[go: up one dir, main page]

Vés al contingut

Estiueig

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Segona residència)
Vilassar de Mar, un dels antics llocs tradicionals d'estiueig de les classes benestants de Barcelona
La Bombonera, casa d'estiueig a la Garriga

L'estiueig (calc del castellà veraneo) o estiuada[1] és l'acció de passar l'estiu a una residència diferent de l'habitual.

L'origen de l'estiueig a Catalunya

[modifica]

L'estiueig com a fenomen social va ser un costum que es va estendre entre les classes benestants de les zones urbanes de Catalunya, generalment de Barcelona, a partir de finals del segle xix, especialment després de la Revolució Industrial, i principis del segle xx.

Aquest fenomen va incloure la construcció o reforma integral de cases amb jardí en entorns rurals -cases senyorials, segones residències o torres d'estiueig-, per part de la burgesia industrial recentment apareguda. Aquestes famílies van escollir certs indrets de la costa, com Vilassar de Mar i Sitges, i també de certs indrets de l'interior de les terres catalanes com Cardedeu, la Garriga o Cerdanyola i l'Ametlla del Vallès, al Vallès,[2] aprofitant la tranquil·litat, els aires saludables i fins i tot les aigües termals de les comarques allunyades de Barcelona, ciutat en aquell moment plena de fàbriques i focus de diferents epidèmies.[3] Aquestes cases, generalment d'estil modernista, sovint eren molt grans.[4]

Les famílies d'estiuejants, mentre romanien a la torre d'estiueig, feien vida social als casinos, a les places i passejos dels pobles i als salons i jardins de les seves segones residències.[3]

Conseqüències de l'estiueig

[modifica]

La presència de la colònia d'estiuejants va contribuir a la modernització de les vil·les properes a Barcelona, que ràpidament van poder comptar amb serveis com l'aigua corrent, l'electricitat o el servei de clavegueram. També va contribuir al desenvolupament econòmic de molts pobles rurals i de pescadors, afavorint el comerç local, les vies de comunicació amb les zones urbanes, la millora de serveis com fondes i balnearis, i donant un fort impuls a la construcció i el creixement urbanístic, fins al punt que alguns dels nuclis urbans van haver de dissenyar plans d'eixample per absorbir la demanda creixent de terrenys per a construir-hi torres de vacances.[5][3] Tot i que la influència de la colònia estiuejant va ser gran, les relacions socials entre estiuejants i nadius van ser generalment classistes i els estiuejants mantenien les distàncies amb la població local, tant com era possible.

Amb el pas del temps, a mesura que les carreteres es varen millorar i els vehicles de tracció animal varen ser substituïts per vehicles de motor, les cases d'estiueig es varen allunyar de les zones urbanes. Algunes d'aquestes cases eren antigues cases de pescadors o de pagesos reformades.

A partir de l'últim terç del segle XX la pràctica es va estendre a una secció més ampla de la societat catalana i les antigues grans cases d'estiueig varen donar pas a xalets i apartaments de menors dimensions. Molts dels llocs d'estiueig tradicional, especialment a la costa, es varen tornar centres del turisme massificat, provinent de l'Europa central i del nord. Les distàncies classistes entre estiuejants i la població local varen minvar.

A poc a poc, vers el final del segle XX l'estiueig tradicional de tres o quatre mesos, amb minyones i tota la família, va donar pas a les vacances, cada vegada més curtes, fins que amb el canvi de les generacions la pràctica de l'estiueig es va desvirtuar i, com tal, va acabar desapareixent.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Estada en un indret durant l'estiu «DIEC».
  2. «El Vallès Oriental - Història». Arxivat de l'original el 2012-02-04. [Consulta: 20 novembre 2009].
  3. 3,0 3,1 3,2 Consell Comarcal del Vallès Oriental «Guia del Modernisme al Vallès Oriental». Guia del Modernisme al Vallès Oriental. Arxivat de l'original el 2017-08-05 [Consulta: 10 setembre 2019]. Arxivat 2017-08-05 a Wayback Machine.
  4. Modernisme Arran De Mar - Costa Brava Pirineu de Girona
  5. «Ruta del modernisme». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 20 novembre 2009].

Enllaços externs

[modifica]