Dubte metòdic

Exigir un punt de partida absolutament veritable obliga a un llarg procés de crítica i eliminació de tots els coneixements que fins ara eren considerats veritables, però que, tanmateix, no tenen una certesa absoluta que estigui més enllà de qualsevol possibilitat de dubte, per molt radical i extrema que sigui. El primer pas ha de ser dubtar de tot el que hom creu i rebutjar inicialment tot allò del que sigui possible dubtar. La sola possibilitat de dubtar ja serà motiu suficient perquè una opinió o creença que fins aquell moment s'hagi considerat veritable quedi rebutjada i en suspens fins a veure si s'ajusta al nivell de la raó.

Aquest primer pas s'anomena dubte metòdic i és el resultat de l'aplicació del primer precepte del mètode: "no admetre mai cap cosa com a veritable fins que no la conegués amb evidència". Aquest dubte no ha de ser considerat com a real, sinó com un instrument metòdic per assolir el seu objectiu: trobar una veritat que pugui ser el punt de partida de l'edifici del coneixement. Tres són els motius de dubte adduïts per Descartes:

• Dubte sobre la fiabilitat dels sentits o dubte sobre el món sensible.
• La hipòtesi del son, o la impossibilitat de distingir la vigília del son.
• La hipòtesi del geni maligne o dubte hiperbòlic.

Els sentits posen en contacte amb el món material i proporcionen un coneixement de coses que se solen acceptar com a veritables. Els sentits, però, de vegades enganyen.

Hi ha un gran nombre d'il·lusions i alteracions perceptives com quan es submergeix un pal a l'aigua i es veu doblegat; això no obstant, se sap que està sencer. O veure les coses alterades per la distància o una altra circumstància, com quan es veu des de lluny una torre rodona que després es descobreix que és quadrada. Igualment hi ha altres al·lucinacions i altres alteracions de la percepció que fan percebre com a veritables o existents "realitats" que no ho són en absolut. Aquests fets són innegables, però es dubtarà sobre en quina mesura són suficients per rebutjar per complet la percepció sensible com a font de coneixement o de concloure d'aquestes experiències que els sentits enganyen sempre.

Tant quan s'està dormint, com quan s'està despert, no es poden distingir els dos estats. De vegades dona la sensació que sí que es poden distingir, perquè quan s'està adormit els somnis són menys intensos, com estant en una nebulosa, però quan es tenen malsons les sensacions s'intensifiquen com si fossin reals. A més, considerant que ja s'ha estat enganyat pels sentits, qui assegura que mentre estem llegint això no s'està adormit? Perquè en alguns somnis s'ha somiat el mateix que en la realitat: que s'està davant del foc, amb el paper a les mans... Descartes conclou que no es pot distingir el somni de la vigília.