Ànwar el-Sadat
Muhàmmad Ànwar as-Sadat (àrab: محمد أنور السادات, Muḥammad Anwar as-Sādāt), transcrit sovint com Mohamed Anwar el-Sadat o Anwar Sadat,[1][2][3] (Mit Abu al-Kum, Governació de Menufeya, Egipte, 1918 - El Caire, 1981) fou un polític i militar egipci guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1978 conjuntament amb Menahem Begin.
Orígens polítics
modificaVa néixer el 25 de desembre de 1918 a la població de Mit Abu al-Kum, situada al Delta del Nil, de pare egipci i mare sudanesa. El 1938 es graduà a l'Acadèmia Reial del Caire. Sent encara un jove militar, va participar en moviments polítics, com els motins dels Germans Musulmans contra la influència occidental a Egipte i contra la monarquia de Faruk I, que la permetia. Des de 1939 es va unir a Gamal Abdel Nasser, integrant-se en el Moviment d'Oficials Lliures després de la derrota en la primera guerra contra Israel de 1948. Durant la Segona Guerra Mundial va ser acusat de col·laboracionisme amb els nazis per a assassinar un oficial britànic però l'any 1946 va ser absolt de tots els càrrecs. Des que Nasser va prendre el poder l'any 1952, Sadat va anar ascendint en el seu règim ocupant càrrecs al Consell de la Revolució, ministre, secretari del partit únic i, des de 1969, vicepresident de la República.
President de la República
modificaAl morir Nasser el 1970, Sadat es va imposar als seus rivals en el partit i va heretar el poder, així com el projecte de nacionalisme àrab que representava Nasser. El 1973 va desencadenar un nou atac, juntament amb Síria, contra Israel, la Guerra del Yom Kippur, i en el qual va estar a punt de triomfar. No obstant això, el fracàs d'aquella ofensiva va convèncer Sadat de la conveniència de postergar la causa de la unitat àrab i de la lluita contra Israel, en benefici d'una política més realista que servís per a l'enfortiment i desenvolupament d'Egipte.
Des de 1976 es va desvincular de la tradicional aliança amb la Unió Soviètica i es va acostar als Estats Units, del que va obtenir fortes ajudes econòmiques. El 1977 va viatjar per sorpresa a Jerusalem, adquirint el compromís de reconèixer a l'estat d'Israel sota determinades condicions. El 1978 va tenir una nova trobada amb el Primer Ministre isaraelita per a preparar, el 1979, per mediació del president Jimmy Carter, la pau amb Israel en els Acords de pau de Camp David, signats al costat de Menahem Beguín. Ànwar el-Sadat va ser recompensat amb el Premi Nobel de la Pau juntament amb Beguín l'any 1978 per les negociacions de pau establertes entre els dos països.
Egipte va ser així el primer país àrab a segellar una pau duradora amb Israel, el que va ser interpretat en mitjans radicals com una «traïció». Això va provocar l'enfortiment de l'oposició al règim de Sadat, que aprofitava el descontentament social creat per les mesures liberals de l'economia d'Egipte impulsada pel règim.
Assassinat
modificaEl setembre de 1981, Sadat va recórrer a una força repressió contra intel·lectuals i activistes de tot l'espectre ideològic. Va fer empresonar comunistes, nasseristes, feministes, professors d'universitat, membres de grups d'estudiants i musulmans integristes. Paral·lelament, el suport intern al règim s'anava debilitant, no només a causa de la repressió sinó també a causa de la crisi econòmica.
El 6 d'octubre de 1981, un mes després de l'onada de detencions, Sadat va morir assassinat durant una desfilada militar filmada[4] a la ciutat del Caire per membres de l'exèrcit que pertanyien a l'organització Gihad Islàmic,[5] que s'oposaven a la negociació establerta per Sadat amb Israel, així com a l'ús de la força durant les operacions de setembre. L'imam Omar Abdel Rahman va emetre una Fàtua que n'aprovava l'assassinat.
Per garantir la seguretat de la desfilada s'havia donat l'ordre de retirar la munició dels soldats, però els oficials encarregats de garantir l'aplicació de les ordres estaven fent un pelegrinatge a La Meca.
Quan estaven passant els avions de combat Mirage, un camió de transport de tropes va simular una avaria i es va aturar davant la tribuna presidencial. El lloctinent Khalid Islambouli sortí del camió i es dirigí cap al president. Quan Sadat es va aixecar per rebre'n la salutació, Islambouli llençà un pot de fum com a senyal de l'inici de l'assalt.
Els tres altres conjurats sortiren llavors del camió, llançant granades i disparant fusells d'assalt. Khalid Islambouli disparà diverses vegades contra el president, secundat pels altres assaltants, al crit de “Mort al Faraó!”.
Entre les persones que es trobaven a la tribuna durant l'atac, vuit persones van morir (entre les quals hi havia l'ambaixador de Cuba) i vint-i-vuit van resultar ferides. A Sadat se l'endugueren en avió a l'hospital militar, on va morir després de ser operat durant deu hores.
A les exèquies de Sadat assistiren nombrosos dignataris del món occidental, però cap dirigent dels països àrabs. Al contrari del que s'havia produït el 1970 durant pel funeral de Nasser, la cerimònia per Sadat va ser molt sòbria i sense presència de multituds, ja que es va impedir a la gent accedir a la zona pròxima a la tomba del soldat desconegut, on va ser enterrat.
Vida personal
modificaSadat va contreure matrimoni dues vegades. Primer es va casar amb Ehsan Madi als 22 anys, i es va divorciar anys més tard, just als 17 dies del naixement de la seva tercera filla, Camèlia. Després es va casar amb Jehan Raouf (coneguda com Jehan Sadat) el 29 de maig de 1949. Van tenir un fill, Gamal, i 3 filles: Lobna, Noha i Jehan. Va ser Gamal qui va representar el seu pare quan se li va atorgar pòstumament la Medalla Presidencial de la Llibertat el 1984.[6]
Referències
modifica- ↑ «Sadat». Collins English Dictionary. HarperCollins. [Consulta: 8 maig 2019].
- ↑ "Sadat"[Enllaç no actiu] (US) and «Sadat». A: . Oxford University Press.
- ↑ Plantilla:Cite Merriam-Webster
- ↑ «The Assassination of Anwar El Sadat».
- ↑ Abū ʻAmr, Ziyād. Islamic fundamentalism in the West Bank and Gaza: Muslim Brotherhood and Islamic Jihad (en anglès). Indiana University Press, 1994, p.148. ISBN 0253208661.
- ↑ Woolley, John T; Gerhard Peters. «Ronald Reagan, XL President of the United States: 1981–1989, Remarks at the Presentation Ceremony for the Presidential Medal of Freedom, març 26, 1984». The American Presidency Project. University of California, Santa Barbara. [Consulta: 11 febrer 2011].