Constel·lació dels Llebrers
Els Llebrers (Canes Venatici) és una constel·lació de l'hemisferi nord, situada entre les de l'Óssa Major, el Bover i la Cabellera de Berenice. L'astre principal d'aquesta constel·lació és l'estel doble Cor Caroli (α Canum Venaticorum), situat a uns 130 anys llum de la Terra,[1] s'hi poden observar 59 estels a ull nu.[2] Conté un gran nombre d'objectes de l'espai profund, principalment galàxies, però també un cúmul globular molt important, el cúmul Messier 3.[3]
 Llebrers  | |
|---|---|
 | |
| Nom en llatí | Canes Venatici |
| Abreviatura | CVn |
| Genitiu | Canum Venaticorum |
| Simbologia | els Llebrers |
| Ascensió recta | 13 |
| Declinació | +40 |
| Àrea | 465 graus quadrats Posició 38 |
| Nombre d'estels Bayer/Flamsteed | 1 |
| Estel més brillant | Cor Caroli (α CVn) (2,90m) |
| Meteors | cap |
| Limita amb | Ossa Major Cabellera de Berenice |
| Visible a latituds entre +90° i −40°. Durant el mes de maig a les 21:00 hi ha la millor visibilitat. | |
Història i mitologia
modificaAquesta constel·lació va ser creada per l'astrònom polonès Johannes Hevelius (1611 – 1687), en separar-la de l'Óssa Major, a la seva obra Prodromus Astronomiae datada el 1687 i publicada pòstumament per la seva esposa l'any 1690.[4][5] Se suposa que representen els gossos de caça Chara[6] i Asterion,[7] agafats amb una corda pel Bover, fill de Zeus,[8] perseguint la nimfa Cal·listo convertida en óssa (l'Óssa Major).[9]
Estels notables
modificaSistema binari Canum Venaticorum: format pels estels α¹ Canum Venaticorum (α¹CVn) i α² Canum Venaticorum (α²CVn), es troba a uns 110 anys llum. α¹ és un estel nan groc-blanc de tipus F0 d'una magnitud aparent de +5,49 mentre que α², molt més brillant, és un estel nan blanc de tipus A0 amb una magnitud aparent de +2,84. Aquest segon estel és conegut pel nom de Cor Caroli (cor de rei) en honor de Carles I d'Anglaterra i és variable, essent un dels prototips d'estels variables, conegut com a variables Alpha² Canum Venaticorum. Representa el gos Asterion.[10]
β Canum Venaticorum (β CVn): és un estel nan groc de tipus G0 com el Sol, essent l'estel més proper de la constel·lació, es troba a 27 anys llum. Representa el gos Chara.[10]
Y Canum Venaticorum (Y CVn): és un estel de carboni de tipus C7, que és variable semiregular i que normalment no es pot veure degut a la seva magnitud aparent inferior a +10, però cada 157 pot brillar amb una magnitud aparent d'entre +5,30 i +4,99. Es caracteritza per ser un dels estels més vermells del cel. També és el més gran de la constel·lació amb un diàmetre 277 D☉ (vegades el del Sol). L'astrònom italià Angelo Secchi (1818 – 1878) li va donar el nom de la Superba.[10]
Objectes de l'espai profund
modifica- Messier 3: És un cúmul globular situat al sud de la constel·lació format per més de mig milió d'estels.[11] Conté més estels variables que cap altre dels cúmuls coneguts.[3] La seva magnitud aparent de +6 no permet ser observat a ull nu.[11] Va ser descobert el 1764 per l'astrònom francès Charles Messier (1730 - 1817), que el va considerar una nebulosa, el 1784 William Herschel (1738 - 1822) va poder establir que hi havia estels individuals.[3]
- M51 Galàxia del Remolí: És una galàxia espiral de magnitud aparent +8,4, acompanyada per la galàxia nana irregular NGC 5195. Va ser descoberta per Charles Messier l'any 1773, està situada a uns 31 milions d'anys llum de la Terra.[12]
- M63 Galàxia del Gira-sol: És una galàxia espiral de magnitud aparent +8[11] situada a uns 25 milions d'anys llum de la Terra i d'una mida similar a la nostra Via Làctia.[13]
- Messier 94: És una galàxia espiral situada a uns 16 milions d'anys llum de la Terra, va ser descoberta el 1781 per l'astrònom francès Pierre Méchain (1744 – 1804). La seva magnitud aparent de +9. És coneguda per presentar una notable manca de matèria fosca en comparació a les altres galàxies, no se'n coneixen les causes.[14]
- Messier 106: És una galàxia espiral situada a uns 24 milions d'anys llum de la Terra, de magnitud aparent +9,1 que va se descoberta per Pierre Méchain l'any 1781. Presenta la particularitat de tenir dos braços addicionals, però de gas, es pensa que són deguts a la presència d'un forat negre supermassiu al seu centre.[15]
Esclat de raigs gamma
modificaEl 29 d'abril de 2009, l'observatori espacial Swift, dedicat a la detecció d'esclats de raigs gamma, va detectar a la constel·lació dels Llebrers l'esclat més distant mai detectat, va rebre el nom de GRB 090429B. Es troba tan allunyat que la radiació que rebem va se emesa quan l'univers era molt jove,[2] s'ha calculat que va ser generada quan l'univers tenia 520 milions d'anys, a una distància de 13,14 bilions d'anys llum.[16]
Vegeu també
modificaReferències
modifica- ↑ Gran Enciclopèdia Catalana. Volum 14. Reimpressió d'octubre de 1992. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 27. ISBN 84-7739-011-8.
- ↑ 2,0 2,1 Schilling, 2019, capítol Canes Venatici.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Messier 3» (en anglès). Hubble's Messier Catalog. [Consulta: 1r novembre 2021].
- ↑ «Johannes Hevelius» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica, Inc.. [Consulta: 1r novembre 2021].
- ↑ Dixon-Kennedy, 1998, p. 76.
- ↑ Dixon-Kennedy, 1998, p. 52.
- ↑ Dixon-Kennedy, 1998, p. 84.
- ↑ Dixon-Kennedy, 1998, p. 66.
- ↑ Dixon-Kennedy, 1998, p. 74.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Bagnall, 2012, p. 95.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Privett i Jones, 2013, p. 36.
- ↑ «Messier 51 (The Whirlpool Galaxy)» (en anglès). Hubble's Messier Catalog. [Consulta: 5 novembre 2021].
- ↑ «Messier 63: The Sunflower Galaxy» (en anglès). Arxivat de l'original el 5 de novembre 2021. [Consulta: 5 novembre 2021].
- ↑ «Messier 94» (en anglès). Hubble's Messier Catalog. [Consulta: 5 novembre 2021].
- ↑ «Messier 106» (en anglès). Hubble's Messier Catalog. [Consulta: 5 novembre 2021].
- ↑ «NASA's Swift Finds Most Distant Gamma-ray Burst Yet» (en anglès). [Consulta: 7 novembre 2021].
Bibliografia
modifica- Dixon-Kennedy, Mike. Encyclopedia of Greco-Roman mythology (en anglès). ABC-CLIO, Inc., 1998. ISBN 1-57607-129-4.
- Bagnall, Philip M. The Star Atlas Companion. What you need to know about the Constellations (en anglès). Springer, 2012. ISBN 978-1-4614-0829-1.
- Privett, Grant; Jones, Kevin. The Constellation Observing Atlas (en anglès). Springer, 2013. ISBN 978-1-4614-7647-4.
- Schilling, Govert. Constellations. The story of space told through the 88 known patterns in the night sky (en anglès). Black Dog & Leventhal Publishers. Hachette Book Group, 2019. ISBN 978-0-316-48389-6.