Simfonia núm. 5 (Prokófiev)

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Simfonia núm. 5

Forma musical	simfonia
Tonalitat	si bemoll major
Compositor	Serguei Prokófiev

La Simfonia núm. 5 en si bemoll major, op. 100 de Serguei Prokófiev (1945) és la més vasta i també, per certs trets, la més grandiosa de les seves set simfonies. D'una manera similar a la Simfonia núm. 7 de Xostakóvitx i a la Simfonia núm. 2 de Khatxaturian, és una obra «patriòtica» i «de guerra». És de tall clàssic i té un caràcter lineal.

L'obra està estructurada en quatre moviments:

1. Andante
2. Allegro marcato
3. Adagio
4. Allegro giocoso

El desenvolupament del moviment és el següent:

• la flauta i el fagot, en octaves, comencen amb un tema llarg i solemne;
• el tema és transformat pels metalls i la part greu de cordes i fustes;
• apareixen motius lírics;
• continua amb una part de semicorxeres de la fusta i els violins, amb aire humorístic;
• arribem a una apoteosi orquestral, d'una gran polifonia, que representa una autèntica batalla simfònica;
• s'acaba amb una coda espectacular de metalls i un trèmolo del piano.

Té una forma musical ABA. Comença amb un tema molt dinàmic que havia descartat del ballet Romeu i Julieta, amb acompanyament d'un ostinato. A continuació segueix amb un trio d'oboè, clarinet i trompes, d'aire pastoral, amb un ritme de vals. A la repetició (A), el tema es fa més dissonant i intervenen més els metalls, especialment la trompeta.

La melodia és una cantilena, amb un contracant dels instruments més baixos. A continuació entra un acompanyament de les cordes en tresets que recorda el Clar de lluna de Beethoven; va augmentant el dramatisme, a l'estil de les òperes russes i finalment apareix un motiu amb escales descendents fet pels trombons, que contrasta amb una repetició més dolça.

El desenvolupament del moviment és el següent:

• s'inicia amb les flautes i fagots que recuperen el motiu principal;
• el clarinet intervé amb un motiu d'alerta, d'aire popular, força alegre;
• la melodia és agafada per flautes, clarinets i violins;
• segueix una part de solemnitat coral, a base d'imitacions;
• va creixent l'agitació festiva i progressivament es barreja amb un aire solemne que el donen els metalls greus: la peça acaba amb una mescla d'alegria popular i de grandesa èpica.