Dinastia marínida

L'origen dels benimerins o marínides estava en la zona entre Figuig i Sigilmasa i eren amazics del grup zanata. L'arribada de tribus àrabs al segle xii va obligar a les tribus marínides a pujar al nord i es van instal·lar a les planes de l'oest d'Algèria. El 1195 van participar en l'Àndalus a la batalla d'Alarcos al costat dels almohades i després, a partir del 1214/1215 van anar aprofitant la ja iniciada descomposició del poder almohade per penetrar a les seves zones de pastura habitual on van començar a cobrar impostos a les viles, obtenint una resposta ambigua dels almohades que a vegades els van combatre i altres els van tolerar, fins que cap a la meitat del segle els almohades ja no podien resistir a la força dels benimerins a les viles. La casa dinàstica de la tribu, els Abd al-Hakk, va començar la seva pujada, projectant reunificar el Magreb, prenent Tilimsen el 1337^[1] i el 1244 es van apoderar de Meknès, el 1248 de Fes, i el 1255 de Sigilmasa, conquerint finalment Marraqeix el 1269. En endavant la seva història està dividida en dues fases, la primera de 1268 a 1358, d'expansió militar i urbana, i d'estabilitat política; i una segona de 1358 a 1465, de trencament del seu poder polític i militar, amb regressió territorial i divisió interna.

Els benimerins intervengueren de manera decisiva en la política del regne nassarí de Granada, on tenien un exèrcit permanent. A més a més, foren un suport fonamental de la resistència contra els reis cristians. El seu objectiu estratègic en un principi, fou el de dominar l'estret de Gibraltar per tal de tenir el control del comerç entre la Mediterrània i l'oceà Atlàntic. D'aquesta manera, els benimerins entraren al sud de la península Ibèrica, el 1224, per donar suport als reis granadins, enfrontant-se directament amb els cristians. L'enfrontament pel domini de l'estret de Gibraltar es coneix com la Guerra de l'Estret, lliurat entre Castella, de vegades amb el suport naval de la Corona d'Aragó, i l'aliança nassarí-benimerina, entre 1263 i 1350. Abu-Zayyan I va aconseguir l'aixecament del setge de Tremissèn el 1306.^[2]

Malgrat que els castellans van obtenir victòries importants com la conquesta de Tarifa en 1292^[3] i la de Gibraltar en 1308, les incursions granadines durant les minories, la frustrada croada castellanoaragonesa de 1309 i el desastre de la Vega (1319), van igualar les forces cristianes i musulmanes.

Així doncs la creixent amenaça nassarí-benimerí va rellançar la guerra de reconquesta entre 1327 i 1344. Cap a 1330, Granada es va decantar per altra aliança amb el sultà benimerí Abul-Hasan (1331-1351), disposat a una guerra oberta contra els cristians. D'aquesta manera, els benimerins van arribar a recuperar els ports de Tarifa, Algesires, Gibraltar (1333) i Rota. Alfons XI de Castella va enfortir Castella durant les treves i en 1339, va ajuntar les seues tropes amb les de Pere IV d'Aragó i Alfons IV de Portugal. En agost de 1340, un gran exèrcit benimerí va desembarcar en les costes ibèriques i va assetjar Tarifa (ara en poder dels castellans). L'enfrontament definitiu va tenir lloc en la batalla del riu Salado (30 d'octubre de 1340),^[4] on les tropes castellanes i els seus aliats, derrotaren a l'exèrcit nassarí-benimerí d'Abu l-Hasan Ali i el nassarí Yússuf I (1333-1354), els quals tenien un exèrcit molt més nombrós, però pitjor armat i d'inferior tàctica. A costa de la moral recuperada, Alfons XI va conquerir Alcalá la Real (1341), va derrotar els nassarís en la batalla del riu Palmones el 1343^[5] i després de dos anys de setge va prendre Algesires el març de 1344. En 1349 va intentar conquerir en Gibraltar, però va morir de pesta durant el setge (març de 1350). Amb les seues victòries, Alfons XI va destruir l'últim suport nord-africà d'al-Àndalus. Des de mitjan segle xiv, Granada va quedar aïllada del Magrib. L'imperi benimeri va anar desintegrant-se lentament a la mort d'Abul-Hasan, encara que van romandre a la península fins al 1374.

La primera ocupació marínida del territori dels Abdalwadites es va fer el 1337 i va durar uns deu anys. Altra vegada fou conquerida el 1352 fins que el 1359 Abu-Hammu II, amb suport hàfsida, els va expulsar, però el seu fill Abu-Taixufín II va ocupar el poder amb ajut marínida i s'hi va mantenir poc més que com a vassall, per després donar suport a altres emirs que van arribar al poder no sempre legítimament.

L'imperi marínida es va dividir en dos en 1374, quan el regne de Fes, que ocupava el nord del Marroc i Algèria, es va separar del regne de Marrakesh.^[6]

1. Abu-Saïd Uthman ibn Abd-al-Haqq (1217-1240)
2. Abu-Maruf Muhàmmad ibn Abd-al-Haqq (1240-1244)
3. Abu-Yahya Abu-Bakr ibn Abd-al-Haqq (1244-1258)
4. Abu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq (1258-1286)
5. Abu-Yaqub Yússuf an-Nàssir ibn Yaqub (1286-1307)
6. Abu-Thàbit Àmir ibn Yússuf (1307-1308)
7. Abu-r-Rabí Sulayman ibn Yússuf (1308-1310)
8. Abu-Saïd Uthman ibn Yaqub (1310-1331)
9. Abu-l-Hàssan Alí ibn Uthman (1331-1348)
10. Abu-Inan Faris al-Mutawàkkil ibn Alí (1348-1358)
11. Abu-Zayyan Muhàmmad as-Saïd ibn Faris (1358)
12. Abu-Yahya Abu-Bakr ibn Faris (1358-1359)
13. Abu-Sàlim Ibrahim ibn Alí (1359-1361)
14. Abu-Amr Taixfín ibn Alí (1361)
15. Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Alí (1361-1365)
16. Abu-Faris Abd-al-Aziz al-Mústansir ibn Alí (1365-1372)
17. Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Abd-al-Aziz (1372-1374)
18. Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Ibrahim (1373-1384)
19. Abu-Faris Mussa ibn Faris (1384-1386)
20. Abu-Zayyan ibb Àhmad (1386)
21. Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Alí (1386-1387)
22. Abu-l-Abbàs Àhmad al-Mústansir ibn Àhmad (1387-1393)
23. Abu-Faris Abd-al-Aziz ibn Àhmad (1393-1396)
24. Abu-Àmir Abd-Al·lah ibn Àhmad (1396-1397)
25. Abu-Saïd Uthman ibn Àhmad (1398-1420)
26. Abu-Muhàmmad Abd-al-Haqq ibn Uthman 1420-1465

Actualment els benimerins és una filà de Moros i Cristians, present en molts pobles: Alcoi, Crevillent, Ontinyent o Callosa d'en Sarrià.