Roure

	En altres projectes de Wikimedia:
Viquidites	Viquidites

Roure
Nom comú sense valor taxonòmic
	Fulles i glans de roure pènol

El terme roure (o aglaner, aglanera i glaner^[1]) pot ser usat per a referir-se a diverses espècies d'arbres del gènere Quercus que tenen la fulla caduca (o marcescent). Diferenciant-los així dels Quercus de fulla perenne que seien les alzines, la carrasca o el coscoll.

En el seu ús originari, el terme, derivat del llatí robur, designa espècies europees de Quercus de fulles toves, de vora sinuosa, caduques, pròpies de climes temperats oceànics; o bé de variants fresques, per altitud, del clima mediterrani. Un bosc on l'espècie predominant és el roure se'n diu roureda.

Alguns roures que es poden trobar a les nostres contrades són:

Roure pènol (Quercus robur), el més notable dels roures europeus i l'espècie forestal dominant al vessant atlàntic d'Europa. Als Països Catalans només n'hi ha a la plana d'Olot i a la Vall d'Aran.
Roure de fulla grossa (Quercus petraea), espècie d'ecologia semblant al roure pènol. Als Països Catalans només es troba a Catalunya: a la zona dels Pirineus, a les muntanyes del prelitoral central, el Moianès i Prades, on té el seu límit sud.
Roure reboll (Quercus pyrenaica). Dels roures mediterranis, és el més estès a la península Ibèrica, si bé als Països Catalans només es troba a les muntanyes de Prades i a Penyagolosa (Alt Maestrat).
Roure martinenc (Quercus humilis, sinònim de Quercus pubescens). Es distribueix per l'Europa meridional, des del nord-est de la península Ibèrica, passant per Itàlia i els Balcans, fins a l'Àsia Menor.
Roure de fulla petita (Quercus faginea). Té uns requeriments ecològics semblants als de la carrasca, ja que està adaptats a l'eixut molt millor que els altres roures. De fet, les seves fulles petites i endurides recorden les de les alzines, però en ser caducifolis suporten molt millor les baixes temperatures, i per això a Catalunya trobem les rouredes de roure de fulla petita al Prepirineu occidental, fent de transició entre els carrascars i les rouredes més humides (vegeu Mínimes i màximes absolutes).
Roure cerrioide (Quercus cerrioides). Es considera un creuament entre el roure martinenc i el roure de fulla petita. Entre altres comunitats, el trobem a l'alzinar amb roure cerrioide (Viburno tini-Quercetum ilicis subass. cerrioidetosum), per exemple al vessant obac de la serra de Collserola, on aquesta espècie va ser descoberta.^[2]
Roure africà (Quercus canariensis)

Propietats i característiques

La seva escorça és fosca i arrugada. Les fulles fan entre 4 i 15 cm de llargada i són més o menys dures segons les espècies. Per l'anvers són de color verd fosc; pel revers alguns tenen petits pèls i són de color verd grisós.

El roure pot produir una excrescència tumoral, l'Agalla (botànica).

Roure pènol.
Roure reboll a Prádena de la Sierra (Segòvia)
Roure martinenc a la Diagonal de Barcelona
Roure de fulla petita a Torrecuadrada de los Valles (Guadalajara)
Roure de fulla gran prop de Roßberg (Alemanya)
Roure cerrioide a les Planes (Collserola)

Vegeu també

Roureda

Espècies

B

C

D

E

F

G

H

I

J

K

L

Quercus laevis
Quercus lamellosa
Quercus lanata
Quercus lanuginosa =Quercus pubescens
Quercus laurifolia
Quercus lepidocarpa
Quercus leucotrichophora
Quercus liaotungensis
Quercus libanerris
Quercus libani
Quercus lindleyana
Quercus lineata
Quercus lobata
Quercus longinux
Quercus lucombeana
Quercus lusitanica
Quercus lyrata

M

N

Quercus nigra
Quercus nuttallii

O

P

R

S

T

U

V

W

X

Referències

↑ DCVB, DIEC
↑ Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbres. (8a. ed. 1988). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1958. ISBN 84-85135-41-5.

Viccionari

[1] DCVB, DIEC

[2] Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbres. (8a. ed. 1988). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1958. ISBN 84-85135-41-5.

[1]

[2]