[go: up one dir, main page]

Arquebisbat antic de Canterbury

antic arquebisbat catòlic (597-1558)
(S'ha redirigit des de: Arquebisbe catòlic de Canterbury)

L'arquebisbat de Canterbury (anglès: Archdiocese of Canterbury; llatí: Archidioecesis Cantuariensis) és una seu suprimida de l'Església catòlica a Anglaterra.

Plantilla:Infotaula geografia políticaArquebisbat de Canterbury
Archidioecesis Cantuariensis
Imatge
Tipusarxidiòcesi metropolitana catòlica romana i antic bisbat catòlic Modifica el valor a Wikidata

Localització
Map
 51° 16′ 47″ N, 1° 04′ 59″ E / 51.2797°N,1.0831°E / 51.2797; 1.0831
Anglaterra Anglaterra
Conté la subdivisió
Població humana
Religióromà
Dades històriques
Creació602
Dissolució19 de novembre de 1558
Següentdiòcesi de Canterbury Modifica el valor a Wikidata
CatedralNostre Senyor Jesucrist

Succeïda per l'arxidiòcesi anglicana de Canterbury


Sant Agustí de Canterbury
Sant Tomàs Becket i Enric II
Thomas Cranmer

Territori

modifica

L'arxidiòcesi comprenia Kent.

La seu arxiepiscopal era la ciutat de Canterbury, on es trobava la catedral de Nostre Senyor Jesucrist

Història

modifica

L'arribada dels angles, dels saxons i dels juts després de mitjans del segle v va posar fi a les estructures cristianes existents a la Britànnia romana. Va ser el papa Gregori Magne a finals del segle vi qui es va encarregar d'evangelitzar els nous pobles pagans enviant un grup de missioners del monestir que havia fundat a Sant'Andrea al Mont Celio, dirigit pel benedictí Agustí. Sortint de Roma a la primavera del 596, els missioners van desembarcar a les costes de l'illa de Thanet durant la primavera de l'any següent.

Thanet pertanyia al regne de Kent i, segons informació recollida pel papa Gregori, la cort de Canterbury tenia bones oportunitats per a una acció missionera efectiva. De fet, el rei Etelbert s'havia casat amb la cristiana Berta, filla del rei franc Caribert I de París; amb Berta havia arribat a la cort de Kent el bisbe Liutard qui, per respondre a les necessitats espirituals de la reina, havia adaptat com a església algunes restes del Canterbury romà (l'església de Sant Martí de Tours). Les expectatives papa Gregori no es van sentir decebudes i en la Pasqua del 601 el rei Etelbert va ser batejat: va ser el primer rei anglosaxó per convertir-se al cristianisme.

Agustí, que en el seu viatge a Anglaterra havia estat consagrat bisbe a la Gàl·lia, va establir el bisbat de Canterbury (602); amb l'ajuda del rei va iniciar la construcció de la catedral dedicada al Crist Salvador, i va fundar prop de l'església de San Martí un monestir l'església del qual, dedicat a sant Pere, havia d'acollir les tombes dels bisbes i de la cort reial de Canterbury.

Segons el Papa Gregori, l'antiga Britànnia romana s'havia de dividir en dos seus metropolitanes, Londres i York, que eren les antigues capitals de les dues províncies romanes.[1] Per aquesta raó, el 601 el bisbe Augustí va rebre el pal·li amb la tasca de situar la seva seu a Londres (l'antiga Londinum). Però a Roma ningú coneixia exactament la situació política de la regió: Londres pertanyia de fet a un altre regne, el d'Essex, el rei del qual era encara pagà. El projecte inicial era, per tant, poc realitzable: la seu de Canterbury es trobava assumint així un protagonisme entre les naixents diòcesis anglosaxones, i aquesta preeminència fou sancionada el 624 pel papa Bonifaci V amb l'enviament del pal·li al bisbe Just de Canterbury.

A la mort d'Agustí (604 o 605)) hi va haver alguns episodis, fins i tot sagnants, del retorn al paganisme, però al regne de Kent el cristianisme ja havia posat bases sòlides, sobretot gràcies als primers successors d'Agustí, tots ells venerats avui com a sants tant per catòlics com per anglicans. Entre aquests hi ha la figura de Teodor,[2] un grec de Tars, a qui el papa Vitalià va triar en lloc del candidat proposat pel rei de Kent, que havia mort tan bon punt va arribar a Roma per a ser consagrat. Durant el seu llarg episcopat (669-690), Teodor va ser el primer bisbe de Canterbury a ser reconegut per tota l'església anglesa. Va treballar per donar forma a les diòcesis anglosaxones, que van arribar al número de 13 a la seva mort i va fundar la important escola de Canterbury, on es van formar les personalitats més importants del món cultural anglès de l'època, entre les quals es trobaven les figures d'Aldhelm de Malmesbury, Beda el Venerable i Alcuí. «Sota el lideratge de Teodor, Anglaterra es va convertir en una unitat eclesiàstica molt abans que formés una unitat política. L'església anglesa es va reunir en sínodes provincials, que també eren nacionals alhora».[3]

No va ser fins al 735 que es va realitzar el projecte del papa Gregori Magne, amb l'establiment de la segona província eclesiàstica anglosaxona, la de York, que va restar a Canterbury les seus de Northumbria, Lindisfarne, Hexham i Whithorn.

Cap al final del segle viii, els poderosos reis de Mèrcia van treballar per eliminar la supremacia de la jove església anglesa de Canterbury. El 788 el rei Offa va erigir la diòcesi de Lichfield com a província eclesiàstica, però aquest projecte va tenir una breu existència (fins al 802). Un dels seus successors, Coenwulf, va intentar traslladar la seu metropolitana del sud d'Anglaterra des de Canterbury a Londres, apel·lant a la idea inicial del papa Gregori. Aquest projecte també va fracassar: de fet, «la tradició de la seu que pertanyia a Agustí i a Teodor de Tars havia esdevingut ja fermament arrelada i poderosa».[4]

A partir del 834-835 va començar la invasió dels vikings danesos, encara pagans, que van devastar el centre-nord d'Anglaterra[5] arribant a establir un regne autònom (Danelaw). Gràcies a les gestions militars dels reis de Wessex-Sussex-Kent, Alfred el Gran i el seu fill Eduard, es va poder evitar l'aniquilació total dels regnes anglosaxons i amb ells de l'església cristiana. Amb el nebot d'Alfred, Athelstan (925-939), es va completar el treball de recuperació i unificació dels antics regnes anglosaxons.[6]

El treball de reconstitució político-militar d'Anglaterra anava acompanyat d'un treball similar de reconstitució i reforma de la vida eclesiàstica i religiosa. En aquest projecte destaquen tres figures destacades, tres monjos benedictins, després canonitzats, situats al capdavant de les diòcesis angleses més importants: Oswald de York, Ethelwold de Winchester i Dunstan de Canterbury (959-988). El treball conjunt dels tres bisbes va comportar la reforma dels monestirs anglesos, segons el model del funcionament aleshores a Lorena i a les abadies de Cluny i Fleury, i la preeminència de l'element monàstic a les diòcesis. Dunstan es va oposar al matrimoni dels sacerdots, va esforçar-se per una millor formació de sacerdots, va enfortir l'element monàstic dins de l'episcopat anglès, va compondre un ordo per a la coronació de reis que va utilitzar-se molt de temps a les corts angleses. recolzat per una legislació apropiada emparat pel rei Edgard, que regulava detalladament la vida eclesiàstica i religiosa.

La seu de Canterbury va viure un moment de crisi en els turbulents anys del darrer rei anglosaxó, Eduard el Confessor (1042-1066), que, per reconciliar el partit normandista, va promoure el francès Robert a la seu primada anglès. Això va provocar la reacció dels oponents, que van deposar Robert i el van reemplaçar amb l'anglès Stigand de Winchester, que va rebre el pal·li aconseguir de l'antipapa Benet X.

Els successius esdeveniments polítics, que van portar a la conquesta normanda i a l'ascens al tron de Guillem el Conqueridor (1066), van afavorir la introducció de la reforma gregoriana al regne anglo-normand.[7]

El segle xii es caracteritza pels esdeveniments relacionats amb el rei Enric II i l'arquebisbe Thomas Becket, els seus durs enfrontaments, el primer en defensa de l'absolutisme polític, el segon en defensa de l'autonomia i els privilegis de l'Església anglesa, que van determinar el l'assassinat de Becket a la catedral de Canterbury el 29 de desembre de 1170.

En els anys difícils i turbulents d'Enric VIII i l'avenç progressiu de l'anglicanisme, els arquebisbes de Canterbury es van mostrar a favor d'ambdues parts. Entre aquests, es distingí especialment Thomas Cranmer, arquebisbe escollit el 21 de febrer de 1533: un home erudit i lligat del rei a Alemanya, tenia simpatia per les idees luteranes; s'havia casat en secret a Alemanya amb la neboda del reformador de Nuremberg, Andrea Osiander; nomenat arquebisbe primat d'Anglaterra, va ser ell qui va pronunciar la declaració de nul·litat del matrimoni d'Enric amb Caterina d'Aragó. Quan Enric VIII va publicar els Sis articles (també anomenats The bloody bill, a l'agost de 1539), clarament catòlics, Thomas Cranmer va haver de renunciar definitivament a l'intent d'acostar l'església anglesa al luteranisme i, després de la seva mort de Cromwell, va enviar a la seva dona a Alemanya.[8]

Després de la mort d'Enric VIII (1547) i la del seu successor Eduard VI (1553), Maria I, filla d'Enric i Caterina, va ascendir al tron. Amb ella es va produir un intent de restauració del catolicisme amb una estricta política persecutòria que va provocar la condemna a la foguera de més de 250 persones, inclòs l'arquebisbe Thomas Cranmer (1556). Per la seva duresa, la reina va comptar amb el suport del nou titular de Canterbury, el cardenal Reginald Pole. Tots dos van morir el novembre de 1558, amb uns dies de diferència.

Reginald Pole va ser l'últim arquebisbe de Canterbury en comunió amb la Santa Seu. La nova reina, Isabel I, va nomenar Matthew Parker per a la seu primada anglesa el 1559, amb qui va iniciar la sèrie, ininterrompuda fins avui, dels arquebisbes anglicans.

En el moment de la ruptura de la comunió amb Roma, la seu de Canterbury tenia 20 diòcesis sufragànies:[9] Bangor, Bath i Wells, Bristol, Chicester, Coventry e Lichfield, Ely, Exeter, Gloucester, Hereford, Llandaff, Lincoln, Londra, Norwich, Peterborough, Rochester, St Asaph, St David's, Salisbury, Worcester i Winchester.

Cronologia arxiepiscopal

modifica
  1. Però a Roma es van oblidar o no van tenir en consideració el fet que amb la reforma de Dioclecià, Britànnia havia estat dividida en quatre províncies.
  2. Storia della Chiesa, diretta da H. Jedin, Vol. III, pp. 208-209 e 212.
  3. Storia della Chiesa, op. cit., p. 209.
  4. Storia della Chiesa, op. cit., Vol. III, p. 209; cfr. anche Vol. IV, p. 177.
  5. Una primera ondada de vikings noruecs colpí durament la Escòcia i Irlanda, vorejant amb prou feines Anglaterra (finas del segle viii), abans de prosseguir vers la costa de la França occidental.
  6. A partir d'Athelstan es començà a usar pels reis a la cancelleria règia cada cop més el títol de imperator totius Britanniae. Cfr. Storia della Chiesa, op. cit., Vol. IV, p. 290.
  7. Storia della Chiesa, op. cit., Vol. IV, p. 294-295.
  8. Storia della Chiesa cattolica, Edizione Paoline 1989, pp. 521 e 525.
  9. Eubel, vol. III, p. 349
  10. Rebé el pal·li del papa el 634.
  11. Frithona, batejat amb el nom de Deusdedit, fou el primer anglosaxó a la cátedra de Canterbury.
  12. Entronitzat a la càtedra de Canterbury el 27 de maig de 669.
  13. Rifutat a la càtedra de Canterbury, retornà a la seva ex seu de Bath i Wells.
  14. Morí a Palestina en el transcurs de la croada.
  15. La conferma dell'elezione in: Les Registres de Grégoire X, p. 21, nº 68.

Bibliografia

modifica

Vegeu també

modifica