Artsakh

Artsakh es trobava a la vora més oriental de l'Altiplà d'Armènia^[10] (la part oriental del Caucas Menor^[11]) i era majoritàriament muntanyosa i boscosa.^[12] S'estima que la seva superfície era d'11.528 km².^[13] Limitava amb les següents províncies armènies:Uti a l'est, Gardman al nord-est i Siunik al sud-oest.^[14] El riu Arax va formar el seu límit sud, mentre que el riu Hakari/Aghavno era el seu únic límit clar amb Siunik.^[15] Al seu est i sud-est es trobaven les terres baixes entre els rius Kura i Arax i la plana Mughan, que en un moment va formar la província Paytakaran d'Armènia.^[16] Els dos rius més grans d'Artsakh eren el Gargar i el Tàrtar (Trtu en les fonts armenies clàssiques), que flueixen cap a l'est i finalment s'uneixen al Kura.^[17] El regne medieval d'Artsakh (1000–1261) abastava tot el territori de la província clàssica i també incloïa Gardman-Parisos al nord i els cantons de Sodk i Gegharkunik de Siunik, situats a la vora del llac Sevan.^[18]

Segons l'obra armenia anònima del segle VII Ashkharatsoyts ("Geografia"), Artsakh comprenia 12 cantons (gavars, existeixen variacions d'ortografia):^[19]

 

1. Miws Haband (Մյուս Հաբանդ) ;
2. Vaykunik’ (Վայկունիք) ;
3. Berdajor (Բերդաձոր) ;
4. Mec Aṙank’ (Մեծ Առանք) ;
5. Mec Kuenk’ (Մեծ Կվենք) ;
6. Harčlank’ (Հարճլանք) ;
7. Muxank’ (Մուխանք) ;
8. Piank’ (Պիանք) ;
9. Parsakank’ (Պարզկանք) ;
10. Sisakan Vostan ó Sisakan-i-Kotak
11. K’usti-P’aṙnēs (Քուստի Փառնես) ;
12. Kołt’ (Կողթ).

No se saben les característiques ètniques originals de l'Artsakh, però amb seguretat van variar amb el temps; els armenis hi haurien arribar entre al segle vii aC i el segle ii aC. La població parlava un dialecte de l'armeni oriental, l'artsakhian (que subsisteix encara a l'Alt Karabakh), tal com esmenta el gramàtic del segle vii Stépanos Syunetsi.

 

Per restes arqueològiques se sap que la regió va estar a partir del 800 aC sota la influència d'Urartu, Assíria i Manna; després de la caiguda d'Urartu al segle vi aC, l'Artsakh i la major part de la regió al sud del riu Kura van caure en mans dels medes i després dels aquemènides. És possible que formés part d'Armènia sota els Oròntides, del segle iv al segle ii aC, però no hi ha testimonis que ho acreditin; però juntament amb Siunia (Siunik) i Utik, va pertànyer a Armènia des d'almenys el 189 aC, i va ser una província del regne, fins que el 387 va passar al regne d'Aghuània o Aluània (Albània del Caucas).

Segons els antics historiadors armenis Moïsès de Khorene i Movsès Kaghankatvatsi, l'Artsakh fou el domini d'un senyor (nakharar) de nom Aran, ancestre dels aranshahíkides. La seva genealogia la dona Movsès Kaghankatvatsi, que li situa l'origen en la línia dels antics patriarques i reis d'Armènia iniciada per Haik i continuada pel seu fill Aram. Aran hauria rebut d'un rei de nom Valarsaces el títol de nahpet (príncep hereditari) de la plana d'Arran (que va rebre el seu nom) a la fortalesa de Hnarakert segons diu Esteve Orbelian; també és considerat l'epònim de l'Aghuània (Aran i Artsakh) i el primer sobirà.

A l'inici del segle iv el cristianisme va penetrar a Armènia. Agathangelos esmenta entre els setze prínceps armenis que van acompanyar a Gregori I l'Il·luminador a Cesarea de Capadòcia (on Gregori fou nomenat pontífex del país) a un « príncep del país de Zotek » (linía d'Aran). L'Artsakh va esdevenir llavors una base principal dels missioners armenis que difonien el cristianisme pels territoris veïns. El 310, Grigoris, net de Gregori, fou consagrat bisbe d'Ibèria i d'Aghuània; després del seu martiri les seves despulles foren preservades al monestir d'Amaras. Grigoris va esdevenir aleshores el sant patró de l'Artsakh.

La segona meitat del segle iv fou un període de guerres entre Armènia i els sassànides de Pèrsia en el quadre de l'enfrontament d'aquests darrers amb l'Imperi Romà. Després de trenta-quatre anys de lluites la noblesa armènia es va revoltar i va refusar donar suport al rei Arsaces II, per cansament de la guerra. Després d'una derrota dels exèrcits sassànides i aghuans, el sparapet Museł Mamikonian va castigar severament els territoris armenis rebels entre els quals hi havia l'Artsakh, i els va sotmetre a l'autoritat directe del rei; el 372, va reconquerir la província veïna de l'Utik i va restablir la frontera amb l'Aghuània al riu Kura. L'enfrontament entre romans i perses va continuar fins que el 387 els dos imperis van acordar la pau que repartia Armènia en dues parts cadascuna sota la influència d'un d'ells. L'Aghuània, aliada als sassànides, va aconseguir la riba dreta del Kura fins a l'Araxes, és a dir l'Utik i l'Artsakh, si bé no està establert amb seguretat si aquesta darrera regió va passar a Aghuània immediatament o bé el traspàs no fou efectiu fins al 451. Generalment en aquest temps se situa la comarca de Sodk dins de l'Artsakh, però és possible també que aquest districte fos una terra reial. La part septentrional comprenia també la senyoria de Koght, els nakharark de la qual podrien ser els senyors originals de l'Artsakh.

Abans d'aquesta data apareix esmentat un nakharar de nom Varhan, vers el 445, i un altre, Arshavir, consta que va participar en la revolta nacional armènia del 451; en aquest any, després de la batalla d'Avarayr, nombrosos nobles armenis es van retirar a les zones de muntanya i de boscos poc accessibles, especialment a l'Artsakh, que va esdevenir un centre de resistència contra els perses, si bé no tenia cap estructuració administrativa diferenciada. Durant el segle v el cristianisme es va estendre per tota la regió. Mesrop Machtots va obrir a Amaras la primera escola armènia. L'Artsakh va ser un lloc de cultura essencialment armènia i els seus nakharark (plural armeni nakharark) van tenir un paper destacat en els afers d'Aghuània. El 498, en un lloc anomenat Aghven (a la regió moderna de Martakert va tenir lloc una assemblea de l'església d'Aghuània en presència de la noblesa, dels prínceps (azgapetk) d'Artsakh i del rei Vatchagan III el Pietós, que culmina amb l'adopció de la Constitució d'Aghven, reglamentant les relacions entre la noblesa, el clergat i el poble.

Del segle vii al IX, Transcaucàsia va estar sota domini més o menys efectiu del califat; els senyors d'Artsakh estaven al segle vii sota la influència de Siunia.

El 821 es va fundar un principat a l'Artsakh sense reconèixer la sobirania califal; Sahl Smbatean de Shaki (Herètia), que possiblement és el mateix príncep esmentat com a Sahak que dominava el Gelarquniq i Sodk (tot el nord de Siunia), aprofitant la decadència mihrànida (la dinastia de Aghuània) s'estenia a l'est i fundava el principat de Khatxèn que comprenia gran part de l'Artsakh. No està clar si pertanyia a la dinastia bagràtida o a la siuníkida, i en aquest darrer cas si era de la branca major o de la branca menor coneguda com els aranshahíkides. El principat de Khatxèn a l'Artsakh el va administrar Atrnerseh I, fill de Sahl Smbatean. Mort Varaz Terdat II (príncep de Gardam i rei d'Aghuània), Sahl i el seu fill s'haurien apoderat de la major part de l'Artsakh que dominava completament vers l'any 828 o 829. Després fou príncep el seu fill Abu Musa Isai o Ktritch (vers 853- 855), que es va titular rei dels aghuans i príncep de Gardam, títol conservat pels seus immediats successors i després limitat a príncep d'Aghuània a la segona meitat del segle x i príncep de Khatxèn al segle xi.

Un altre príncep de nom Esayi Abu Musa va fundar un altre principat al sud, el Dizak també a la primera meitat del segle ix. El principat de Siunia va esdevenir regne l'any 1000, i va controlar part de l'Artsakh i la Siunia; va estar governat per la dinastia Hasan-Jalalyan o hasanjalàlides, i fou el darrer estat armeni a mantenir la seva independència a la part oriental d'Armènia.

• Hewsen, Robert H. (2001). Armenia: A Historical Atlas. Chicago: University of Chicago Press. ISBN 0-226-33228-4.
• Chorbajian, Levon; Donabedian Patrick; Mutafian, Claude. The Caucasian Knot: The History and Geo-Politics of Nagorno-Karabagh. NJ: Zed Books, 1994
• Ulubabyan, Bagrat. «Արցախ» (Arts'akh). Armenian Soviet Encyclopedia. vol. II. Yerevan: Armenian Academy of Sciences, 1976
• Christopher Walker. The Armenian presence in Mountainous Karabakh, a John F. R. Wright et al.: Transcaucasian Boundaries (SOAS/GRC Geopolitics). 1995
• Lang, David M. The Armenians: a People in Exile. London: Unwin Hyman, 1988, p. x. ISBN 978-0-04-956010-9.
• Mkrtchyan, Shahen. Treasures of Artsakh. Yerevan: Tigran Mets Publishing, 2000,
• Hewsen, Robert H. "The Meliks of Eastern Armenia: A Preliminary Study." Revue des Études Arméniennes. NS: IX, 1972
• Babakhanian, Arakel (Leo). Երկերկի Ժողովազու (Recull d'Obres). volum IX. Yerevan, 1989 ISBN 5-550-00407-0.
• The History of Caucasian Albanians by Movses Dasxuranci. traducció de C. J. F. Dowsett, Londres 1961. 1.17, 2.11 2.14.
• Pavstos Buzand, The Epic Histories Attributed to P'awstos Buzand, English trad. per N. Garsoian, Cambridge, Massachusetts, 1983. IV.50; V.12.
• Hewsen, Robert H. "The Kingdom of Arc'ax" a Medieval Armenian Culture (University of Pennsylvania Armenian Texts and Studies). Thomas J. Samuelian and Michael E. Stone (eds.) Chico, California: Scholars Press, 1984, ISBN 0-89130-642-0.
• Yeremyan, Suren T. Հայաստանը ըստ Աշխարհացույցի (Armenia segon l'"Askharatsoyts"). Yerevan: Armenian Academy of Sciences, 1963
• Hewsen, Robert H. "Ethno-History and the Armenian Influence upon the Caucasian Albanians" a Samuelian, Thomas J. (Ed.), Classical Armenian Culture. Influences and Creativity, Chico: 1982
• V. A. Shnirelman. Memory wars. Myths, identity and politics in Transcaucasia. Academkniga, Moscow, 2003 ISBN 5-94628-118-6
• R. Schmitt, M. L. Chaumont. Armenia and Iran. Encyclopædia Iranica
• The History of the Caucasian Albanians by Movsēs Dasxuranc'i. Trad. de Charles Dowsett. Londres: Oxford University Press, 1961
• Dictionary of Modern Armenian (Ժամանակակից հայոց լեզվի բացատրական բառարան), volum I. Yerevan 1969
• Alishan, Ghevond, Artsakh, trad. de Grabar per G. B. Thorosian, University of Yerevan Press, 1993
• Esteve Orbelian, History of the House Sisakan (Պատմութիւն Տանն Սիսական), trad. A. A. Abrahamian, Yerevan: Sovetakan Grogh, 1986
• Cyril Toumanoff. Studies in Christian Caucasian History. Georgetown University Press 1963
• Balayan, Vahram (2005). Zovig Balian, Gayane Hairapetyan, ed. Artsakh History. Yerevan, Armenia: Scientific Council of the Institute of History of the National Academy of Sciences of the Republic of Armenia. ISBN 99930-2-078-8.
• Agathangelos, The Conversion of Armenia, 795–796.
• Viviano, Frank. "The Rebirth of Armenia", National Geographic Magazine. març 2004.
• Chaumont, M. L.Albania. Encyclopædia Iranica.
• Babian, Archbishop Gorun (2001). The Relations between the Armenian and Georgian Churches: According to the Armenian Sources, 300–610. Armenian Catholicosate of Cilicia, Antelias, Lebanon: Kevork Melidi Netsi Literary Award
• Jeghishe, About Vartan and the Armenian War. Trad. i notes de Ye. Ter-Minasian. Yerevan 1989, sec. 6.
• Vladimir Minorsky. A History of Sharvan and Darband in the 10th–11th Centuries. Cambridge, Heffer and Sons, 1958
• Leo. History of Armenia, volum II. Yerevan, 1947

• Askaran