Cristianisme ortodox
El cristianisme ortodox, com a branca del cristianisme, està integrat per les tradicions relacionades amb la filosofia oriental, en oposició a les tradicions occidentals, representades pel catolicisme i la majoria d'esglésies protestants. El cristianisme ortodox es pot dividir en:
- L'Església Ortodoxa, també anomenada "Església Ortodoxa Grega": el cos cristià els adherents del qual estan localitzats a Europa Oriental i a l'Orient Mitjà, amb una presència creixent en el món occidental, i el qual es va conformar com una entitat independent després del Gran Cisma d'Orient (1054).[1] Diu ser l'església cristiana original fundada per Jesucrist i els apòstols, i basa el seu llinatge en la successió apostòlica. Les característiques de l'ortodòxia oriental inclouen la Litúrgia Divina, els Misteris, una organització basada en jurisdiccions autònomes, i l'èmfasi en la preservació de la tradició, la qual és apostòlica en naturalesa. Inclou les jurisdiccions grega i russa entre d'altres.
- Les Esglésies ortodoxes orientals: es refereix a les esglésies de tradicions que mantenen només la doctrina dels primeres tres concilis ecumènics (el Primer Concili de Nicea, el Primer Concili de Constantinoble i el Concili d'Efes) i va rebutjar les definicions dogmàtiques del Concili de Calcedònia (451). També són anomenades Esglésies Orientals, i inclouen l'Església Apostòlica Armènia, l'Església Ortodoxa Siríaca, l'Església Ortodoxa Copta entre d'altres.
Filològicament, però, el significat de cristianisme "ortodox" (del grec orto, "correcte" i doxia, "doctrina"), típicament es refereix a l'observació teològica o doctrinal correcta de la religió cristiana, determinada per un cos supervisor, en oposició a "heterodòxia" ("altre ensenyament"), o a "heretgia".
El Concili de Calcedònia del 451 convocat per l'emperador Marcià va marcar un punt d'inflexió important als debats cristològics (sobre la naturalesa del Crist) que van portar a la separació de l'Església de l'Imperi Romà d'Orient al segle xi,[2] va emetre el Credo de Calcedònia, que va repudiar la idea d'una sola naturalesa de Crist, definint que Crist tenia dues naturaleses en una persona i hipòstasi, i va insistir en la integritat de les seves dues naturaleses, la divina i humana. El concili també va emetre 27 cànons disciplinaris que regirien l'administració de l'església i l'autoritat. En un decret posterior, més tard conegut com el cànon 28, els bisbes buscava elevar el rang del Patriarcat de Constantinoble, al·legant que Constantinoble gaudia d'un honor i autoritat comparable a la de Roma.És l'últim concili que molts anglicans i la majoria de protestants consideren ecumènic.[3]
A finals del segle VI, algunes esglésies llatines van afegir les paraules "i del Fill" (Filioque) a la descripció de la processó de l'Esperit Sant.[4] La inclusió es va incorporar a la pràctica litúrgica de Roma el 1014, però va ser rebutjada pel cristianisme oriental[5]
Referències
[modifica]- ↑ Cross, Frank Leslie; Livingstone, Elizabeth A. «Great Schism». A: The Oxford Dictionary of the Christian Church. Oxford: University Press, 2005, p. 706. ISBN 978-0-19-280290-3.
- ↑ Price, Richard; Gaddis, Michael. The acts of the Council of Chalcedon, 2006, p. 1–5. ISBN 0853230390.
- ↑ by Donald S. Armentrout, Robert Boak Slocum 2005 ISBN 0898692113 page 81 An Episcopal dictionary of the church.
- ↑ «First Council of Constantinople» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 23 novembre 2024].
- ↑ Siecienski, A. Edward. The Filioque History of a Doctrinal Controversy (en anglès). OUP USA, 2010, p. 203. ISBN 9780195372045.
Vegeu també
[modifica]
| Jesús de Natzaret |  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Història | |||||
| Teologia cristiana | |||||
| Escriptures | |||||
| Divisions | |||||
| Ritus i costums | |||||
| Cultura i societat |
| ||||
