Sis Dies d'Escòcia de Trial

Sis Dies d'Escòcia de Trial

Acrònim/Àlies	SSDT
Categoria	Trial
Lloc	Highlands, Escòcia
Centre/Sortida	Fort William/An Gearasdan
Coordenades	56° 48′ 53.7″ N, 5° 7′ 1.24″ O / 56.814917°N,5.1170111°O / 56.814917; -5.1170111
Data	1a setmana de maig
Organitzador	Edinburgh & District MC
Web oficial	www.ssdt.org
Historial
1a Edició	1909 (1911)
Total d'edicions	101
Darrer guanyador	Jack Price (2024)
Rècord victòries	Dougie Lampkin (14)
Darrera revisió: 1/10/2024

Els Sis Dies d'Escòcia de Trial, coneguts també com als Sis Dies d'Escòcia (en anglès, Scottish Six Days Trial, abreujat SSDT, o simplement Scottish), són una competició de trial reconeguda internacionalment, probablement la més dura i carismàtica de totes.^[1] Se celebren des de 1909 (amb pauses durant les dues guerres mundials), essent la competició motociclista fora d'asfalt més antiga del món. El 1913, se celebraren a Carlisle (Anglaterra) els anomenats International Six Days Trial (ISDT), antecessors dels actuals Sis Dies Internacionals d'Enduro (ISDE). Tot i estar inspirada en la prova escocesa, amb el pas dels anys ambdues competicions anaren diferint i, mentre la primera s'especialitzava en allò que actualment es coneix com a trial, la segona anà decantant-se cap a l'actual enduro.

La prova es disputa la primera setmana del mes de maig als Highlands escocesos, amb un fred sovint intens. Pilots de tot el món hi competeixen, recorrent fins a 160 quilòmetres diaris (100 milles) pels voltants de Lochaber en cadascun dels sis dies, sobretot fora d'asfalt per paratges solitaris. El recorregut -històricament senyalitzat amb banderetes de la marca de pneumàtics Dunlop^[2]- transcorre entre paisatges inhòspits i de gran bellesa, on hi ha repartides les zones que els participants han de superar, agrupades en seccions. Aquestes seccions han passat a la història del trial com les més belles i emocionants que un pilot pugui intentar, amb noms mítics dins aquest esport com ara les de Laggan Locks,^[3] Blackwater, Ben Nevis o la famosa Pipeline que discorre paral·lela a un oleoducte en una llarga ascensió rocosa.^[4] A banda d'aquestes, algunes altres seccions que han format part històricament dels Sis Dies d'Escòcia són aquestes, per ordre alfabètic:^[5]

La duresa del recorregut i el clima rigorós fan que aquest sigui un trial extrem i posi a prova l'habilitat i la resistència del pilot i la motocicleta.^[4] Una de les principals dificultats del recorregut són els Black Waters ("aigües negres"), una mena de fangars semblants a les sorres movedisses però amb menys profunditat i amb menys aigua; són una barreja d'herba i fang amb aigua a sota gairebé invisibles, on en cas d'enfonsar-s'hi costa molt de sortir-ne. Durant els anys 60 i 70 calia travessar-ne més de 30, amb la consegüent sobrecàrrega de cansament.^[2]

Els Sis Dies d'Escòcia tenen de fa temps la seu a Fort William (An Gearasdan en gaèlic escocès), per bé que, durant anys, la sortida i arribada es feia el primer dia des d'Edimburg (concretament, des de la plaça del mercat de bestiar, Cattle Market^[7]) i la resta de dies des de Fort William. L'entitat organitzadora n'és l'Edinburgh & District Motor Club, amb seu a Edimburg, i es va formar mitjançant la fusió de diversos clubs motociclistes el 1911.^[8] Durant la prova, els membres de l'organització s'allotjaven històricament a l'hotel Highland de Fort William, i més endavant passaren a fer-ho a l'hotel Milton de la mateixa població.^[5]

L'esdeveniment és tan popular que normalment hi ha més de 500 sol·licituds per a les 270 places disponibles. D'aquestes 270 places, 30 estan reservades per als equips de fàbrica i 50 més les assigna directament el Club. Els llocs restants s'assignen a través d'un sorteig.^[8] La prova és àmpliament seguida per l'emissora Nevis Radio, que emet per Lochaber i a Internet.

El primer trial escocès de llarga durada es va celebrar el juliol de 1909, al llarg de cinc dies. Sortia d'Edimburg i acabava a John O'Groats, i volia ser la prova de motocicletes més dura mai realitzada. El 1910 se'n va allargar la durada a sis dies, i el 1911 l'Edinburgh & District Motor Club va passar a ser-ne l'entitat organitzadora. El 1912, la prova va començar a ser coneguda com als "Scottish Six Days Open Reliability Trial" i el 1914 se'n van aprovar les regles, juntament amb un sistema de puntuació i temps de penalització per avaries mecàniques.

L'esclat de la Primera Guerra Mundial va interrompre la competició, però els Sis Dies van tornar el 1919. Per tal de resoldre la dificultat dels pilots per seguir la ruta sense perdre's, aquesta es va marcar de color ocre groguenc per mitjà d'un barril de pintura instal·lat en un cotxe, un sistema que romandria actiu fins a mitjan anys 70, quan es va introduir l'actual sistema de fletxes indicadores i banderes carbassa per als trams de fora de carretera. El sistema de puntuació es va actualitzar el 1926 per tal de permetre proves de frens i de comportament en pujades, però la competició era encara més que res una prova de la fiabilitat de la motocicleta. Des dels anys 30 hi varen començar a sovintejar els equips de fàbrica i el 1932 el sistema de resultats es va tornar a modificar per tal de permetre decidir-ne un guanyador. L'esclat de la Segona Guerra Mundial va tornar a aturar la competició fins a 1947, quan 108 competidors hi van prendre part i els "Scottish" es van assentar com a l'esdeveniment més important per a motocicletes de trial.^[8]

Als anys 40 i 50, la resistent i fiable AJS Model 16 era ideal per als Scottish, amb modificacions com ara la millora del xassís adoptant-ne un de dúplex tubular soldat al bressol del motor per reduir-ne el pes, així com tub d'escapament i reposapeus de nou disseny, per millorar-ne l'alçada respecte a terra. El 1957 va ser redissenyada per augmentar encara més aquesta alçada, passant de 18 a 25 cm (de 7 a 10 polzades). Hugh Viney havia estat el responsable del desenvolupament de l'AJS en els anys de postguerra i va guanyar el trial de 1947 amb una AJS 16MC al seu primer intent. Va repetir l'èxit l'any següent i el 1949, aconseguint el primer triplet de la història. El 1953 aconseguí la seva quarta victòria a la prova, un rècord que va ser igualat als anys 60 per un altre pilot d'AJS, Gordon Jackson,^[9] qui, a més, obtingué una de les seves quatre victòries (1961) amb un sol punt de penalització total al final dels sis dies.^[5]

Un nom que destaca a la història dels SSDT és el de Sammy Miller, qui des de finals dels 50 i durant una llarga dècada va regnar-hi amb autoritat, guanyant-ne cinc edicions.^[10] Va córrer primer per a Ariel, empresa a qui va ajudar a desenvolupar el model HT5 500 cc, partint d'un exemplar de sèrie i alleugerint-lo considerablement. Els seus èxits pilotant-la van fer molt famosa aquesta moto, que fou coneguda arreu per la seva matrícula britànica, GOV 132.

El 1964 Miller va començar a col·laborar amb la catalana Bultaco,^[11] esdevenint-ne el principal desenvolupador de les seves modernes motos de dos temps fins a crear la mítica Sherpa T. Sammy Miller va passar d'Ariel a Bultaco durant els SSDT de 1965. Dissabte va pilotar l'Ariel i va guanyar. L'endemà va pilotar la Bultaco i va tornar a guanyar. A partir d'aleshores ja res no tornaria a ser com abans al món del trial. Les feixugues màquines britàniques amb motor de quatre temps van ser ràpidament arraconades^[12] en favor de les noves motos catalanes (a banda de Bultaco, aviat s'hi afegirien Montesa i OSSA) equipades amb un nerviós motor de dos temps i amb una lleugeresa que les feia molt superiors.^[13] La revolució fou tan important que actualment als SSDT hi ha una prova Pre-65 reservada a motocicletes anteriors a aquell any.

Un altre nom destacat en la història de la prova és el de Mick Andrews, pilot que juntament amb Sammy Miller és l'únic que l'ha guanyada cinc vegades (el seu rècord només el supera Dougie Lampkin, amb 12 victòries a data de 2018). Andrews va començar guanyant els Scottish tres vegades seguides amb la famosa OSSA MAR (Mick Andrews Rèplica)^[14] i més tard encara els va guanyar dues vegades més amb la japonesa Yamaha, convertint aquesta moto en la primera no europea que aconseguia la victòria a la prova.^[10]

L'any 2008 el futur de la prova va perillar, quan l'exèrcit britànic per primer cop no va ser capaç de proporcionar el servei de proveïment de combustible com havia fet fins aleshores. Tot i així, els SSDT van poder resoldre aquest impediment i la prova es va celebrar, i si tot va bé està previst que continuïn sense faltar a la seva cita anual del mes de maig.

Fonts:^[15][16][17]

Sovint, les llistes de guanyadors dels SSDT reflecteixen només els posteriors a 1931. La raó és que, abans de 1932, la prova no premiava la millor actuació individual, ans equips o participants diversos segons un barem de puntuació molt diferent de l'actual. Atesa la dificultat del terreny per als vehicles de l'època, els primers anys els organitzadors distingien només aquells participants que acabaven els sis dies sense incórrer en penalització horària: s'establia una mitjana de velocitat mínima i, qui no hi arribava, rebia sancions; en funció de les sancions rebudes, els participants guanyaven una medalla d'or, d'argent o de bronze, semblantment a com es fa encara avui dia als Sis Dies Internacionals d'Enduro. El 1914, les normes es varen endurir i es van afegir noves sancions que podien fer perdre la medalla d'or als participants tot i acabar dins el marge establert.^[17]

El 1926 es van establir quatre noves categories de penalització: fiabilitat, pujada de turons, l'estat diari de la moto i una prova de frenada. A partir d'aleshores, les medalles d'or es lliuraven als qui no penalitzaven més de 3 punts, les d'argent als qui en penalitzaven entre 4 i 15 i les de bronze, als qui en penalitzaven fins a 150.^[17] El 1931 es van introduir grans canvis: per primer cop, la pujada de turons incloïa la penalització per recolzar el peu a terra i, a més, es lliuraven premis de forma proporcional en funció dels resultats. Tanmateix, encara no es premiava un guanyador individual (ja fos en moto o en sidecar), cosa que es va començar a fer l'any següent, 1932.^[17] La llista següent reflecteix, doncs, aquells participants o equips que obtingueren medalla d'or al final de la prova.^[15]

Any	Guanyadors
1909	H.H. Salveson (Triumph); S.J.K. Thomson (Triumph)
1910	W.W. Douglas; G.L. Fletcher; P. Phillips (Douglas)
1911[e 1]	15 medalles d'or
1912	Jimmy Alexander; G.E. Cuffe; B. Hill (Indian)
1913	F.C. North; L. Newey; V. Busby (Ariel)
1914 - 1918: A causa de la I Guerra Mundial els SSDT no es disputaren
1919	11 medalles d'or
1920	26 medalles d'or
1921	• G. Cumming; A. Brown; J.R. Fellows; George Dance (Sunbeam) • Sidecar: R. Brown
1922	• E.W. Chalcraft; Mrs. Knowles; J. Stirling; R.M. Wilson (AJS) • Sidecar: Matchless & Martins
1923	• Equip 350cc: B.L. Bird; J.H. Walker; H.S. Perry (BSA) • Equip Sidecar: L. Newey; A.E. Rollason; W. Woodcock (Ariel)
1924	• Equip 350cc: B.L. Bird; H.S. Perry; K.J. Davis (BSA) • Motocicleta lliure: G.S. Arter; J. Lidstone; G. Kimberley (James) • Equip Sidecar: A.F. Downie; C. Collins; F.W. Giles (AJS)
1925	• Equip 350cc: Miss. Marjorie Cottle; Bob MacGregor; H.W. Clark (Raleigh) • Equip lliure: R.B. Clark; K.J. Davis; George McLean (BSA)
1926	• Equip 350cc: E.W. Spencer; V.C. King; C.H. King (Douglas) • Equip lliure: H. Sangster; E.H. Littledale; Peter Chamberlain (Ariel)
1927	• Equip 350cc: C.H. King; V.C. King; E.W. Spencer (Douglas) • Equip lliure: J. Lidstone; G. Kimberley; B. Kershaw (James)
1928	• Millor motocicleta: V.C. King (Douglas) • Millor sidecar: G.W. Shepherd (Scott)
1929	• 200cc: H.S. Kershaw (James) • 250cc: F.E. Thacker (Ariel) • Superior a 350cc: J.H. Amott (Rudge) • Lliure: G. Butcher (Rudge) • Sidecar: P. Cranmore (BSA)
1930	• 350cc: George Rowley (AJS) • Lliure: Graham Goodman (Velocette) • Sidecar: H.G. Uzzell (BSA)
1931	• 200cc: Len Vale-Onslow (Francis-Barnett) • 250cc: Jackie White (Ariel) • 350cc: Graham Goodman (Velocette) • Lliure: J.H. Amott (AJS) • Sidecar: H.S. Perry

D'ençà de 1932, els resultats canviaren i passaren a reflectir els guanyadors en categoria individual i en sidecar.^[15] De 1940 a 1946, els SSDT no es disputaren a causa de la II Guerra Mundial.

Any	Individual			Sidecars
	Guanyador	Motocicleta	Punts	Guanyador	Sidecar
1932	Bob MacGregor	Rudge 499 cc[s 1]	4	Harold J. Flook	Norton
1933	Len Heath	Ariel 497 cc	2	T.A. Morris	Baughan
1934	Jack Williams	Norton 348 cc	2	Harold J. Flook	BSA
1935	Bob MacGregor	Rudge 499 cc	2	A. Calder	Triumph
1936	Billy Tiffen	Velocette 343 cc	4	Harold J. Flook	BSA
1937	Jack Williams	Norton 348 cc	10	Harold J. Flook	Norton
1938	Fred Povey	Ariel 348 cc	4	W.S. Waycott	Velocette
1939	Allan Jefferies	Triumph 349 cc (Equip de fàbrica)	23	F.H. Whittle	Panther

A 15 de maig de 2024

Any	Guanyador	Motocicleta	Punts
1947	Hugh Viney	AJS 347 cc Model 16	6
1948	Hugh Viney	AJS 347 cc (Equip de fàbrica)	27
1949	Hugh Viney	AJS 347 cc (Equip de fàbrica)[a]	18
1950[b]	Artie Ratcliffe	Matchless 347 cc	12
1951	John Draper	BSA 348 cc	22
1952	John Brittain	Royal Enfield 346 cc	22
1953	Hugh Viney	AJS 347 cc	35
1954	Artie Ratcliffe	Matchless 347 cc	25
1955	Jeff Smith	BSA Gold Star 499 cc	20
1956	Gordon Jackson	AJS 347 cc	16
1957	John Brittain	Royal Enfield Bullet 347 cc	22
1958[c]	Gordon Jackson	AJS 347 cc	6
1959[d]	Roy Peplow	Triumph Tiger Cub 199 cc[e]	18
1960	Gordon Jackson	AJS 347 cc	16
1961	Gordon Jackson	AJS 347 cc	1
1962	Sammy Miller	Ariel 499 cc	8
1963	Arthur Lampkin	BSA 249 cc de fàbrica	7
1964	Sammy Miller	Ariel 499 cc	30
1965	Sammy Miller	Bultaco Sherpa T 244 cc[f]	29
1966	Alan Lampkin	BSA 249 cc[g]	23
1967	Sammy Miller	Bultaco Sherpa T 252 cc	18
1968	Sammy Miller	Bultaco Sherpa T 252 cc[h]	17
1969	Bill Wilkinson	Greeves Anglian 250 cc[i]	30
1970	Mick Andrews	OSSA 250 cc	26
1971	Mick Andrews	OSSA 250 cc	38
1972	Mick Andrews	OSSA MAR 250 cc	49
1973	Malcolm Rathmell	Bultaco Sherpa T 250 cc	52
1974	Mick Andrews	Yamaha TY 250 cc de fàbrica[j]	41
1975	Mick Andrews	Yamaha TY 250 cc de fàbrica	38
1976	Martin Lampkin	Bultaco Sherpa T 325 cc	37
1977	Martin Lampkin	Bultaco Sherpa T 325 cc	27
1978	Martin Lampkin	Bultaco Sherpa T 348 cc	99
1979	Malcolm Rathmell	Montesa Cota 349	69
1980	Yrjö Vesterinen	Montesa Cota 349[k]	78
1981	Gilles Burgat	SWM 280 cc	77
1982	Bernie Schreiber	SWM 280 cc[l]	105
1983	Toni Gorgot	Montesa Cota 330 cc	94
1984	Thierry Michaud	Fantic 300 (249 cc)	52
1985	Thierry Michaud	Fantic 301 (249 cc)	43
1986	Thierry Michaud	Fantic 301 (249 cc)	51
1987	Jordi Tarrés	Beta 260 cc	58
1988	Steve Saunders	Fantic 303 (250 cc)	56
1989	Steve Saunders	Fantic 305 (250 cc)	70
1990	Steve Saunders	Beta 260 cc	47
1991	Steve Saunders	Beta 260 cc	35
1992	Steve Colley	Beta 260 cc	68
1993	Steve Colley	Beta 260 cc	42
1994	Dougie Lampkin	Beta 250 cc	39
1995	Dougie Lampkin	Beta 250 cc	5
1996	Dougie Lampkin	Beta 250 cc	3
1997	Steve Colley	Gas Gas 270 cc	10
1998	Graham Jarvis	Scorpa 250 cc	15
1999	Graham Jarvis	Bultaco Sherco 290 cc	4
2000	Steve Colley	Gas Gas TXT 280 cc	8
2001	A causa de la febre aftosa els SSDT foren suspesos
2002	Amós Bilbao	Montesa Cota 250 cc	7
2003	Joan Pons	Sherco 290 cc	26
2004	Graham Jarvis	Sherco 290 cc	12
2005	Sam Connor	Sherco 290 cc	20
2006	Graham Jarvis	Sherco 290 cc	14
2007	James Dabill	Montesa Cota 300 cc[m]	21
2008	Dougie Lampkin	Beta Rev-3 270 cc de fàbrica	5
2009	Dougie Lampkin	Beta 290 cc	17
2010	Alexz Wigg	Beta 290 cc	15
2011	James Dabill	Beta 290 cc	13
2012	Dougie Lampkin	Gas Gas 300 cc	15
2013	Dougie Lampkin	Gas Gas 300 cc	13
2014	Dougie Lampkin	DL12 Special[n] 300 cc	14
2015	Dougie Lampkin	Vertigo 300 cc	19
2016	Dougie Lampkin	Vertigo 300 cc	17
2017	Dougie Lampkin	Vertigo 300 cc	1
2018	Dougie Lampkin	Vertigo 300 cc	8
2019	James Dabill	Beta 300 cc	5
2020	A causa de la COVID-19 els SSDT foren suspesos
2021
2022	Dougie Lampkin	Vertigo 300 cc	8
2023	Dougie Lampkin	Vertigo 300 cc	6
2024	Jack Price	Sherco	18

Notes

• Scott Trial
• British Experts Trial

• Web oficial dels SSDT (anglès)
• Video de l'edició del 2010 (anglès)
• Reportatge de la prova Pre-65 dels SSDT del 2006 (castellà)