelona.^{[cal citació]}

Va participar també en la XXXIX Biennal Internacional d'Art de Venècia de 1980 i va rebre diversos premis. Fou autor de peces escultòriques de marbre, bronze i ceràmica, alguna de les quals va presentar a la sala Gaspar de Barcelona el 1983. La seva obra en bronze L'acollidora (1985) es troba a la rambla de L'Hospitalet de Llobregat.^{[cal citació]}

Va obtenir, entre altres premis, el de la II Biennal Internacional de l'Esport, el premi de figura de la Biennal Estrada Saladich, i el premi de dibuix Inglada-Guillot. La seva obra figura al Museu d'Art Contemporani de Madrid, al Museu de Belles Arts de Vitòria, al Museu de Sao Paulo, al Museu de Belles Arts de Sevilla, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona i al Museu d'Art Modern de Nova York.^{[cal citació]}

El 1992 va realitzar una exposició antològica al Paço Imperial de Rio de Janeiro, on anteriorment representant a Espanya, només hi havien exposat Pablo Picasso i Joan Miró. Exposa també al Pavelló de Catalunya a l’Expo Mundial de Sevilla.^{[cal citació]}

El 1998 va realitzar la primera exposició a les Franklin Bowles Galleries de Nova York on va iniciar una intensa col·laboració amb aquesta galeria, que va introduir la seva obra arreu del món.^{[cal citació]}

Exposicions a Barcelona, Segòvia, Bilbao i Bad Honnef. Va presentar la sèrie Faith al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid. Va exposar de nou a Alemanya, aquesta vegada a Freiburg. Va realitzar l'escenografia per a Del bressol a la cadira passant pel banc, de Martí Peraferrer a la Sala Muntaner de Barcelona.^{[cal citació]}

El 2010 va realitzar les seves exposicions anuals a les galeries Franklin Bowles Galleries, a San Francisco i New York. També va exposar a Roma, a la Galeria Edieuropa, així com a la ciutat de Barcelona, a la Galeria Àmbit i a l’Hospital Vall d’Hebron. Paral·lelament la Fundació Arranz-Bravo va organitzar les exposicions temàtiques, Arranz-Bravo: Impaktes i Arranz-Bravo. Autoretrats.^{[cal citació]}

Del 2014 és la seva primera exposició a la Xina, de la ma de la galeria Liu Fine Arts. Parel·lelament, també va realitzar la primera exposició individual a Moscú. Dos anys més tard va exposar a l’Institut Cervantes de Moscou així com a les galeries de Franklin Bowles de New York i San Francisco. La Fundació Arranz-Bravo va organitzar Arranz-Bravo. El dibuix en acció, una revisió dels usos i tècniques emprats en la disciplina del dibuix.^{[cal citació]}

El 2020 va finalitzar la restauració de la pintura de la Fàbrica Tipel a Parets del Vallès, iniciada l'estiu de 2019.^{[cal citació]}

Va morir a la matinada del 20 d'octubre del 2023, al seu estudi de Vallvidrera, quan tenia 82 anys.^[4]

La seva obra, figurativa en els seus inicis i neofigurativa a partir del 1967, intenta representar l'home actual amb els seus problemes, les seves pors, la seva solitud, les seves angoixes i les seves repressions.^{[cal citació]}

• 2009- Arranz-Bravo, recorregut per la passió. Pintura, escultures i gravats.^[5]

• Fundació Arranz-Bravo
• Rafael Bartolozzi Lozano

• «Eduard Arranz Bravo». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
• Fundació Arranz-Bravo, a l'Hospitalet de Llobregat
• Bloc de la Fundació Arranz-Bravo
• «Eduard Arranz-Bravo, el retorn d’un artista que mai se’n va anar», Pere Antoni Pons, L'Ara, 12-09-2021.
• «Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat”», entrevista de Bernat Puigdollers a Eduard Arranz-Bravo, Núvol, 9-11-2016.