Joaquim Cabot i Rovira

Joaquim Cabot i Rovira

Biografia
Naixement	(es) Joaquín Cabot Rovira 17 novembre 1861 Barcelona
Mort	18 desembre 1954 (93 anys) Barcelona
Activitat
Ocupació	escriptor, polític, orfebre, financer
Partit	Lliga Regionalista
Família
Pare	Francesc Cabot i Ferrer
Germans	Emili Cabot i Rovira Francesc Cabot i Rovira

Joaquim Cabot i Rovira (Barcelona, 17 de novembre de 1861 - Barcelona, 18 de desembre de 1954),^[1] fou un orfebre, financer, escriptor i polític català, un clar exponent de la burgesia catalana que va contribuir al desenvolupament social, polític i cultural de Catalunya.^[2]

Cinquè fill de l'argenter Francesc Cabot i Ferrer (1820-1895) i de Rosa Rovira i Balanzó, la seva família era de Mataró, on tenien botiga al carreró darrere de l'Ajuntament i sobre 1843 es trasllada a Barcelona on posa botiga primer al carrer d’Argenteria 35, després al 21 i més tard al carrer Ferran (Fivaller) cantonada plaça de Sant Jaume. Mort el seu pare, amb els seus germans Francesc i Emili van traslladar la botiga al portal de l'Àngel (anys després seria la seu del banc d'Espanya a Barcelona) i després a la Gran Via-passeig de Gràcia. Aconseguí una sòlida posició financera i fou president de les principals associacions econòmiques i culturals de Barcelona: Banc Comercial de Barcelona, Metro Transversal, Tívoli, CINAES, Fira de Barcelona, Cambra Oficial de Comerç i Navegació (1921-1924), Centre Excursionista de Catalunya (1899), i sobretot de l'Orfeó Català (1901-1935). Durant la seva presidència de l'Orfeó Català fou construït el Palau de la Música Catalana (1908) i fundada la Revista Musical Catalana (1904).^[3]

Durant el Tancament de Caixes (1899), fou un dels que va anar a la presó.^[4] El 1924, o sigui, al cap de pocs mesos d'haver-se iniciat la dictadura de Primo de Rivera, va dimitir com a president de la Cambra de Comerç i en el seu discurs, censurat, parla d'«una profunda decepción». Quan va esclatar la guerra civil es va quedar a Catalunya, a Viladrau, un lloc on va viure tranquil.

Intervingué com a secretari als Jocs Florals de Barcelona de 1888 i com a mantenidor el 1889. Com a polític, formà part del grup de Prat de la Riba, Jaume Carner o el jove Francesc Cambó, que s'havien separat progressivament de la Unió Catalanista —abstencionista, idealista i contrària a participar en el joc polític de l'Estat espanyol— dels Àngel Guimerà, Pere Aldavert, etc. Milità a la Lliga Regionalista. Fou diputat provincial el 1911, i col·laborà en la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Al 1941, fa una aportació a la col·lecta per a la Divisió Blava organitzat per la secció femenina de la Falange espanyola ^[5]

Va escriure a diverses revistes com a La Renaixença amb el pseudònim de Dr. Franch, a Il·lustració Catalana, que ell finançà, i a la Revista Musical Catalana. Fou director fundador de La Veu de Catalunya (1899). Conreà també la faceta de traductor de manera esporàdica. Va publicar De fora casa: Narracions de viatge (1898), A cop calent (1900) i un llibre de records, o el llibre de poesia El cant del cigne (1938). En aquest darrer llibre escriu: Setanta-sis primaveres, que per mi no tornaran, ni tornaran per ma pàtria que del néixer he estimat tant. Va guanyar, a més, el premi de la Copa Artística als Jocs Florals de Barcelona de 1924 amb la narració Una nit al desert.

Va encarregar a l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas el projecte de les Cases Cabot, edificades entre els anys 1901 i 1904 al carrer Roger de Llúria, 8-14, de Barcelona.

• Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg MNAC). ISBN 84-8043-009-5. 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joaquim Cabot i Rovira